Alls II

Foto d'Elephant Garlic al costat d'alls normals, d'en Txinguetti

El meu amic Txinguetti (ara no sé si vol que l'anomeni pel nom de pila o per "Joan"; ja m'ho diràs) em passa aquesta foto i em diu que la va fer als EEUU; al costat d'una cabessa convencional d'alls, em posa un all d'aquests, que es vénen en unes bosses que tenen aquest nom curiós i altament descriptiu: "Elephant Garlic". Que no en va poder dur per allò de les duanes i el menjar, però que, si són els mateixos que vaig penjar aquí l'altre dia, que en vol per casa seva. Bonetti; saps d'on han sortit, aquests alls? Jo crec que són els mateixos, no?

Mira que vaig dir que no faria un monogràfic d'alls. I si em descuido...

La mamadeta

Gràcies a tots els que heu caigut aquí per error, però no; no va de sexe, això.

La mamadeta és la beguda oficial de la festa major de Santa Tecla, a Tarragona. Si algun any hi aneu, veureu que molta gent, de dia i de nit, porta penjada del coll una coctelera de plàstic amb una canyeta que surt de la part de dalt; és l'anomenat "barrilet de les festes", que hom va demanant d'anar reomplint de mamadeta.

I donat que avui és Santa Tecla i que acabo de venir de Tarragona, trobo adient parlar de com es fa. Tot i que , adverteixo, no sé la recepta; la dedueixo. I ja la proveu vosaltres.

Els ingredients són:

* Granissat de llimona

* Chartreuse Groc

* Chartreuse Verd

I les proporcions deuen ser, aproximadament, 3/4 de granissat de llimona, 1/8 de chartreuse groc i 1/8 de chartreuse verd, ben remenat (per això es serveix en un barrilet que té forma de coctelera).

Realment refrescant i de bon gust, amb tons herbals. El Chartreuse és, per a qui no ho ha tastat mai, un licor herbal que us recordarà molt al "orujo de hierbas", sobretot el groc (40º), que és dolç. El verd (55º) és més sec. Es considera un producte de Tarragona, ja que els monjos Cartoixos que el fabricaven ho varen fer a Tarragona durant molts anys. Atenció; si obriu el vell moble bar de ca l'avi i trobeu alguna ampolla per encetar, comproveu si és francès o de Tarragona; en subhastes, el Chartreuse de Tarragona ha arribat a preus de entre 200 i 400 euros. O sigui que no foteu la pota, i aneu al súper a comprar-ne, abans d'obrir una d'aquestes ampolles.

Hi ha un origen que no em crec a la viquipèdia en català . De tota manera, he de reconèixer que si no é vero, é ben trobatto. El seu èxit és real; no ho compareu amb altres begudes que altres llocs han provat de posar de moda i que no han funcionat.

Per cert; hi ha una versió que no te nom (i potser no li fa falta) que la fa la meva mare i crec que és creació seva; ella transforma la beguda en unes postres, i ho fa de la següent manera:

En copa de còctel o plana de cava, tot i que també es pot fer en got de whisky, fica unes cullerades de gelat de llimona, i ho rega amb Chartreuse groc. Es remena lleugerament i es menja amb cullera. Quina és la proporció? Com que el Chartreuse no té tap dosificador, no us puc dir "tants segons de caiguda de licor". En volum, calculo que va des de 3/4 de gelat i 1/4 de Chartreuse, a 2/3 de gelat i 1/3 de Chartreuse. Depèn del tipus de gelat que feu servir. El gelat artesà necessita més licor que el gelat del súper, suposo perquè el gust de llimona és més fort en l'artesà.

En fi; feia temps que no tocàvem el tema beguda, eh? Doncs que us aprofiti!

La Mamadeta 2 (27/09/2010 a les 09:35)
Puc actualitzar algunes dades, i ho faig:

• Sobre la beguda: encara no tinc la proporció exacta, però podria ser aquesta: hi ha un combinat (segons Chartreuse) anomenat "Episcopale", composat de 1/3 de Chartreuse Verd i 2/3 de Groc. Aquesta podria ser la quantitat a barrejar amb el granissat de llimona. Per cert; hi ha una ampolla, preciosa, en capsa de fusta, d'un litre, anomenada "Chartreuse Episcopale" que és exactament això; la barreja de licors. Ja us aviso que no surt gens a compte, econòmicament, comprar-la. És més econòmic comprar una ampolla de cada i fer-vos la barreja. A no ser que valoreu molt el disseny de l'ampolla i el packaging.
• Sobre les postres: efectivament, la meva mare n'és l'autora. Va ser fruit de la improvisació, i no te nom, excepte "postres de mamadeta" o "gelat de mamadeta".  

  

Llenties catalano-extremenyes

En Bonetti em dirà: "què coi fots, penjant una recepta de llenties?". Ja ho sé; no és gaire original, no? Doncs la veritat és que, mentre les feia per casa, m'ha vingut un rampell de nostàlgia dels dies d'estudiant de Vic. I he imaginat un pis d'estudiants, i he imaginat que algú, per casualitat, a Vic o rodalies, ha trobat aquesta recepta i aquesta nit, enlloc de trucar al "pizzero", ha decidit de cuinar unes llenties. Per això ho he fet; és bàsic, però a vegades ens oblidem que hi ha coses bàsiques que s'han d'explicar.
Els ingredients, per persona:

Per al sofregit,
* Mitja ceba per persona, tres alls, una muntanyeta de pebrot picat vermell que faci la meitat o una tercera part que la de ceba i una cullerada grossa de tomàquet triturat o ratllat.
Per a la cassola:
* Un raig de vi blanc.
* Una costella de porc a trocets.
* Una rodanxa (d'un dit i mig de gruix) de xorisso vermell (en el meu cas de prop de Mèrida).
Una variant important; amb sobrassada mallorquina també surt genial. I se n'hi pot posar més, doncs no és tant forta de sabor.
* Un parell de rodanxes de botifarra blanca.
Atenció a la botifarra; de Vic m'agraden moltes coses, però la botifarra blanca no és la que més, amb diferència. Jo uso botifarra de l'Alt o del Baix Camp. Si no podeu comprar-ne, busqueu una botifarra mai plastificada, una mica seca, que es vegin punts negres. I proveu sort.
* Mig pot de llenties ja bullides. 
Si teniu  temps i el bec fi, doncs les bulliu vosaltres o les compreu bullides al mercat; faltaria més!
* Opcional:  mitja tassa d'arròs i dues rodanxes de botifarra negra.
 Aigua, oli, sal i (opcional), pebre vermell picant i/o pebre negre.


Agafem una cassola, hi posem una mica d'oli i hi fregim lleugerament la costella de porc. La treiem i reservem. Piquem la ceba, l'all i el pebrot, i fem un sofregit. Cap a la fi, hi afegim el tomàquet i seguim sofregint i salant (podem afegir els pebres opcionals en aquest moment).  Quan en estem plantejant si ja està o no, tirem el raig de vi blanc i remenem, deixant que s'evaporin un pel els vapors de l'alcohol. I acte seguit, hi tornem a ficar la costella i les llenties, que si són de pot les haurem escorregut i esbandit convenientment. Uns segons, una remenada general i ho cobrim tot d'aigua, ben cobert; a les llenties els queda un mínim de 30 minuts, que pot ser més si teniu temps de sobra. Ara, els temps s'han de comptar al revés;
A quinze minuts de la fi, hem de decidir si ho volem espessir amb arròs o si no cal. I també és el moment de ficar-hi el xorisso. Una puntualització; si ens fa por que tingui massa gust de xorisso, o massa greix, es pot fer bullir abans amb aigua, per separat, durant uns minuts, i afegir-lo en aquest moment; segueix essent bo i no és tant fort. Continuem; als deu minuts de la fi, hem de ficar-hi la botifarra blanca. I a cinc minuts del final, hem de rectificar d'aigua i de sal. I ja està. Per suposat, està malament que jo ho digui, però és un plat espectacular, amb molt de sabor, molt calòric i no apte per a règims.
Que aprofiti.

Suquet de rap amb patates i salsa verda

Ja m'he adonat que estic fent masses receptes de rap; què voleu? He de buidar el congelador, i tinc massa rap per fer brous i fumets!

Bé; aquesta recepta no és 100% meva; es basa en una recepta de Martín Berasategui, per la qual cosa crec que és la primera vegada que us ofereixo una garantia de satisfacció.

Necessitarem, per persona:
* Per al sofregit, com gairebé sempre, mitja ceba i tres o quatre alls.
* Vi blanc.
* Oli d'oliva suau.
* Una fulla de llorer.
* Sal, per suposat.

I per a la resta:
* Una o dues patates (dependrà de la gana; és clar).
* Força julivert.
* Els talls de rap que us vinguin de gust (la patata ompla; per tant, de cent a dos-cents grams de rap, si sou de ben menjar, embolicats en farina de blat).
* Rap per fer bullir: jo, quan compro rap per a cuinar, demano que tot el que no sigui tall m'ho posin a una bossa per a fer fumets o brous; els talls on comença la cua, el ventre, el cap... En el cas que avui ens ocupa, pràcticament 400 grams de "deixalles de rap" per persona.

En una olleta, cobreixo el rap per fer el fumet amb aigua. I el faig bullir durant deu minuts. Als deu minuts, passo el turmix fins a fer una pasta, afegeixo una mica d'aigua i el torno a fer bullir deu minuts més. Un fumet, estrictament parlant, seria el resultat líquid de la ebullició del rap durant deu minuts. Si el passo pel turmix és per a extreure'n tota la substància possible. Un cop bullit per segona vegada, el passo per un filtre fi (no interessa trobar textura de rap al suquet). Si m'ha quedat curt d'aigua no patiu; és prou concentrat com per afegir-ne més. Atenció "novatos": si us repugna l'olor del rap bullir i penseu que això no us ho menjareu, aneu equivocats; a mi també em fa fàstic l'olor del rap bullit. Continueu amb la recepta i ja veureu que el resultat final us agradarà molt, i no tindrà res a veure amb aquella olor.

Agafo una cassola plana i ampla; necessito que sigui així per a repartir bé les patates i el rap, quan s'escaigui. Hi fico oli amb certa generositat, enfarino els talls de rap reservats a menjar, i els fregeixo lleugerament, els "segello", per a evitar que el rap perdi aigua i sucs abans d'hora i que es desfaci. El retiro i reservo.
Amb l'oli sobrer (per això he sigut una mica generós) faig el típic sofregit vegetal de ceba i all, com podeu veure aquí.
Pelo les patates i les tallo a rodanxes de menys d'un centímetre (no és qüestió d'anar amb peu de rei, però entre 6 i 8 mm és una mida ideal). No netegeu les patates amb aigua; ens interessa conservar el midó de la patata per a que ens lligui el suquet. I en quant al julivert, amb ganivet en piquem una bona quantitat.
Quan està preparat el sofregit, afegeixo les rodanxes de patata, planes al fons de la cassola, hi llenço un bon raig de vi blanc, hi poso el fumet fins a cobrir-ho tot (si cal, hi ficaré aigua), i pujo el foc per a fer-lo bullir. Ara és quan hi afegeixo la sal, amb prudència (sempre es pot afegir més sal després). Remeno amb compte fins que comença a bullir i baixo el foc per a mantenir el bull baix. Us agrada el llorer? Poseu-hi una fulleta durant cinc minuts, i després la retireu (o deixarà massa gust!).Als deu minuts d'haver començat a bullir afegeixo els talls de rap (si hi caben, plans i al fons, i si no, sobre les patates), torno a cobrir si cal i escampo i el julivert picat per sobre de tota la "teca", i espero quinze minuts més. Passat aquest temps, el rap és cuit i les patates també; han passat 25 minuts de cocció per a les patates i quinze per al rap.
Segurament, de tant d'afegir aigua, ens ha quedat una "sopeta" on hi han patates i rap. No passa res. Ara és un bon moment per a posar a cada plat les patates i el rap per sobre. Quan la cassola ja no tingui vianda i sí tot el suc, tornem a engegar el foc i fem reduir el suc, amb el foc fort, fins que ens quedi d'una consistència cremosa. Aquest és el suc amb el que cobrirem el rap i les patates.
Jo crec que us sorprendrà, aquest plat. El gust, sobretot. I la textura de la salsa verda (que en realitat és grogosa encara que plena de julivert). Ja m'ho direu. És el que jo em menjo per dinar avui. Però ja l'he tastat; per això us en puc parlar bé. Per cert; que podeu sofisticar el plat tant com volgueu, afegint musclos oberts, cloïses, gambes....
Com deia aquell, que Déu l'hagi perdonat, "Bona cuina!".

Arròs blanc amb cloïses i rap

Vaig trobar cloïsses maques a bon preu i vaig decidir fer-me un arrosset blanc de cloïsses i rap. La recepta és ben senzilla, i si la penjo és perquè em sembla que, si m'agradés prou la mantega, se'n podria fer un bon rissoto. Però com que la mantega no em va gens, deixo la cosa oberta per si algun agosarat s'hi atreveix. Tal i com us la escric, es tracta d'un arrosset senzill, amb molt de gust a mar, però sense pretensions de competir amb un arròs de llamàntol o amb una paella de peix; això és una altra cosa.
Em decideixo per fer-lo "melós" i en paella (veure "Els arrossos en general"). I el sofregit senzill, de ceba, all i julivert. Que quedi clar que això és un arròs de gustos subtils, sense espècies fortes ni tomàquet ni carns de gust intens; l'aroma de l'arròs el donarà el rap, la cloïssa i una mica de calamar, per la qual cosa aquest productes han de ser frescos o congelats per vosaltres mateixos. Vull dir que cal anar al mercat o regirar el vostre congelador, enlloc d'anar al super a veure que hi ha.
Per persona, hi posaré:

* Mitja ceba.
* Tres o quatre alls.
* Una bona branca de julivert, o dues.
* Mig calamar normal.
* De 100 a 200 grams de rap.
* Tres-cents grams de cloïsses vives.

Després de deixar que les cloïsses es netegin soles en aigua salada, les netegem en aigua i les reservem.

Primer, passem per l'oli calent el calamar, a rodanxes, i després el rap, que pot ser sencer però que, en tot cas, quan el treiem aniria bé que el féssim a trocets per tal que deixés anar tot el sabor possible. Treiem i també reservem.
Calculem l'aigua necessària i la fiquem a bullir en un pot apart.
Fem el sofregit vegetal a foc lent i afegim, al final, el rap i el calamar. Donem uns tombs i, quan la ceba i l'all estiguin a punt, hi fiquem l'arròs que calculem necessitar, i també el sofregim una mica, per a evitar que ens quedi "empastifat" pel midó i que acabin essent un "arròs de gos" pastós i enganxós.
Quan els grans comencen a enrossir-se lleugerament és el moment de ficar el julivert picat, les cloïsses i l'aigua que ha d'estar bullint. I senzillament coure, controlant el foc i remenant una mica al principi, durant els quinze minuts preceptius. A cinc minuts del final hem de tastar-lo i salar-lo. No convé fer-ho abans donat que hi ha molta cloïssa, i que aquesta, al obrir-se, deixa anar molta aigua salada. Salar el sofregit o l'arròs al principi ens podria espatllar el plat per excés de sal.
Res més; cinc minuts de covar, ben tapat, i l'arròs ja està llest.
Que us aprofiti.

Coca en recapte "quickurbanlife" (2)

Atenció! Ahir vaig veure al súper un producte que ens anirà al pel per a fer la coca en recapte encara més fàcil; hi ha una massa de pizza superfina i rectangular de la casa Buitoni (com a mínim, he trobat aquesta). Només se li ha de fer la vora amb els dits. Ja és plana, ja és finíssima, i ja té forma rectangular. Ah! I la cocció són 10-15 minuts a 240º, diuen.
Salut i que aprofiti

El Pan con Tomate como debe hacerse

Los que me sigan regularmente se darán cuenta de que este post está escrito en español. Bien; tiene un sentido. Y lo explico.
Dudo que haya un catalán que no sepa hacer correctamente el pà amb tomàquet, que es lo más fácil del mundo, por cierto, a parte de beber de un botijo,
Pero como parece ser que los catalanes no nos explicamos bien ni para hablar de comida, he decidido dejar por escrito y en español la manera correcta (o al menos, subrayar cuáles son las maneras incorrectas) de preparar tan sencillo plato.¿Por qué? Porque fuera de Catalunya son muchos los que no saben hacer algo tan sencillo. La primera vez que lo descubrí fue un autèntico shock; en Donosti, en el Barrio Viejo, mientras me comía un delicioso pintxo, la última página del periódico que tenía delante me mordió en la nariz. Una columna en la contraportada de no-recuerdo-que-diario-vasco, escrita por una chica de profesión "cocinera", explicaba a sus lectores cómo preparar "pamtumaca". Y decía así:

"Luego de cortar el pan en rebanadas, abrimos una lata de tomate triturado natural..."

Eso es lo me me mordió. Y me hizo daño. Después de eso, decenas de veces he oido de conocidos o amigos lo mismo o algo similar.  Y hoy pretendo acabar con esto.

Para hacer un poco de "pa amb tomàquet" se necesita:

1/ Pan, preferiblemente pan de pagès. Si no lo hay, un pan redondo grande. No es ortodoxo pero tampoco está nada mal con pan de barra, pan rústico o baguette. No tiene nada que ver el "pa amb tomàquet" con el pan integral, el pan de centeno, o cualquier pan extraño. Y, aunque hay gente a quien le gusta, no voy a meter en el mismo saco el pan de molde mojado de tomate, que es otra cosa. El pan puede ser sin tostar (lo que mandan los cánones) o tostado (variación que recomiendo probar alguna vez, sobre todo si se ha tostado a la brasa de leña).
2/ Tomate. Aquí viene lo peliagudo. La variedad que se usa en Catalunya és el tomacó, que significa "tomate pequeño".

 

No es rojo fuego; amarillenta un poco. Está muy lleno, se usa bien maduro, no es duro, sino bastante blando. Pero no blando de "pasado"; sencillamente es así.

 

¿Os hacéis una idea de su tamaño? Bien; es pequeño. Y está lleno. Y maduro. En Catalunya, no solemos ponerlos en la nevera; se cuelgan en ramas en la pared, en un garaje, en el fregadero...se conservan meses y pillan su punto de madurez.

El problema está en que me digáis que sólo encontráis tomates en rama de Almería. Sí; se bien que eso puede suceder. Pues es un problema; el tomate en rama de allà pesa mucho, pero es muy duro; no se puede untar.  La única solución que se me ocurre es que lo saquéis de la nevera y dejéis que se estropee un pelín, para que se reblandezca, en un ambiente seco y ventilado. Y probáis.

3/ Aceite de oliva. Seré muy concreto; aceite de oliva virgen extra (primera extracción mecánica en frío), filtrado o no (sin filtrar es un auténtico vicio) de aceitunas arbequinas. ¿Que en tu pueblo sois líderes en hojiblanca? Pues lo siento; está más rica, para aceite, la arbequina. ¿Que no hay manera de encontrar aceite virgen extra de arbequina? Pues vale; pero no va a quedar igual. Pero bueno. Qué se le va  a hacer. ¿Que quieres aprovechar un "culito" de aceite de girosol o de soja que tienes en el fondo del armario? Bien; aprovéchalo: tíralo al contenedor amarillo. ¡No se te ocurra estropear esto con aceite de girasol, por favor!. Acepto Borges, incluso Carbonell, u otra marca comercial conocida. Pero de oliva.

Preparación; cortar el pan a rodajas, a rebanadas de uno a un centímetro y medio de grosor.¿Qué hacemos con el tomate? Lo abrimos, y sencillamente untamos el tomate en el pan, por una sola cara. Luego espolvoreamos algo de sal, muy poca, y aderezamos con chorritillo de aceite.(Una sugerencia si lo preparáis con pan tostado; restregar algo de ajo en el pan antes de empezar con el tomate, la sal y el aceite. ) Y nos lo comemos ya, tanto si es tostado como si no. El pan con tomate aguanta poco, ya que el tomate se oxida. ¿Una hora? Bueh...si no hay mas remedio, una hora. Pero en la nevera o en un ambiente muy seco y poco caluroso.

¿Qué se puede hacer si hay mucho pan que untar, tipo fiesta infantil? Es muy poco ortodoxo, aviso, pero lo he visto hacer, lo he probado, me gustó y lo hago yo; podemos rayar unos cuantos tomates, ponemos el contenido rayado en un bote, y preparamos el pan con tomate con una brocha gorda, como si pintáramos. La brocha suelta una cantidad justa y suficiente de tomate; si lo extendéis con cuchara, seguramente pondréis demasiado tomate.

¿Que no se puede hacer? Pues imaginación al poder: ketchup, tomate de bote, tomate frito de bote, zumo de tomate, tomate en rodajas, tomate verde de ensalada...Todo esto será algo, incluso puede que sea rico, pero no es pa amb tomàquet.

Coca en recapte "quickurbanlife"

Em fa molta ràbia; darrerament s'estan posant de moda els rissottos. No em sap greu pels arrossos italians (bé; una mica si, donat que aquesta és terra d'arròs; mentre escric, estic fent un arrós de costella de porc i bolets, el que seria un rissotto al funghi porcini, només que jo sempre l'he anomenat arròs amb porc i bolets i que no porta mantega). Bé; el que em sap greu és que els catalans no hem sabut mai vendre els nostres plats. I potser que ho parem, això.
Aprofitarem l'impuls de marketing dels productes italians per a fer un plat, adaptat al temps escàs del que disposem, totalment d'aquí.
La Coca en Recapte, també anomenada Coca amb Ceba, diuen que és originària de la zona oleícola "Garrigues-Ciurana); més o menys, Alt Camp, Baix Camp, Conca de Barberà, Tarragonès i Les Garrigues. I es cuina en forn de pa. Te una germana o cosina propera a Mallorca, on la fan amb més verdures. La Pizza és una cosina llunyana de la Coca en Recapte.
Com deia, ens aprofitarem de la venda de productes italians per a fer-la més de pressa, sense perdre gairebé cap grau de gust ni de qualitat respecte a la coca artesanal (que fa molt de temps que no la faig i que necessito practicar-la abans d'escriure'n la recepta).
Al súper, comprarem base de pizza refrigerada (jo he fet servir Buitoni).
La obrirem, la enfarinarem una mica, per a que no s'enganxi, i damunt el marbre de la cuina la estirarem molt més del que ja ve estirada, amb un rodet de fusta o amb els dits, cuidant de no foradar-la, aprofitant per a donar-li una forma més quadrada o rectangular que ens càpiga al forn. Li farem una vora  a la base amb els dits; una vora encaragolada.
Per cert; escalfarem el forn seguint les instruccions de la base de la pizza (crec que eren 10 minuts a 210º, però no n'estic segur).
Tallarem en juliana unes quatre o cinc cebes mitjanes (s'ha de ser generós) i un pebrot vermell a llenques de dos centímetres d'ample. Ho sofregirem tot junt, amb oli però no massa quantitat. I també ho salarem. Quan estigui gairebé feta (un pel abans de si l'anèssim a fer servir com a sofregit d'un plat més complicat) la retirarem del foc, i cobrirem tota la coca amb la ceba i el pebrot. No hi poseu gaire oli, a la coca, o serà molt oliosa. Espolseu bé la coca i la ceba amb pebre vermell mólt i dolç.
Ficarem la coca al forn durant el temps que ens marqui la base de pizza (10-15 min), i a la temperatura adient (pot ser 180º?). De tota manera, no us en refieu massa dels italians i aneu fent cops d'ull a la coca.
Et voilà! Un altre plat fet; senzill i boníssim.
Podeu menjar-vos-la així, o podeu fregir arengades i ficar-les a sobre al forn, o podeu fer-ho amb llonganissa (botifarra, si sou de més amunt de Sitges).
Que aprofiti.

(Imatge robada de http://padenous.blogspot.com No t'enfadis, company blogger)

Dos mesets; gràcies

Primers dos mesos d'existència del blog. Paro un momentet per a agafar aire i donar-vos les gràcies. Als que llegiu. Encara que sigui de casualitat.
No m'ho esperava. Ni que de casualitat caigués tanta gent al bloc (més de 400).
Com que em van educar el millor que van poder, ara us vull agraïr les vostres visites, el millor que sé. Però com que no sé com us dieu, us ho agrairé pel lloc des del que m'heu visitat:

To London, U.K., and Mountain View, California; Thank you very much.
Moskva, Russia, Spassiva.
A Madrid y Las Palmas de Gran Canaria, Muchas Gracias.
I a València, Ciutat de Palma, Lleida, Barcelona, Girona, Polinyà, Rubí, Vilanova, Badalona, Sant Cugat, Granollers, Ripollet i Tarragona; Moltes gràcies.

Alls

No és la meva intenció fer un monogràfic d'alls. Ni molt menys. Però és que ahir em van donar un parell de cabesses i vaig pensar que us les havia d'ensenyar; amb un all dels de l'esquerra crec que es pot fer un sofregit per a dos fortet d'all, com a mi m'agrada, no? (la moneda és d'un euro, per a que compareu)

 

Rectifico; amb un all surt un sofregit complert per a quatre persones. Deu n'hi dó!