Sípia amb mandonguilles

Un "mar i muntanya" de sempre, una recepta típica d'hivern, que es posa molt bé en un plujós i fresc dia d'estiu:

Ingredients.

• 400 grams de sípia (atenció; aquesta és una de les poques receptes en que podem fer servir aquelles sípies tant grosses que no serveixen ni per arròs ni per la planxa. No us faci por si la voleu tastar)
• 400 grams de carn picada de vedella i porc, o aproximadament 400 grams de mandonguilles fetes. Els que seguiu aquest bloc, sabreu que som bastant d'estalviar feina si el resultat és convincent. Hi ha moltes mandonguilles fetes que us espatllaran el plat. O us les ha fet la mama, o les compreu a una carnisseria de confiança, o, si son de súper, jo us diré que les he comprat a l'Esclat. Son molt bones, a diferència de les d'altres súpers.
• Dues cebes de Figueres.
• Mig cap d'alls.
• Un parell de branques de julivert.
• Una mica de farina de blat.
• Mig got de vi blanc.
• Oli d'oliva.
• Sal, pebre, un parell de fulles de llorer.

Primer de tot, agafem una paella fonda i hi escalfem oli. O una cassola, si més us ho estimeu. 

Tallem la sípia a daus i, abans que comenci a fumejar l'oli, fregim-la fins que es rosi una mica. És molt important que no bulli, per tant no la fiqueu tota al mateix temps. Més val fer tres fregides i que no perdi l'aigua del seu interior. Les anem traient i deixant a banda.

Després, enfarinem les mandonguilles i les posem a fregir, girant-les a cada minut perquè no es cremi la farina. Un cop fetes, les traiem i reservem.

Tal i com està la paella, usada i amb oli, la tornem a escalfar per a fer, a foc ben lent, el sofregit de la ceba, havent picat les dues cebes en trossets ben petitets.

Mentre es fa la ceba (trigarà!) anem picant l'all i el julivert. Quan gairebé estigui la ceba (ben fosca, en absolut blanca) afegim la picada i remenem un parell de minuts a foc viu.

Ja estem preparats per a afegir al sofregit la sípia, les mandonguilles, la sal, les espècies (podeu afegir farigola o romaní, si voleu) i remenar, baixant el foc a la meitat.

I, acte seguit, afegim el vi i tapem amb aigua fins a cobrir gairebé tot el guisat.

Ara es pot deixar el foc a un 10/20%, tapem la cassola i esperem.

S'hi pot estar tranquil·lament 60 minuts, i com més temps s'estigui, més bo serà. Només heu de remenar cada cinc o deu minuts i vigilar l'aigua. Quan tingueu pressa, rectifiqueu de sal i ho podeu retirar. Si ha quedat molt líquid, podeu afegir farina amb un colador finet per a que no se us esgrumolli. En tot cas, quan faci una hora, convé treure'l del foc. 

I ja està. Un plat de cassola amb tot el gust de la sípia i de les mandonguilles.

Arròs blanc amb cloïsses

Tot i que tinc penjada una complicació d'aquesta recepta, com que la vaig fer l'altra dia, em ve de gust penjar-vos-la. És un arròs molt senzill, al mateix temps que saborós. No és un dinar de diumenge, però pot ser un dinar de "dijous de paella" perfectament.

Els ingredients són, per a quatre persones:

• Quatre-cents grams d'arròs extra.
• De 500 a 800 grams de cloïsses vives.
• Una ceba.
• Mig cap d'alls.
• Julivert.
• Oli d'oliva i sal.

Rentem bé les cloïsses i les posem en un recipient en aigua freda i un bon grapat de sal. Així s'acaben de depurar de sorres i altres detritus. Mínim, amb una antelació de mitja hora.

Piquem el julivert i el reservem. La ceba la fem a quadrets, i l'all picat o bé en làmines.

En la cassoleta o paella on farem l'arròs, posem una mica d'oli i daurem els alls. En quant estiguin, la ceba, baixant el foc per a que es cogui convenientment. 

Salem i tastem. Ara, pugem el foc i immediatament posem les cloïsses i tapem amb una tapa. En un parell de minuts o poc més, les cloïsses s'hauran obert, regalant-nos l'aigua del seu interior. Afegim el julivert picat, tanquem el foc i tapem altre cop la paella o cassola.

Les cloïsses, tal i com estan, es poden menjar i estaran perfectes. Però ara no fem una tapa, si no un arròs, pel qual aquesta tapa de cloïsses queda convertida en el sofregit de l'arròs.

Jo vaig afegir un grapadet de bolets congelats, tot i que és opcional. El bon sabor li donarà la cloïssa.

Tornem a encendre foc. El del sofregit, al mínim. un altre al màxim per l'aigua. En una olleta, escalfem un litre d'aigua bona, mineral si pot ser. Quan bulli, l'afegim a la cassola o paella on hem fet el sofregit i pugem aquest foc a la meitat, aproximadament.

En quinze minuts estarà cuit; tapem i reservem uns tres minuts i ja està. Llest per a servir.

(Observació; a mi m'agrada l'arròs cuit. Si el voleu una mica més "al dente", podeu coure'l uns 10 minuts, retirar del foc, i tapar amb la tapa de la cassola de 5 a 7 minuts)

Popets amb ceba, all i tomàquet

 

La recepta d'avui és molt senzilla. Tant que, per a un lector del blog, no hauria de tenir secrets; es tracta de cuinar un sofregidet amb popets del mercat de Tarragona. No és difícil (bé; anar al mercat de Tarragona pot ser-ho si esteu confinats o sou de molt lluny). No és difícil, però té una peculiaritat; tots els cefalòpodes perden aigua quan intentes coure'ls.

Doncs us explicaré com evitar-ho.

Ingredients per a quatre persones:

• Dues cebes grosses tallades a quadrets
• Mitja cabeça d'alls
• Julivert picat
• Una mica de tomàquet ratllat o triturat
• Oli d'oliva, sal, pebre, pebre vermell
• Un got d'aigua i un altre de vi blanc
• vuit-cents grams de popets

El sofregit:

Per una banda, fem el sofregit típic d'all, ceba i un raig de tomàquet. Recordeu; com més lent, més bo. Si algú necessita ajuda, li recordo la recepta. Comencem a fer-lo i passem al següent pas, mentre es cou el sofregit, per aprofitar el temps.

El que faríem normalment és coure a la cassola els popets. No és que no sigui bo; però és una altra cosa. Quan posem els popets a la cassola, aquests comencen a perdre aigua, minven i es couen amb el seu propi suc, però per fora. Per a evitar-ho, per a menjar uns popets més gustosos i amb la seva textura, jo prefereixo canviar el procediment i fer-los a la planxa, amb la planxa molt calenta.

Això vol dir deixar que aquesta comenci a fumejar i posar-hi els popets de dos en dos o de tres en tres. És a dir; poso poc pop per tal que la planxa no es refredi. Si els fico tots de cop, la planxa es refreda, el pop, s'escalfa més a poc a poc, i comença a bullir entre oli i el seu propi suc. Si ho fem amb la planxa calenta, els pops retenen l'aigua a dins i es fan millor. El resultat és molt diferent.

Per tant, com hem dit, amb la planxa ben calenta, comencem a fer "tandes" de pops.

Quan tenim tots els pops cuits, els afegim al sofregit vegetal, hi posem una mica de julivert picat, un raig generós de vi blanc, un got d'aigua fins dalt, i esperem.

Primer que res, esperem una mica que els vapors de l'alcohol s'evaporin. Quan notem amb l'olfacte que és així, baixem el foc i tapem la cassola. Ens hem d'esperar una mitja horeta que s'acabin de coure.

Us recordo que el pop és dur, i que necessitem entre mitja hora i tres quarts d'hora de cocció per a fer-lo una mica més tou.

Passat aquest temps, traiem la tapa. Si encara hi ha molta aigua, deixem que s'evapori una estona amb la tapa destapada. I ja podrem apagar el foc.

 

Aquest plat té una gràcia especial; 

• si voleu fer-lo com a entrant, endavant. 
• Si voleu fer-lo com a segon plat, podeu fins i tot posar unes patates crues a daus just quan afegim l'aigua (potser haureu de posar una mica més d'aigua per a que se la beguin les patates).

Però encara té un tercer ús: 

• si agafeu unes tisores i feu el pop a trossets, teniu un magnífic sofregit per a fer arròs. Un arròs boníssim, us ho garanteixo. 

Que us aprofiti!

L'arròs caldós de llamàntol i carxofa, en confinament

Primer que tot; disculpeu. No havia penjat mai aquesta recepta ni similars pensant que ja hi era. I per això ahir la vaig fer sense fer fotos del procés, pensant que no feien falta. Però donat que vaig aplicar petits canvis que em van millorar molt la recepta, i pensant que valia la pena fer una reedició de la recepta, només vaig fer una foto final.
Llàstima.
De tota manera, les explicacions seran prou acurades, o com a mínim això pretenc, per tal que no es perdi cap pas d'aquest plat excel·lent.

La segona cosa que cal explicar; estem passant el confinament del Covid-19. Això vol dir que tractem molt, gairebé exclusivament, amb congelats. Però, i el primer sorprès sóc jo, el resultat és molt bo. 
Anem per feina. Ingredients, com sempre, per a quatre persones:

El Sofregit:

• Quatre cebes figueres, de mida normal
• Mig cap d'alls
• Un tomàquet o tomacó ratllat
• Una cullerada de cafè, ben plena, de pebrot de romesco o nyora picada
• Mitja cullerada de cafè, rasa, de pebrot "de la vera"(Què voleu que us digui; està boníssim. Però vigileu, que dona massa gust. I, si no en teniu, no el substituïu per res)

Suposo que sabeu fer un sofregit a foc lent. Si no, seguiu aquest link.

És important començar per l'all, a foc mitjà, i quan estigui ros afegir la ceba tallada en dauets, a foc lent. Finalment, el tomàquet ratllat. I sal, és clar. Aquí no hi hem d'afegir ni pebre ni herbes, excepte els pebrots i la nyora.

´

Abans de fer el sofregit, hem de sofregir i retirar i reservar els següents ingredients:

• Quatre carxofes, ben pelades i sense fulls secs; només el que és ben tendre. En juliana.
• Uns quatre-cents grams de calamar, net, en rodanxes.
• 16 o 20 gambes o llagostins. Que siguin congelats no vol dir que no siguin de bona qualitat.
• Un llamàntol a trossos. Jo tallo anelles, cap en dues parts i pinces.

Ja està fet el més important, ara per ara. Quan el sofregit vegetal estigui per a menjar-se'l a cullerades, l'hem de rectificar de sal (fem-lo saladet, que ara hi va l'arròs i l'aigua) i ja podem barrejar-hi tots els ingredients que hem reservat.

S'ha de fer a una cassola grossa, o una olla. Aquí hi fiquem:

• el sofregit vegetal
• el peix sofregit

Un parell de tombs amb el cullerot de remenar i afegim l'aigua:

• 1,200 l d'aigua de boca. Mineral, si pot ser.

Tots els líquids que hàgiu pogut rescatar de la preparació del peix es poden afegir a l'aigua: el líquid fosc que deixa anar el calamar i els sucs que surtin del llamàntol quan es descongela (si és fresc, també deixa anar aigua).

Quan bulli, jo el deixo 10 minuts bullint a poc a poc, per extreure'n una mica més de sabor. Un cop passat aquest temps, afegim:

• 200-300 g de cloïsses.
• 370 g d'arròs (faig servir extra, i aquest bloc en parlo molt del seu sabor. Però si feu servir bomba no us mataré, tampoc) 

I poca cosa més; només vigilar el foc, baixar-lo al mig o menys, per a que vagi bullint però sense perdre aigua, durant exactament quinze minuts.

I ja està. Retirar del foc i tapar, que no volem perdre més aigua; volem menjar-lo caldós, no pastós. I que us aprofiti!!

Albergínies farcides

Fa molts, molts anys, a Mallorca, a casa d'uns bons amics, vaig menjar albergínies farcides. No les havia tastades mai, i és un plat que em va agradar força. Però me'n vaig oblidar una mica i fins que no vam començar a menjar moussaka no hi vaig tornar a pensar. 

No és el mateix, ja ho sé. Les albergínies no porten beixamel. De fet, no recordo ben bé si porten formatge, tampoc. Segurament no, ves que et dic.
El cas és que, si heu llegit la recepta dels linguine de carabassó, ara ja sabeu que servidor i part de la família estem a dieta permanent. Això vol dir que hem d'evitar coses com la beixamel o la pasta. Però, en canvi, de tant en tant podem alegrar els nostres plats amb tocs culinaris especials.

Aquest matí m'ha passat que tenia albergínies (d'uns gairebé 300 grams cadascuna) i, curiosament, un pot de sofregit de macarrons que em va sobrar de la setmana passada (carn picada, ceba, all, tomàquet). I m'he dit; per què no? I m'he posat a fer una recreació a la meva manera d'aquelles albergínies farcides, vet-ho aquí.

(Si algun balear no hi està d'acord, que tingui en compte que no sóc fidel a la recepta original. De res :-D)

Pel sofregit; visiteu aquest post, tenint en compte que , a més del que ja porta, afegirem la polpa de les albergínies; buidarem les albergínies amb un estri d'aquells per a fer boletes als melons o les síndries. O, si no en teniu, amb un ganivet i una cullera. Hem de deixar les albergínies talment com piragües.
A la foto, veiem les albergínies ja preparades. Mentre fregia tota la carn d'albergínia feta trossets, aquestes "mitges barques" les he posat a una safata al forn, untades d'oli d'oliva.

La cosa és la següent; podríem posar-les crues, però em fa por que no m'agradin, crues. Hi ha qui les làmines d'albergínia, quan fan moussaka, les fregeixen. També em fa por l'excés d'oli. Per això, i ja que necessito el forn, les he fornejat una mica (turbo, 200º, 10 minuts) per a fer una capa cuita; una cosa superficial, que ha deixat aquest aspecte.

El sofregit es va fent (he fregit la carn de l'albergínia i he afegit el sofregit de carn picada que ja tenia, tant sols per escalfar-lo tot i lligar sabors), i se m'acut escampar una mica de formatge d'untar (Philadelphia de tota la vida) al fons de les barquetes (llàstima; se m'ha girat la foto!)

Ja tinc el sofregit, enriquit amb la carn de l'albergínia, i el diposito dins les barques. No em sobrarà res; el vegetal ha perdut aigua, i la resta de sofregit ho compensa amb escreix. Per sobre, finalment, formatge ratllat.

Poso el gratinador al forn, temperatura al màxim, i fico la plàtera sencera uns 10 minuts (vigilant molt, que cada forn gratina a la seva manera i si se'ns crema, l'hem cagat).

Un cop gratinats, baixo el forn a 180º, trec el gratinador, canvio la plàtera d'alçada i segueixo més a poc a poc, deu minuts més, fins que tingui aspecte de cuit (el que em fa patir més són les barques, és clar). I aquest és el resultat final:

Enplatar és de parvulari; fem dieta i aquesta recepta passa unes quantes ratlles vermelles; per tant, avui plat únic. I sense guarnició.

La veritat és que ma filla i jo hem gaudit d'aquesta recepta, sobretot tenint en compte que l'alternativa d'avui era verdura bullida altre cop. Però no perquè hagi estat millor que la verdura bullida (que també), si no que, per sí sol, us asseguro que és un gran plat. Fins i tot, un plat de festa. Per això us la penjo; per a que en gaudiu vosaltres també.