Les cloïsses amb ceba

Ahir vaig anar a mercat, a comprar peix. Com que vaig trobar cloïsses del Delta, un pel més cares que les japoneses o italianes, però molt més gustoses i una mica més grosses, vaig fer una tapeta habitual a casa; cloïsses amb ceba.

Abans, quan les cloïsses eren totes boníssimes, aquest plat es feia amb xirles, uns bitxets més disgustats, menys dotats per la natura amb mil gustos. Ara, que les cloïsses mengen de tot als llocs de criança, i que fins i tot arriben a tenir gust de pollastre bullit, les xirles ja no tenen gust a res (què coi menjaran les xirles de criança?). És per això que a casa ho fem amb cloïsses, quan antigament ho fèiem amb xirles.

Anem a la feina; com que som tres, faré servir:

• Tres grapats generosos de cloïsses
• Ceba i mitja, de mida normal tirant a petita
• Pebre vermell dolç
• Un raig de vi blanc

Primer que res, preparar les cloïsses; al migdia, les vaig posar en aigua molt salada, aproximadament tant salada com la del mar (sí; jo tasto l’aigua amb la que netejo les cloïsses). Ben cobertes d’aigua, com si estiguessin a un aquari. A mitja tarda, algunes ja treien el sifó llençant ragets fora de l’aigua. Al vespre, vaig donar l’operació per conclosa i vaig buidar i netejar bé amb aigua dolça les cloïsses, amb gran ensurt per part seva (es van tancar totes de cop).

Agafarem una cassoleta petita, hi sofregirem la ceba molt dolçament. Quan estigui cuita, espolsejarem el pebre vermell per sobre. Quina quantitat? Al gust. La cosa és donar color i sabor, o sigui que jo sóc especialment generós. Acte seguit, hi poso les cloïsses, pujo el foc una mica i hi poso també el raig de vi blanc. I ho tapo tot amb la tapa de la cassola.

Qüestió d’esperar uns cinc minuts i destapar, per a veure si les cloïsses s’han obert totes o gairebé (a vegades n’hi ha una o dues de mortes, que no s’obriran per mes que fregim a la resta, o sigui que si n’hi ha una bona quantitat d’obertes, endavant).
Si és molt líquid, que no té perquè però pot passar, podem fer dues coses; o bé esperem una mica, amb el foc baix, a que es redueixi, o bé espolvoregem farina i remenem per a que aquesta es “begui” l’excés d’aigua o caldet o el que sigui. Si feu servir farina, fixeu-vos-hi de no ficar-hi quantitat de cop, op es faran grumolls. Ah! I fixeu-vos-hi que no ho salem en cap moment; senzillament, l’aigua de les cloïsses ja és salada.

Variants que he provat amb el temps:

• Xirles per cloïsses; com ja he dit, no tenen gust a res.
• All enlloc de ceba; o.k., però m’agrada més la ceba dolça que l’all, en aquest plat.
• All a més de ceba; o.k.
• Pebre vermell picant enlloc de dolç, o fins i tot bitxo: està bé. Penseu en la úlcera o en els nens, que no els agrada el picant, però està bé.
• Llorer afegit al sofregit; el llorer té un gust fort i especial que a mi, cada cop m’agrada menys amb el peix. Si us va a vosaltres....
• Conyac per vi; home, doncs no gaire. El conyac,. Al meu gust, va mes per a plats més forts, per exemple de carn, que no pas de peix.
  

Que gaudiu de les cloïsses. I si teniu alguna recepta, feu-la arribar, que la penjaré, d’acord?