Albergínies farcides

Fa molts, molts anys, a Mallorca, a casa d'uns bons amics, vaig menjar albergínies farcides. No les havia tastades mai, i és un plat que em va agradar força. Però me'n vaig oblidar una mica i fins que no vam començar a menjar moussaka no hi vaig tornar a pensar. 

No és el mateix, ja ho sé. Les albergínies no porten beixamel. De fet, no recordo ben bé si porten formatge, tampoc. Segurament no, ves que et dic.
El cas és que, si heu llegit la recepta dels linguine de carabassó, ara ja sabeu que servidor i part de la família estem a dieta permanent. Això vol dir que hem d'evitar coses com la beixamel o la pasta. Però, en canvi, de tant en tant podem alegrar els nostres plats amb tocs culinaris especials.

Aquest matí m'ha passat que tenia albergínies (d'uns gairebé 300 grams cadascuna) i, curiosament, un pot de sofregit de macarrons que em va sobrar de la setmana passada (carn picada, ceba, all, tomàquet). I m'he dit; per què no? I m'he posat a fer una recreació a la meva manera d'aquelles albergínies farcides, vet-ho aquí.

(Si algun balear no hi està d'acord, que tingui en compte que no sóc fidel a la recepta original. De res :-D)

Pel sofregit; visiteu aquest post, tenint en compte que , a més del que ja porta, afegirem la polpa de les albergínies; buidarem les albergínies amb un estri d'aquells per a fer boletes als melons o les síndries. O, si no en teniu, amb un ganivet i una cullera. Hem de deixar les albergínies talment com piragües.
A la foto, veiem les albergínies ja preparades. Mentre fregia tota la carn d'albergínia feta trossets, aquestes "mitges barques" les he posat a una safata al forn, untades d'oli d'oliva.

La cosa és la següent; podríem posar-les crues, però em fa por que no m'agradin, crues. Hi ha qui les làmines d'albergínia, quan fan moussaka, les fregeixen. També em fa por l'excés d'oli. Per això, i ja que necessito el forn, les he fornejat una mica (turbo, 200º, 10 minuts) per a fer una capa cuita; una cosa superficial, que ha deixat aquest aspecte.

El sofregit es va fent (he fregit la carn de l'albergínia i he afegit el sofregit de carn picada que ja tenia, tant sols per escalfar-lo tot i lligar sabors), i se m'acut escampar una mica de formatge d'untar (Philadelphia de tota la vida) al fons de les barquetes (llàstima; se m'ha girat la foto!)

Ja tinc el sofregit, enriquit amb la carn de l'albergínia, i el diposito dins les barques. No em sobrarà res; el vegetal ha perdut aigua, i la resta de sofregit ho compensa amb escreix. Per sobre, finalment, formatge ratllat.

Poso el gratinador al forn, temperatura al màxim, i fico la plàtera sencera uns 10 minuts (vigilant molt, que cada forn gratina a la seva manera i si se'ns crema, l'hem cagat).

Un cop gratinats, baixo el forn a 180º, trec el gratinador, canvio la plàtera d'alçada i segueixo més a poc a poc, deu minuts més, fins que tingui aspecte de cuit (el que em fa patir més són les barques, és clar). I aquest és el resultat final:

Enplatar és de parvulari; fem dieta i aquesta recepta passa unes quantes ratlles vermelles; per tant, avui plat únic. I sense guarnició.

La veritat és que ma filla i jo hem gaudit d'aquesta recepta, sobretot tenint en compte que l'alternativa d'avui era verdura bullida altre cop. Però no perquè hagi estat millor que la verdura bullida (que també), si no que, per sí sol, us asseguro que és un gran plat. Fins i tot, un plat de festa. Per això us la penjo; per a que en gaudiu vosaltres també.