El Mojito

El Mojito. Per fí. Algú ho estava esperant.
A mí m'en van ensenyar a Cuba. I no a la Bodeguita de en Medio, sino al bar de la terrassa de l'Hotel Capri, de la ma d'un barman premiat, el nom del qual s'ha quedat en l'oblid.
Valgui dir que el mojito no és un "tombaburres"; és un refresc per prendre al sol, des del mitgdia fins que et roti. Per tant, no és qüestió de fer el que fan molts locals; carregar-los com a rucs d'alcohol.
Amb en Micky tenim un problema, respecte al mojito; que un barman amic seu en fa un de totalment heterodox, amb ingredients aliens al mojito normal, però amb ell li agrada; Micky, ja t'ho faràs. No passa res. L'Oscar em va convidar a demostrar-li que els meus mojitos son millors que els seus i em van quedar disgustats. Vaig perdre la partida. Com a penitència, em vaig passar l'estiu del 2009 fent mojitos, per a recuperar les mides necessàries. I ara sóc capaç de reproduïr la recepta que em van ensenyar a Cuba.

Per fer Mojitos com crec que s'han de fer necessitem:

• "Hierbabuena". Fresca. 
• LLimona. Insisteixo; llimona. A Cuba hi han llimoners; segurament els van portar de Catalunya, i nosaltres els tenim dels àrabs. Si algú ho vol fer amb llima, endavant; pagarà tres vegades més.
• Rom blanc o daurat estrictament cubà; o bé Havana Club 3 anys (retolat "especial coctelería", que és gairebé transparent) o bé 5 o 7 anys. El gust és diferent, i el preu també. Son categoríes diferents de mojito, i no es póden comparar. Potser, a la nit, ben sopat, entra millor el de 7 anys. I d'aperitiu o a mitja tarda el de 3. Un és més copa, l'altre més refresc. Feu proves.
• Aigua amb gas. Creia que el Vichy tenia massa personalitat per al mojito, però comprovo que no, que li va com un guant. En principi, però, qualsevol aigua amb gas està indicada.
• Sucre blanc, fí, normal.
  
• Gel picat. Picat de "trencat", no de "nevat". Si voleu fer neu, feu daikiris. Això ha de ser picat a trocets ben visibles. Abundosament picat.

Algunes barbaritats observades respecte als ingredients:

• Menta seca. Sense comentaris. Licor de Menta. Menys comentaris encara.
• Gasosa; i així ja poden sucre i llimona.
• Gel gros.
• Sucre moré; menys sabor i més fibra. Que bevem mojitos per anar al water o qué estem fent?
  
• Qualsevol rom.
• Un raig d'angostura remenat al mojito. A veure; la recepta original porta unes gotes d'angostura que s'han de posar per damunt del mojito, sense remenar. A Cuba, hi ha dies que hi ha angostura i després passen mesos sencers sense angostura. L'he tastat amb i sense. Es suposa que l'angostura li dona un flaire, que no gust, diferent. Personalment, el trobo prescindible totalment. Però ficar-ne un dit i remenar-lo...és una barbaritat.
  

Això del rom mereix una explicació a part; després del triomf de la revolució, els successors de dom Emili Bacardí (segurament originàriament Bacardit) van marxar de Cuba, deixant la seva destileria en mans dels revolucionaris, que van començar a fabricar rom amb el nom Havana Club. Els Bacardí es van establir a la Dominicana, i amb els anys a molts països del món. Però les bótes de fusta vella es van quedar a la illa.
Les bòtes de Bacardí han acumulat mares de rom des de que es va obrir la factoria. Deixen un lleuger regust a floridura, a podridet. Sembla fastigòs, però no ho és al paladar; la canya de Cuba tè un altre gust que la de Canàries (per cert, orígen veritable del rom) i l'envelliment a les cubes, diguem-ne, lleugerament podrides, li dóna aquest sabor diferent. No hi ha rom que se li assembli. I, per suposat, les bòtes d'acer inoxidable que s'usen avui dia, no deixen cap gust. Ignoro com ho fan a Cuba. Sé que les van usar durant molts anys, per allò de la "pobresa" de la revoluciò no es van canviar. Avui, no sé si encara segueixen amb les botes de Bacardí reparades, o han trobat el "qué" i maceren troços de fusta podrits a les botes d'acer. No ho sé. Però encara tènen aquest gust. I per molts anys.

Preparació d'un Mojito:

A Cuba els fan tamany "got de whisky". Jo els faig directament "got de sidra"; està molt bó i dóna molta feina, per tant, més val fer-lo de mida grossa directament, i així fem menys viatges a la cuina.
Agafem el got, li fotem dues o tres cullerades de postre de sucre. El suc de mitja llimona o, com a mínim, el suc necessari per a que el sucre es converteixi en un almíbar. Si feu servir llimones petites, el suc d'una llimona sencera.
Branques de menta o hierbabuena; un feix. No es pot ser gaire garrepa. Un troç de branca, de la part de dalt, amb l'ull de creixement, ben plena. O dues o tres si ténen menys fulla. Si racanegem amb la menta, no surt tant bo. Les podeu trobar a algún súper o algún hiper. També a les botigues de magribins (que els porten per a fer té).
Amb la mateixa cullera, remenar una mica el sucre i la menta i el suc de la llimona. Remeneu bé, erosionant la planta i les fulles per a que deixin escapar sabors.
La mida del rom; com el fem amb got gran, cinc segons de caiguda de rom amb tap dosificador. Si ho fem amb got petit, tres. Si voleu passar-vos, no us agradarà i us sentarà malament; vosaltres mateixos.
Tornem a remenar la barreja.
Piquem quatre glaçons dels comprats. Jo tinc una picadora manual de gel, i hi han turmix i batedores que ténen accessoris especials per al gel. Si no teniu res de tot aixó, agafeu un drap, emboliqueu el gel, poseu-lo damunt del marbre i doneu-li una pallissa amb la mà de morter fins que es facin bocinets.
Afegim el gel trencat i acabem d'omplir el got de sidra amb aigua amb gas o vichy.
Remenem i bevem amb palleta, que els trocets de gel empipen si els posem directament als llavis.

I bon mojito.