El Rusky Vinârna; per menjar o per beure?

Oh! M'ha vingut al cap una recepta per beure que deu tenir uns vint anys, i una història bastant curiosa. Procuraré ser breu:

Pis d'estudiants a Taradell (Osona), a la Plaça de les Eres. Magnífic lloc per a viure, per cert.
En Lluís, em sembla que va ser ell, va comprar uns quatre o cinc quilos de maduixes i va decidir fer-les amb vi i sucre (ell era els dels postres, jo el dels plats calents). Si no recordo malament, ho vam preparar junts: en una olla, una capa de maduixes a trossos, una capa de sucre normal, i tot cobert amb vi barato (feiem servir un que venia en garrafa de plàstic, que es deia el "barrilet del prior", on sortia un monjo borratxo. Encara existeixen, aquests barrilets?). Aquesta era la primera capa, però com que hi havia moltes maduixes, en vam fer un munt; més maduixes, més sucre, més vi...fins a gairebé tota l'olla. Quan ho vam tenir, a la nevera. El postre ens l'haviem de menjar per sopar, em sembla.
El cas és que ja sabeu com era la vida dels estudiants abans de que aquesta maleïda actual competitivitat i internet ho espatllessin tot; que si anem a sopar a Ca la Magdalena, que si anem a fer una copa a l'Snack, que si anem al Búmen, que si ens hem llevat molt tard i anem a fer un arrós al Merlot, al carrer de Manlleu, que si a la tarda anem al bar dels Estudis, que si al vespre anem a fer uns spaguettis a cal Jaume Crespo amb John Wayne i companyía....
No sé quants dies van estar aquelles maduixes en maceració. Una setmana? Deu dies? I clar; cada cop fa més mandra menjar-se les maduixes. De tant en tant, anàvem a la nevera a fer un cop d'ull; les maduixes s'anàven tornant primer morades, després liloses, finalment negres.
Un bon dia, en Lluís va dir que o en feiem alguna cosa o llençavem. I així, amb l'ànima valenta del jovent que no te por a res, les vam tastar:
Les maduixes èren absolutament incomestibles; segurament, entre el sucre, el vi, la baixa temperatura i la pròpia fructosa de la maduixa, es va produïr una fermentació alcohólica important. Aquelles maduixes havien perdut tot el gust, i semblàven tenir uns 40º alcohólics.
En canvi, meravella de les meravelles, el vi era extraordinari: sense poder-ho arribar a mesurar, calculo que tenia una graduació inferior als 20º, un color rubí preciós, enriquit amb el color original de les maduixes, i una dolçor perfecte.
Vam envasar tot el que en vàrem treure. Fruit d'un viatge a Praga, el nom va sortir en cinc minuts: Rusky Vinârna ( en txec aproximat, "taverna russa"). I gràcies a un programa per a ms-dos que permetía escriure (en paper, que no per pantalla) usant qualsevol joc de carcàcters d'idioma, vam fer unes etiquetes en paper vell que resaven (a veure si el cirílic queda bé a blosgpot):

"Рускй Винâрна"

Bé; una passada. El vi debia ser afrodisíac, per que les amigues venien a casa, es meravellàven amb el vi que, fresquet, serviem en gots petits (de "fino", robats d'una festa que es va fer al Kroma de Vic). I quan portàven tres o quatre gotets de vi, marxaven a buscar altres nois més guapos que nosaltres. Llàstima que tant de talent com teniem no hagués anat unit a un físic més agrait, osti!