Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Viandes especials. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Viandes especials. Mostrar tots els missatges

divendres, 20 de novembre del 2020

Orada salvatge torrada al forn als aromes de l'Orio

Comprovo que tinc una recepta d'orada al forn ja penjada. Però, com us vaig dir l'altra dia parlant de galtes torrades al forn, jo distingeixo entre guisar i torrar, quan uso el forn. I crec que la recepta d'avui és més aviat un torrat que un guisat. 


Ingredients per a quatre persones:
  • Una orada salvatge espectacular com la que m'ha comprat i regalat ma mare del mercat de Tarragona (neta, un quilo i 50 grams)
  • Dues cebes grosses
  • Oli del raig (mira; si ho fem, fem-ho bé)
  • Mig cap d'alls
  • Julivert
  • Vinagre de vi blanc
  • Sal
No us enganyo; el monstre pesa el que pesa:


Jo no pensava avui dinar orada, però no li pots dir que no a aquest regal. Oi? Doncs bé: abans que res, pre-escalfem el forn a 220º. Entretant, agafem la safata del forn i posem-li un bon raig d'oli del bo, del que justament ara ens ofereix la terra; oli d'oliva Siurana i del raig, ben groc verdós, gens transparent. Tallem les dues cebes en juliana i les posem de llit. 


Obrim bé el peix amb l'ajut d'un ganivet que talli de debò, per una banda de l'espina i posem-lo sobre el llit de ceba. Salem el peix per dins.
Fem una picada d'all i julivert, fiquem-la dins el peix, juntament amb un raig de vinagre, com volent mullar tota la carn del bitxo.



I cap al forn.
Aquí ve la part difícil del tema. Es tracta de torrar de pressa per tal que la pell cogui i la carn no bulli, però sense que perdi tota la humitat i quedi sec. I és la part difícil pq cada forn és un món. Per tant, jo us explico el meu procés sense amagar res i ja cadascú es farà responsable dels seus actes.
He pre-escalfat el forn al màxim (220º) per tal d'aconseguir aquest propòsit. Ara, segueixo amb el forn al màxim i la funció "turbo". Cada cinc-deu minuts, obro el forn i rego amb l'oli calent la pell del peix, un raig petit de vinagre dins del peix, i torno a tancar de pressa.
En el meu cas, i amb aquest pes de peix, l'he cuit mitja hora.
I just a la mitja hora, he apagat el foc, l'he tret, l'he comprovat, i he deixat que el forn es refredés una mica obrint la porta un minut. Després l'he tornat a ficar a dins esperant els comensals, amb el forn apagat, uns quinze minuts. I sí; m'ha quedat molt bé. Podia ser un pel més tendre. Sí. Potser si els comensals haguessin sigut puntuals...Eh, que m'ha quedat fantàstic:


I al plat, (s'ha de servir a la cuina, pel tema espina i trossos grossos) feia aquesta patxoca:





dimarts, 27 d’octubre del 2020

Rap amb fredolics



Aquesta sí és una recepta feliç. Aquest matí he descongelat uns talls de rap per fer a la planxa, però som a la tardor i servidor encara no havia menjat bolets de temporada. Així que he anat a la verdura a veure si trobava uns rovellons per a acompanyar el plat i he trobat quelcom millor; fredolics!

Ha sigut com un flash. Se m'ha ficat al cap que la combinació de sabor havia de ser espectacular i els he hagut de comprar; aquesta és la senzilla recepta:

Rap amb fredolics per a dues persones:

  • Quatre talls macos de rap
  • Un parell de grapats de fredolics (s'ha de ser generós; el fredolic minva moltíssim)
  • Mig cap d'alls
  • Una branca picada de julivert
  • Oli d'oliva
  • Una mica de farina
  • Sal
Netegem els fredolics (fulls de pinassa o fulles seques, terra, etc..).

En una cassola plana o paella, escalfem l'oli. Entretant, salem i enfarinem els talls de rap. Quan l'oli estigui calent, els fregim ràpidament per les dues cares. Es tracta de "segellar" els talls per a que no perdin aigua, no de coure'ls. Per tant, màxim un minut per cada banda. Els traiem i els reservem.

Piquem l'all i, aprofitant l'oli calent, el fregim fins a que quedi daurat. 
I just en aquest punt, afegim els fredolics, els salem i els tapem.
Ara és quan els fredolics comencen a "plorar" i treuen la seva gustosa aigua. En un parell de minuts, els fredolics han deixat anar prou suquet com per a acabar de coure-hi a dins els talls de rap.

Afegim el julivert ben picadet i ja està. Baixem el foc, ho deixem tapat per a cuinar el rap per dins durant un parell o tres de minuts més, i destapem per a que evapori una mica el suquet.


És fàcil. 
És suau.
Està boníssim. 
És elegant. 
Excepte el preu, crec que ho té tot, aquest plat.
Que aprofiti!.


 

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Els Alls i la mare que... (III)

Que no era un monogràfic? Que no? 
Coi! Quants tipus d'alls hi han al món? Eh?
En Ramiro s'ha picat i m'ha fet arribar aquesta foto; que no són "Elephant Garlic" però que li surten al seu tros, a Constantí (al costat d'una cabessa d'alls normals).
Algú mes es pica?

dijous, 30 de setembre del 2010

Alls II

Foto d'Elephant Garlic al costat d'alls normals, d'en Txinguetti

El meu amic Txinguetti (ara no sé si vol que l'anomeni pel nom de pila o per "Joan"; ja m'ho diràs) em passa aquesta foto i em diu que la va fer als EEUU; al costat d'una cabessa convencional d'alls, em posa un all d'aquests, que es vénen en unes bosses que tenen aquest nom curiós i altament descriptiu: "Elephant Garlic". Que no en va poder dur per allò de les duanes i el menjar, però que, si són els mateixos que vaig penjar aquí l'altre dia, que en vol per casa seva. Bonetti; saps d'on han sortit, aquests alls? Jo crec que són els mateixos, no?
Mira que vaig dir que no faria un monogràfic d'alls. I si em descuido...

dijous, 16 de setembre del 2010

El Pan con Tomate como debe hacerse

Los que me sigan regularmente se darán cuenta de que este post está escrito en español. Bien; tiene un sentido. Y lo explico.
Dudo que haya un catalán que no sepa hacer correctamente el pà amb tomàquet, que es lo más fácil del mundo, por cierto, a parte de beber de un botijo,
Pero como parece ser que los catalanes no nos explicamos bien ni para hablar de comida, he decidido dejar por escrito y en español la manera correcta (o al menos, subrayar cuáles son las maneras incorrectas) de preparar tan sencillo plato.¿Por qué? Porque fuera de Catalunya son muchos los que no saben hacer algo tan sencillo. La primera vez que lo descubrí fue un autèntico shock; en Donosti, en el Barrio Viejo, mientras me comía un delicioso pintxo, la última página del periódico que tenía delante me mordió en la nariz. Una columna en la contraportada de no-recuerdo-que-diario-vasco, escrita por una chica de profesión "cocinera", explicaba a sus lectores cómo preparar "pamtumaca". Y decía así:

"Luego de cortar el pan en rebanadas, abrimos una lata de tomate triturado natural..."

Eso es lo me me mordió. Y me hizo daño. Después de eso, decenas de veces he oido de conocidos o amigos lo mismo o algo similar.  Y hoy pretendo acabar con esto.

Para hacer un poco de "pa amb tomàquet" se necesita:

1/ Pan, preferiblemente pan de pagès. Si no lo hay, un pan redondo grande. No es ortodoxo pero tampoco está nada mal con pan de barra, pan rústico o baguette. No tiene nada que ver el "pa amb tomàquet" con el pan integral, el pan de centeno, o cualquier pan extraño. Y, aunque hay gente a quien le gusta, no voy a meter en el mismo saco el pan de molde mojado de tomate, que es otra cosa. El pan puede ser sin tostar (lo que mandan los cánones) o tostado (variación que recomiendo probar alguna vez, sobre todo si se ha tostado a la brasa de leña).
2/ Tomate. Aquí viene lo peliagudo. La variedad que se usa en Catalunya és el tomacó, que significa "tomate pequeño".
 
No es rojo fuego; amarillenta un poco. Está muy lleno, se usa bien maduro, no es duro, sino bastante blando. Pero no blando de "pasado"; sencillamente es así.

¿Os hacéis una idea de su tamaño? Bien; es pequeño. Y está lleno. Y maduro. En Catalunya, no solemos ponerlos en la nevera; se cuelgan en ramas en la pared, en un garaje, en el fregadero...se conservan meses y pillan su punto de madurez.

El problema está en que me digáis que sólo encontráis tomates en rama de Almería. Sí; se bien que eso puede suceder. Pues es un problema; el tomate en rama de allà pesa mucho, pero es muy duro; no se puede untar.  La única solución que se me ocurre es que lo saquéis de la nevera y dejéis que se estropee un pelín, para que se reblandezca, en un ambiente seco y ventilado. Y probáis.

3/ Aceite de oliva. Seré muy concreto; aceite de oliva virgen extra (primera extracción mecánica en frío), filtrado o no (sin filtrar es un auténtico vicio) de aceitunas arbequinas. ¿Que en tu pueblo sois líderes en hojiblanca? Pues lo siento; está más rica, para aceite, la arbequina. ¿Que no hay manera de encontrar aceite virgen extra de arbequina? Pues vale; pero no va a quedar igual. Pero bueno. Qué se le va  a hacer. ¿Que quieres aprovechar un "culito" de aceite de girosol o de soja que tienes en el fondo del armario? Bien; aprovéchalo: tíralo al contenedor amarillo. ¡No se te ocurra estropear esto con aceite de girasol, por favor!. Acepto Borges, incluso Carbonell, u otra marca comercial conocida. Pero de oliva.

Preparación; cortar el pan a rodajas, a rebanadas de uno a un centímetro y medio de grosor.¿Qué hacemos con el tomate? Lo abrimos, y sencillamente untamos el tomate en el pan, por una sola cara. Luego espolvoreamos algo de sal, muy poca, y aderezamos con chorritillo de aceite.(Una sugerencia si lo preparáis con pan tostado; restregar algo de ajo en el pan antes de empezar con el tomate, la sal y el aceite. ) Y nos lo comemos ya, tanto si es tostado como si no. El pan con tomate aguanta poco, ya que el tomate se oxida. ¿Una hora? Bueh...si no hay mas remedio, una hora. Pero en la nevera o en un ambiente muy seco y poco caluroso.

¿Qué se puede hacer si hay mucho pan que untar, tipo fiesta infantil? Es muy poco ortodoxo, aviso, pero lo he visto hacer, lo he probado, me gustó y lo hago yo; podemos rayar unos cuantos tomates, ponemos el contenido rayado en un bote, y preparamos el pan con tomate con una brocha gorda, como si pintáramos. La brocha suelta una cantidad justa y suficiente de tomate; si lo extendéis con cuchara, seguramente pondréis demasiado tomate.

¿Que no se puede hacer? Pues imaginación al poder: ketchup, tomate de bote, tomate frito de bote, zumo de tomate, tomate en rodajas, tomate verde de ensalada...Todo esto será algo, incluso puede que sea rico, pero no es pa amb tomàquet.

dijous, 2 de setembre del 2010

Alls

No és la meva intenció fer un monogràfic d'alls. Ni molt menys. Però és que ahir em van donar un parell de cabesses i vaig pensar que us les havia d'ensenyar; amb un all dels de l'esquerra crec que es pot fer un sofregit per a dos fortet d'all, com a mi m'agrada, no? (la moneda és d'un euro, per a que compareu)

 

Rectifico; amb un all surt un sofregit complert per a quatre persones. Deu n'hi dó!