Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris arròs. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris arròs. Mostrar tots els missatges

dilluns, 21 de desembre del 2020

Arròs blanc amb cloïsses

Tot i que tinc penjada una complicació d'aquesta recepta, com que la vaig fer l'altra dia, em ve de gust penjar-vos-la. És un arròs molt senzill, al mateix temps que saborós. No és un dinar de diumenge, però pot ser un dinar de "dijous de paella" perfectament.


Els ingredients són, per a quatre persones:

  • Quatre-cents grams d'arròs extra.
  • De 500 a 800 grams de cloïsses vives.
  • Una ceba.
  • Mig cap d'alls.
  • Julivert.
  • Oli d'oliva i sal.
Rentem bé les cloïsses i les posem en un recipient en aigua freda i un bon grapat de sal. Així s'acaben de depurar de sorres i altres detritus. Mínim, amb una antelació de mitja hora.

Piquem el julivert i el reservem. La ceba la fem a quadrets, i l'all picat o bé en làmines.

En la cassoleta o paella on farem l'arròs, posem una mica d'oli i daurem els alls. En quant estiguin, la ceba, baixant el foc per a que es cogui convenientment. 
Salem i tastem. Ara, pugem el foc i immediatament posem les cloïsses i tapem amb una tapa. En un parell de minuts o poc més, les cloïsses s'hauran obert, regalant-nos l'aigua del seu interior. Afegim el julivert picat, tanquem el foc i tapem altre cop la paella o cassola.

Les cloïsses, tal i com estan, es poden menjar i estaran perfectes. Però ara no fem una tapa, si no un arròs, pel qual aquesta tapa de cloïsses queda convertida en el sofregit de l'arròs.

Jo vaig afegir un grapadet de bolets congelats, tot i que és opcional. El bon sabor li donarà la cloïssa.



Tornem a encendre foc. El del sofregit, al mínim. un altre al màxim per l'aigua. En una olleta, escalfem un litre d'aigua bona, mineral si pot ser. Quan bulli, l'afegim a la cassola o paella on hem fet el sofregit i pugem aquest foc a la meitat, aproximadament.


En quinze minuts estarà cuit; tapem i reservem uns tres minuts i ja està. Llest per a servir.

(Observació; a mi m'agrada l'arròs cuit. Si el voleu una mica més "al dente", podeu coure'l uns 10 minuts, retirar del foc, i tapar amb la tapa de la cassola de 5 a 7 minuts)


dimarts, 3 de novembre del 2020

Popets amb ceba, all i tomàquet

 



La recepta d'avui és molt senzilla. Tant que, per a un lector del blog, no hauria de tenir secrets; es tracta de cuinar un sofregidet amb popets del mercat de Tarragona. No és difícil (bé; anar al mercat de Tarragona pot ser-ho si esteu confinats o sou de molt lluny). No és difícil, però té una peculiaritat; tots els cefalòpodes perden aigua quan intentes coure'ls.

Doncs us explicaré com evitar-ho.

Ingredients per a quatre persones:

  • Dues cebes grosses tallades a quadrets
  • Mitja cabeça d'alls
  • Julivert picat
  • Una mica de tomàquet ratllat o triturat
  • Oli d'oliva, sal, pebre, pebre vermell
  • Un got d'aigua i un altre de vi blanc
  • vuit-cents grams de popets



El sofregit:
Per una banda, fem el sofregit típic d'all, ceba i un raig de tomàquet. Recordeu; com més lent, més bo. Si algú necessita ajuda, li recordo la recepta. Comencem a fer-lo i passem al següent pas, mentre es cou el sofregit, per aprofitar el temps.




El que faríem normalment és coure a la cassola els popets. No és que no sigui bo; però és una altra cosa. Quan posem els popets a la cassola, aquests comencen a perdre aigua, minven i es couen amb el seu propi suc, però per fora. Per a evitar-ho, per a menjar uns popets més gustosos i amb la seva textura, jo prefereixo canviar el procediment i fer-los a la planxa, amb la planxa molt calenta.
Això vol dir deixar que aquesta comenci a fumejar i posar-hi els popets de dos en dos o de tres en tres. És a dir; poso poc pop per tal que la planxa no es refredi. Si els fico tots de cop, la planxa es refreda, el pop, s'escalfa més a poc a poc, i comença a bullir entre oli i el seu propi suc. Si ho fem amb la planxa calenta, els pops retenen l'aigua a dins i es fan millor. El resultat és molt diferent.

Per tant, com hem dit, amb la planxa ben calenta, comencem a fer "tandes" de pops.



Quan tenim tots els pops cuits, els afegim al sofregit vegetal, hi posem una mica de julivert picat, un raig generós de vi blanc, un got d'aigua fins dalt, i esperem.



Primer que res, esperem una mica que els vapors de l'alcohol s'evaporin. Quan notem amb l'olfacte que és així, baixem el foc i tapem la cassola. Ens hem d'esperar una mitja horeta que s'acabin de coure.

Us recordo que el pop és dur, i que necessitem entre mitja hora i tres quarts d'hora de cocció per a fer-lo una mica més tou.

Passat aquest temps, traiem la tapa. Si encara hi ha molta aigua, deixem que s'evapori una estona amb la tapa destapada. I ja podrem apagar el foc.


 
Aquest plat té una gràcia especial; 
  • si voleu fer-lo com a entrant, endavant. 
  • Si voleu fer-lo com a segon plat, podeu fins i tot posar unes patates crues a daus just quan afegim l'aigua (potser haureu de posar una mica més d'aigua per a que se la beguin les patates).
Però encara té un tercer ús: 
  • si agafeu unes tisores i feu el pop a trossets, teniu un magnífic sofregit per a fer arròs. Un arròs boníssim, us ho garanteixo. 

Que us aprofiti!

diumenge, 3 de maig del 2020

L'arròs caldós de llamàntol i carxofa, en confinament

Primer que tot; disculpeu. No havia penjat mai aquesta recepta ni similars pensant que ja hi era. I per això ahir la vaig fer sense fer fotos del procés, pensant que no feien falta. Però donat que vaig aplicar petits canvis que em van millorar molt la recepta, i pensant que valia la pena fer una reedició de la recepta, només vaig fer una foto final.
Llàstima.
De tota manera, les explicacions seran prou acurades, o com a mínim això pretenc, per tal que no es perdi cap pas d'aquest plat excel·lent.

La segona cosa que cal explicar; estem passant el confinament del Covid-19. Això vol dir que tractem molt, gairebé exclusivament, amb congelats. Però, i el primer sorprès sóc jo, el resultat és molt bo. 
Anem per feina. Ingredients, com sempre, per a quatre persones:

El Sofregit:
  • Quatre cebes figueres, de mida normal
  • Mig cap d'alls
  • Un tomàquet o tomacó ratllat
  • Una cullerada de cafè, ben plena, de pebrot de romesco o nyora picada
  • Mitja cullerada de cafè, rasa, de pebrot "de la vera"(Què voleu que us digui; està boníssim. Però vigileu, que dona massa gust. I, si no en teniu, no el substituïu per res)
Suposo que sabeu fer un sofregit a foc lent. Si no, seguiu aquest link.
És important començar per l'all, a foc mitjà, i quan estigui ros afegir la ceba tallada en dauets, a foc lent. Finalment, el tomàquet ratllat. I sal, és clar. Aquí no hi hem d'afegir ni pebre ni herbes, excepte els pebrots i la nyora.
´
Abans de fer el sofregit, hem de sofregir i retirar i reservar els següents ingredients:
  • Quatre carxofes, ben pelades i sense fulls secs; només el que és ben tendre. En juliana.
  • Uns quatre-cents grams de calamar, net, en rodanxes.
  • 16 o 20 gambes o llagostins. Que siguin congelats no vol dir que no siguin de bona qualitat.
  • Un llamàntol a trossos. Jo tallo anelles, cap en dues parts i pinces.
Ja està fet el més important, ara per ara. Quan el sofregit vegetal estigui per a menjar-se'l a cullerades, l'hem de rectificar de sal (fem-lo saladet, que ara hi va l'arròs i l'aigua) i ja podem barrejar-hi tots els ingredients que hem reservat.

S'ha de fer a una cassola grossa, o una olla. Aquí hi fiquem:
  • el sofregit vegetal
  • el peix sofregit
Un parell de tombs amb el cullerot de remenar i afegim l'aigua:
  • 1,200 l d'aigua de boca. Mineral, si pot ser.
Tots els líquids que hàgiu pogut rescatar de la preparació del peix es poden afegir a l'aigua: el líquid fosc que deixa anar el calamar i els sucs que surtin del llamàntol quan es descongela (si és fresc, també deixa anar aigua).
Quan bulli, jo el deixo 10 minuts bullint a poc a poc, per extreure'n una mica més de sabor. Un cop passat aquest temps, afegim:
  • 200-300 g de cloïsses.
  • 370 g d'arròs (faig servir extra, i aquest bloc en parlo molt del seu sabor. Però si feu servir bomba no us mataré, tampoc) 
I poca cosa més; només vigilar el foc, baixar-lo al mig o menys, per a que vagi bullint però sense perdre aigua, durant exactament quinze minuts.

I ja està. Retirar del foc i tapar, que no volem perdre més aigua; volem menjar-lo caldós, no pastós. I que us aprofiti!!

dilluns, 20 de setembre del 2010

Arròs blanc amb cloïses i rap

Vaig trobar cloïsses maques a bon preu i vaig decidir fer-me un arrosset blanc de cloïsses i rap. La recepta és ben senzilla, i si la penjo és perquè em sembla que, si m'agradés prou la mantega, se'n podria fer un bon rissoto. Però com que la mantega no em va gens, deixo la cosa oberta per si algun agosarat s'hi atreveix. Tal i com us la escric, es tracta d'un arrosset senzill, amb molt de gust a mar, però sense pretensions de competir amb un arròs de llamàntol o amb una paella de peix; això és una altra cosa.
Em decideixo per fer-lo "melós" i en paella (veure "Els arrossos en general"). I el sofregit senzill, de ceba, all i julivert. Que quedi clar que això és un arròs de gustos subtils, sense espècies fortes ni tomàquet ni carns de gust intens; l'aroma de l'arròs el donarà el rap, la cloïssa i una mica de calamar, per la qual cosa aquest productes han de ser frescos o congelats per vosaltres mateixos. Vull dir que cal anar al mercat o regirar el vostre congelador, enlloc d'anar al super a veure que hi ha.
Per persona, hi posaré:

* Mitja ceba.
* Tres o quatre alls.
* Una bona branca de julivert, o dues.
* Mig calamar normal.
* De 100 a 200 grams de rap.
* Tres-cents grams de cloïsses vives.

Després de deixar que les cloïsses es netegin soles en aigua salada, les netegem en aigua i les reservem.

Primer, passem per l'oli calent el calamar, a rodanxes, i després el rap, que pot ser sencer però que, en tot cas, quan el treiem aniria bé que el féssim a trocets per tal que deixés anar tot el sabor possible. Treiem i també reservem.
Calculem l'aigua necessària i la fiquem a bullir en un pot apart.
Fem el sofregit vegetal a foc lent i afegim, al final, el rap i el calamar. Donem uns tombs i, quan la ceba i l'all estiguin a punt, hi fiquem l'arròs que calculem necessitar, i també el sofregim una mica, per a evitar que ens quedi "empastifat" pel midó i que acabin essent un "arròs de gos" pastós i enganxós.
Quan els grans comencen a enrossir-se lleugerament és el moment de ficar el julivert picat, les cloïsses i l'aigua que ha d'estar bullint. I senzillament coure, controlant el foc i remenant una mica al principi, durant els quinze minuts preceptius. A cinc minuts del final hem de tastar-lo i salar-lo. No convé fer-ho abans donat que hi ha molta cloïssa, i que aquesta, al obrir-se, deixa anar molta aigua salada. Salar el sofregit o l'arròs al principi ens podria espatllar el plat per excés de sal.
Res més; cinc minuts de covar, ben tapat, i l'arròs ja està llest.
Que us aprofiti.

dimarts, 31 d’agost del 2010

Arròs negre de calamarcets a la cassola


Abans de començar, us recomano vivament que visiteu els articles següents:
Fantàstic; ja podem començar.
Primer, la visita al mercat, a la parada del peix. Aneu-hi un divendres o un dissabte, i tindreu més possibilitat de trobar calamarcets. Són l’ingredient imprescindible d’aquest arròs. Crec que és un dels bitxos més saborosos del mar per a fer arrossos. Calculeu uns 250 grams per persona i us encantarà. És molta quantitat, però perden molta aigua al cuinar-se, o sigui que en realitat no n’hi ha per tant. La mida bona és la “puntilla” o màxim sis centímetres de llarg cadascun. Ja que esteu a la peixateria, si no teniu glàndules de tinta de sepia congelades és un bon moment per a comprar-ne. Compreu sèpies, com a mínim una per persona. Demaneu que us separin les glàndules de la tinta; la sèpia la podeu congelar per a un altra dia, però a nosaltres ara ens fa falta la tinta. Ei; si voleu fer servir tres glàndules per persona, endavant! Més negre vol dir més gustosa, senzillament.
Un cop a la cuina, tenint davant els calamarsons, hem de decidir si els netegem. La resposta és senzilla; si són minúsculs, el que anomenen “puntilles”, d’uns dos o tres centímetres de llargada, no cal que en fem res. Si són més grans, el que ens molestarà més és “la barqueta”, el cartílag en forma de fil de plàstic transparent que dóna forma a la bossa, i la boca, que és queratinosa i que molesta per a menjar. No ens costarà gaire treure ambdues coses amb els dits, sense tisores. D’altra banda, hi ha qui no suporta veure que el bitxo té ulls; o sigui que també els podeu treure. Finalment, hi ha qui buida la bossa de vísceres. Aquí com vulgueu; si són petits els calamarsons, la veritat és que encara poden ajudar a donar gust. Si us han enganyat una mica i torneu a casa amb unes bèsties de deu centímetres de llarg o més, evidentment, buideu-les.
Ja tenim el peix preparat i els ingredients per al sofregit també preparats, si us heu llegit l’article del sofregit. Voleu afegir alguna cosa a l’arròs? Unes gambes? Uns escamarlans? Unes cloïsses? Per als dos primers ingredients, només els heu d'arrencar els “bigotis” i fregir les gambes o bé els escamarlans una mica en bastant oli d’oliva, i reservar. Si hi voleu ficar cloïsses, a la recepta de les cloïsses amb ceba us explico com netejar-les i conservar-les. Esperarem a la fi del sofregit per a afegir-les més tard.
Ara, el que hem de fer és fregir amb oli ben calent els calamarcets, vigilant de que no es refredi l’oli i comencin a despendre aigua; o sigui que més val anar-los fregint a torns, uns quants en cada fregida. Quan canviïn de color ja els podem treure; no es tracta de fregir-los del tot, si no de segellar-los per a que encara no deixin anar els seus gustos. Els saltegem i els enretirem.
Fem el sofregit a una cassola amb mitja ceba i dos o tres dents d’all per cap, a foc lent i remenant, en el mateix oli que hem fet els calamarcets, i les gambes o escamarlans si és el cas. Si hi voleu ficar julivert, espereu-vos al final, o es cremarà. Quan estigui ben confitat, afegim tota la vianda prèviament cuita, un raig de vi blanc, una culleradeta de nyora picada i remenem. Preparem la tinta com a la recepta dels spaguetti negres i afegim-la. Fem pujar una mica el foc per a que s’evapori part de l’aigua que acompanya a la tinta i esperem.
Ja tenim fet el sofregit. El sofregit és tant autònom que, si voleu, podeu tancar el foc i anar-vos-en a la platja, per a fer l’arròs quan torneu. En tot cas, és ara quan podeu parar, no després, quan hi fiqueu l’arròs.
Continuem? Bé: ara, la proporció d’arròs per persona; sovint es fa servir la mida d’una tassa de cafè per comensal. I hem de preparar també l’aigua; el mínim són el doble de tasses de cafè d’aigua que d’arròs, més una o dues per a l’ebullició; o sigui que per a quatre persones, prepararíem quatre tasses de cafè d’arròs i nou o deu d’aigua. Amb això, ens quedarà al punt o melós. Si tripliquem o quadrupliquem el nombre de tasses d’aigua ens quedarà caldós. Us ho deixo a la vostra elecció. El cas és que aquesta aigua, si pot ser mineral molt millor, la posem a bullir en un recipient separat.
Mentre l’aigua comença a bullir, tornem a encendre el foc a la cassola on hem fet el sofregit i quan estigui calenta hi afegim l’arròs en cru i el sofregim una mica; això farà que l’arròs quedi més sencer i deixi anar menys midó. Abans de que es cremi l’arròs, molt abans (només l’hem de fer donar un parell o tres de voltes, a l’arròs), afegim l’aigua bullint, afegim les cloïsses crues si és el cas que hi volem posar cloïsses, baixem el foc, salem i posem el rellotge a quinze minuts. Hem de remenar de tant en tant, i quan hagi bullit una estona, podem anar tastant l’aigua de l’arròs per a rectificar de sal. Als quinze minuts, alea jacta est!. Estigui com estigui, això s’ha acabat. Tapem la cassola cinc minuts i no esperem més per a menjar-lo; estarà meravellós, segur.
Molt bon profit.

Els arrossos en general


Degut a que a continuació vull explicar-vos la recepta d’un arròs de calamarcets, me n’adono que encara no he tocat el tema dels arrossos al bloc. Per tant, comencem amb una introducció genèrica al meravellós món de l’arròs.
Tipus d’arròs: suposo que n’hi ha molts. Jo en conec tres:
  • Basmatti o arròs llarg. El Basmati és l’autèntic de la India, però és llarg com el seu parent d’aquí. Jo l’uso per a amanides i plats freds.
  • Bomba. Molt de moda, força car, és un arròs arrodonit que absorbeix més suc que els altres i que es passa amb més dificultat. Per contra, personalment trobo que té un sabor més farinós que a mi no m’acaba de fer el pes.
  • Extra. El que faig servir per a gairebé tot. El de tota la vida. Es passa o es queda curt, si no vigiles. Però té el sabor que ha de tenir. Jo acostumo a fer servir les marques Montsià o Nomen (del Delta, sempre escombrant cap a casa). Us linko les marques per a que vegeu les altres varietats d’arròs que comercialitzen, per si us interessa


Tipus de cocció més bàsiques:
  • Paella: la més coneguda. La paella té un requisit per a que surti l’arròs com ha de sortir; el gruix d’arròs ha de ser molt petit. Un centímetre, màxim dos. A partir de dos, no us quedarà com una paella, si no com una cassola que no s’ha remenat. També té un problema; el foc. Una paella, pel primer requisit, ha de ser grossa. I sovint no tenim a casa un foc convenient per a tanta paella. Si el foc és petit, la cocció serà deficient; forta al mig i crua a l’exterior.
  • Cassola. Més fàcil, ja que qualsevol cassola ampla ens pot fer un arròs. El gust no és el mateix, però ens permet fer arrossos caldosos, per exemple. Sovint tenim cassoles a mida dels nostres fogons, amb la qual cosa ens assegurem una cocció òptima.
  • Bullit; si esteu malalts, en qualsevol pot. Però en principi no estem pensant en que us fa mal la panxa.
  • Al forn. És possible ficar una cassola o una paella al forn per a coure un arròs. Però jo ho veig més com una tècnica per a rematar un arròs que ens ha sortit més líquid o pastós del que esperàvem. Senzillament, cinc minuts de forn fort ens acabaran l’arròs, donant-li un aspecte més fosc i sec, i un sabor a forn, que el faran diferent. Aconsellable experimentar amb aquests cinc minutets de forn.


El punt de l’arròs:No hi ha un acord estandard entre paladars o cuiners sobre quin es el punt òptim de cocció de l’arròs. Però sembla que hi ha quorum en definir els següents punts o “acabats”:
  • Cru. Límit per sota d’una bona cocció. El gra d’arròs sembla no haver-se cuit en absolut. Si insistim en menjar-lo, els nostres queixals faran de rodes de molí, convertint el gra en farina. S’assegura una digestió seca, que demana aigua cada deu minuts. Sembla mentida, però a Alzira en vaig menjar un així, i els meus companys de taula valencians en deien les mil meravelles, d’aquell arròs cru.
  • “Al dente”, sec i “solt”. Aquest és el veritable punt de la paella valenciana; el notes al mastegar-lo, els grans no s’enganxen entre sí, no hi ha líquid a la paella. Personalment, penso que encara és massa cru, però em sembla que estic en minoria davant el món.
  • “Melós”, seguint una terminologia valenciana; la no es nota cap resistència al mastegar-lo, i els grans s’enganxen una mica entre ells per els sucs del sofregit i del brou o fumet. La cassola o la paella deixen un rastre fluid. És el meu punt preferit.
  • “Caldós”. El punt és potser el mateix que el del melós, però hi ha molt més brou o fumet; gairebé com una sopa molt espessa. També m’agrada, a mi, aquest punt.
  • “Molt Caldós”. A Mallorca, a Sóller, en vaig menjar un així, de peix, bonissim. Però no ens enganyem; és una sopa, més que un arròs.
  • “Esclatat”. Fenomen que s’observa quan ens passem dos pobles amb la cocció, o deixem massa brou per a que reposi o covi. L’arròs s’infla fins que es trenca per dins i cap enfora. Es produeix una pasta grumosa que als gossos els agrada molt però als humans no tant. És el límit per sobre d’una bona cocció.
  • “Agarraet” o “Socarraet”; arròs recremat que queda al fons d’una paella o cassola. Quan estem cuinant arròs, si ens adonem que se’ns ha quedat arròs enganxat al fons, o bé el desenganxem de seguida amb la cullera o bé, si ja ha passat una estona, millor no el toquem; aquest arròs, deliciós al paladar si el desenganxem quan s’ha acabat de coure, pot fer malbé tot l’esforç del plat, al barrejar en la cocció arròs cremat amb el brou i les viandes que li hàgim ficat.

    La cocció i el repòs:
  • La cocció; en general, per a arròs de categoria extra, la cocció està al voltant dels quinze minuts. La temperatura del foc és la que s’ha de regular per a que es consumeixi la quantitat desitjada de suc, i no pas el temps de la cocció. En general, cuinarem l’arròs destapat. Si és una paella amb molt poc gruix d’arròs, no la remenarem, si no que vigilarem molt bé el foc per a que no es recremi o per que “s’agarre” el mínim possible.
El repòs o “deixar que l’arròs covi”. Acostumen a ser cinc minuts sense foc i amb l’arròs tapat, amb una tapa o amb papers de diari, o, fins i tot, amb draps. Aquest repòs és imprescindible; hi ha una frase que li he sentit dir al meu cunyat que diu alguna cosa així com “el arroz mal cocío y bien reposao”.

Bé; em sembla que les premises bàsiques per a cuinar arrossos ja estan donades; en el proper article farem arròs de debò.