Sípia amb mandonguilles

Un "mar i muntanya" de sempre, una recepta típica d'hivern, que es posa molt bé en un plujós i fresc dia d'estiu:

Ingredients.

• 400 grams de sípia (atenció; aquesta és una de les poques receptes en que podem fer servir aquelles sípies tant grosses que no serveixen ni per arròs ni per la planxa. No us faci por si la voleu tastar)
• 400 grams de carn picada de vedella i porc, o aproximadament 400 grams de mandonguilles fetes. Els que seguiu aquest bloc, sabreu que som bastant d'estalviar feina si el resultat és convincent. Hi ha moltes mandonguilles fetes que us espatllaran el plat. O us les ha fet la mama, o les compreu a una carnisseria de confiança, o, si son de súper, jo us diré que les he comprat a l'Esclat. Son molt bones, a diferència de les d'altres súpers.
• Dues cebes de Figueres.
• Mig cap d'alls.
• Un parell de branques de julivert.
• Una mica de farina de blat.
• Mig got de vi blanc.
• Oli d'oliva.
• Sal, pebre, un parell de fulles de llorer.

Primer de tot, agafem una paella fonda i hi escalfem oli. O una cassola, si més us ho estimeu. 

Tallem la sípia a daus i, abans que comenci a fumejar l'oli, fregim-la fins que es rosi una mica. És molt important que no bulli, per tant no la fiqueu tota al mateix temps. Més val fer tres fregides i que no perdi l'aigua del seu interior. Les anem traient i deixant a banda.

Després, enfarinem les mandonguilles i les posem a fregir, girant-les a cada minut perquè no es cremi la farina. Un cop fetes, les traiem i reservem.

Tal i com està la paella, usada i amb oli, la tornem a escalfar per a fer, a foc ben lent, el sofregit de la ceba, havent picat les dues cebes en trossets ben petitets.

Mentre es fa la ceba (trigarà!) anem picant l'all i el julivert. Quan gairebé estigui la ceba (ben fosca, en absolut blanca) afegim la picada i remenem un parell de minuts a foc viu.

Ja estem preparats per a afegir al sofregit la sípia, les mandonguilles, la sal, les espècies (podeu afegir farigola o romaní, si voleu) i remenar, baixant el foc a la meitat.

I, acte seguit, afegim el vi i tapem amb aigua fins a cobrir gairebé tot el guisat.

Ara es pot deixar el foc a un 10/20%, tapem la cassola i esperem.

S'hi pot estar tranquil·lament 60 minuts, i com més temps s'estigui, més bo serà. Només heu de remenar cada cinc o deu minuts i vigilar l'aigua. Quan tingueu pressa, rectifiqueu de sal i ho podeu retirar. Si ha quedat molt líquid, podeu afegir farina amb un colador finet per a que no se us esgrumolli. En tot cas, quan faci una hora, convé treure'l del foc. 

I ja està. Un plat de cassola amb tot el gust de la sípia i de les mandonguilles.

Orada salvatge torrada al forn als aromes de l'Orio

Comprovo que tinc una recepta d'orada al forn ja penjada. Però, com us vaig dir l'altra dia parlant de galtes torrades al forn, jo distingeixo entre guisar i torrar, quan uso el forn. I crec que la recepta d'avui és més aviat un torrat que un guisat. 

Ingredients per a quatre persones:

• Una orada salvatge espectacular com la que m'ha comprat i regalat ma mare del mercat de Tarragona (neta, un quilo i 50 grams)
• Dues cebes grosses
• Oli del raig (mira; si ho fem, fem-ho bé)
• Mig cap d'alls
• Julivert
• Vinagre de vi blanc
• Sal

No us enganyo; el monstre pesa el que pesa:

Jo no pensava avui dinar orada, però no li pots dir que no a aquest regal. Oi? Doncs bé: abans que res, pre-escalfem el forn a 220º. Entretant, agafem la safata del forn i posem-li un bon raig d'oli del bo, del que justament ara ens ofereix la terra; oli d'oliva Siurana i del raig, ben groc verdós, gens transparent. Tallem les dues cebes en juliana i les posem de llit. 

Obrim bé el peix amb l'ajut d'un ganivet que talli de debò, per una banda de l'espina i posem-lo sobre el llit de ceba. Salem el peix per dins.

Fem una picada d'all i julivert, fiquem-la dins el peix, juntament amb un raig de vinagre, com volent mullar tota la carn del bitxo.

I cap al forn.

Aquí ve la part difícil del tema. Es tracta de torrar de pressa per tal que la pell cogui i la carn no bulli, però sense que perdi tota la humitat i quedi sec. I és la part difícil pq cada forn és un món. Per tant, jo us explico el meu procés sense amagar res i ja cadascú es farà responsable dels seus actes.

He pre-escalfat el forn al màxim (220º) per tal d'aconseguir aquest propòsit. Ara, segueixo amb el forn al màxim i la funció "turbo". Cada cinc-deu minuts, obro el forn i rego amb l'oli calent la pell del peix, un raig petit de vinagre dins del peix, i torno a tancar de pressa.

En el meu cas, i amb aquest pes de peix, l'he cuit mitja hora.

I just a la mitja hora, he apagat el foc, l'he tret, l'he comprovat, i he deixat que el forn es refredés una mica obrint la porta un minut. Després l'he tornat a ficar a dins esperant els comensals, amb el forn apagat, uns quinze minuts. I sí; m'ha quedat molt bé. Podia ser un pel més tendre. Sí. Potser si els comensals haguessin sigut puntuals...Eh, que m'ha quedat fantàstic:

I al plat, (s'ha de servir a la cuina, pel tema espina i trossos grossos) feia aquesta patxoca:

Rap amb fredolics

Aquesta sí és una recepta feliç. Aquest matí he descongelat uns talls de rap per fer a la planxa, però som a la tardor i servidor encara no havia menjat bolets de temporada. Així que he anat a la verdura a veure si trobava uns rovellons per a acompanyar el plat i he trobat quelcom millor; fredolics!

Ha sigut com un flash. Se m'ha ficat al cap que la combinació de sabor havia de ser espectacular i els he hagut de comprar; aquesta és la senzilla recepta:

Rap amb fredolics per a dues persones:

• Quatre talls macos de rap
• Un parell de grapats de fredolics (s'ha de ser generós; el fredolic minva moltíssim)
• Mig cap d'alls
• Una branca picada de julivert
• Oli d'oliva
• Una mica de farina
• Sal

Netegem els fredolics (fulls de pinassa o fulles seques, terra, etc..).

En una cassola plana o paella, escalfem l'oli. Entretant, salem i enfarinem els talls de rap. Quan l'oli estigui calent, els fregim ràpidament per les dues cares. Es tracta de "segellar" els talls per a que no perdin aigua, no de coure'ls. Per tant, màxim un minut per cada banda. Els traiem i els reservem.

Piquem l'all i, aprofitant l'oli calent, el fregim fins a que quedi daurat. 

I just en aquest punt, afegim els fredolics, els salem i els tapem.

Ara és quan els fredolics comencen a "plorar" i treuen la seva gustosa aigua. En un parell de minuts, els fredolics han deixat anar prou suquet com per a acabar de coure-hi a dins els talls de rap.

Afegim el julivert ben picadet i ja està. Baixem el foc, ho deixem tapat per a cuinar el rap per dins durant un parell o tres de minuts més, i destapem per a que evapori una mica el suquet.

És fàcil. 

És suau.

Està boníssim. 

És elegant. 

Excepte el preu, crec que ho té tot, aquest plat.

Que aprofiti!.

 

L'arròs caldós de llamàntol i carxofa, en confinament

Primer que tot; disculpeu. No havia penjat mai aquesta recepta ni similars pensant que ja hi era. I per això ahir la vaig fer sense fer fotos del procés, pensant que no feien falta. Però donat que vaig aplicar petits canvis que em van millorar molt la recepta, i pensant que valia la pena fer una reedició de la recepta, només vaig fer una foto final.
Llàstima.
De tota manera, les explicacions seran prou acurades, o com a mínim això pretenc, per tal que no es perdi cap pas d'aquest plat excel·lent.

La segona cosa que cal explicar; estem passant el confinament del Covid-19. Això vol dir que tractem molt, gairebé exclusivament, amb congelats. Però, i el primer sorprès sóc jo, el resultat és molt bo. 
Anem per feina. Ingredients, com sempre, per a quatre persones:

El Sofregit:

• Quatre cebes figueres, de mida normal
• Mig cap d'alls
• Un tomàquet o tomacó ratllat
• Una cullerada de cafè, ben plena, de pebrot de romesco o nyora picada
• Mitja cullerada de cafè, rasa, de pebrot "de la vera"(Què voleu que us digui; està boníssim. Però vigileu, que dona massa gust. I, si no en teniu, no el substituïu per res)

Suposo que sabeu fer un sofregit a foc lent. Si no, seguiu aquest link.

És important començar per l'all, a foc mitjà, i quan estigui ros afegir la ceba tallada en dauets, a foc lent. Finalment, el tomàquet ratllat. I sal, és clar. Aquí no hi hem d'afegir ni pebre ni herbes, excepte els pebrots i la nyora.

´

Abans de fer el sofregit, hem de sofregir i retirar i reservar els següents ingredients:

• Quatre carxofes, ben pelades i sense fulls secs; només el que és ben tendre. En juliana.
• Uns quatre-cents grams de calamar, net, en rodanxes.
• 16 o 20 gambes o llagostins. Que siguin congelats no vol dir que no siguin de bona qualitat.
• Un llamàntol a trossos. Jo tallo anelles, cap en dues parts i pinces.

Ja està fet el més important, ara per ara. Quan el sofregit vegetal estigui per a menjar-se'l a cullerades, l'hem de rectificar de sal (fem-lo saladet, que ara hi va l'arròs i l'aigua) i ja podem barrejar-hi tots els ingredients que hem reservat.

S'ha de fer a una cassola grossa, o una olla. Aquí hi fiquem:

• el sofregit vegetal
• el peix sofregit

Un parell de tombs amb el cullerot de remenar i afegim l'aigua:

• 1,200 l d'aigua de boca. Mineral, si pot ser.

Tots els líquids que hàgiu pogut rescatar de la preparació del peix es poden afegir a l'aigua: el líquid fosc que deixa anar el calamar i els sucs que surtin del llamàntol quan es descongela (si és fresc, també deixa anar aigua).

Quan bulli, jo el deixo 10 minuts bullint a poc a poc, per extreure'n una mica més de sabor. Un cop passat aquest temps, afegim:

• 200-300 g de cloïsses.
• 370 g d'arròs (faig servir extra, i aquest bloc en parlo molt del seu sabor. Però si feu servir bomba no us mataré, tampoc) 

I poca cosa més; només vigilar el foc, baixar-lo al mig o menys, per a que vagi bullint però sense perdre aigua, durant exactament quinze minuts.

I ja està. Retirar del foc i tapar, que no volem perdre més aigua; volem menjar-lo caldós, no pastós. I que us aprofiti!!

Orada al forn

Ahir al vespre no em venia de gust cuinar. Per això vaig obrir el congelador i...guaita! Dues orades grosses!

Ingredients:

• Dues orades de prop de 700 gr
• Un parell de patates grosses
  
• Una ceba grossa
• Un parell de pebrots verds
• Picada d'alls i julivert
• Oli abundant d'oliva
• Mig gotet d'aigua
• Un got de ví blanc
• Un rajolí de vinagre

Cuinar al forn té un aventatge important; no s'ha de fer gaire cosa, habitualment. El forn fa la feina i nosaltres vigilem, bàsicament. Per això és una bona eina per a aprendre a barrejar gustos i textures, i,.a més, et deixa temps per a fer altres coses necessàries a casa.


Bé; afegeixo la foto de la plàtara del forn plena abans de fornejar; sincerament, vaig oblidar de fer la foto del peix cuinat. Llàstima.


Abans que res, comencem escalfant el forn uns 20 minuts a 140-150º. Això és important per a evitar que s'aferri el menjar a la plàtara.


Jo agafo la plàtara del forn i la forro de paper d'alumini. Llavors fico un raig d'oli al fons. A sobre, patates crues tallades a llàmines gruixudes (6 mm, 1 cm màxim). Per sobre del llit de patata, ceba tallada en juliana i pebrot verd en juliana o a llàmines. Salo tot el llit de patata, ceba i pebrot.


Agafo les orades i les obro i tallo (pas obviable; es pot cuinar sencer. Però si el peix és gros, pot ser difícil de fer-ne raccions un cop cuinat). Però atenció; per estètica, no les destrosso, sino que les torno a muntar. A més, és important tornar-les a muntar ja que si no els temps de cocció canviarien (les raccions es farien massa aviat i estarien seques i eixutes).


Bé; un cop obertes i tallades, les salo, hi fico la picada d'all i julivert i les torno a tancar.


A la foto es pot apreciar el llit amb la primera orada a sobre.

Remullo tot el plat amb l'aigua, el vi i un nou raig d'oli. Ara ja està feta la feina; el que falta és fornejar-ho.


Ho ficarem al forn uns 30-35 minuts, remullant amb l'ajut d'una cullera tot el peix i el llit de patates amb el suc d'oli, vi i aigua. Cada cinc-set minuts. Quan les patates comencin a enrrossir-se de les puntes, cap als 30 minuts, ja podem apagar el forn i refredar-lo una mica. El peix pot mantenir-se al forn uns 20 minuts màxim si està tebi. Si el mantenim massa calent, malament; es tornarà ressec i eixut.


Que aprofiti.

El bacallà al pil-pil

He sigut un covard. Durant molt de temps. Però, avui, he canviat. Avui m'he atrevit.
Us presento els meus lloms de bacallà al Pil-Pil.

La idea em rondava; ser capaç de fer kokotxes de bacallà i no ser capaç de lligar el pil pil en lloms?
Per feina, vaig viatjar al País Basc, i un client de l'empresa on treballo havia sigut bacallaner. Ell em va treure la por; uns bons lloms de bacallà d'Islàndia no havien de ser un problema per a fer un pil pil de primera. Això sí; si comprava bacallà congelat de procedència desconeguda, podia ser que no es lligués.


Per això, avui, vigilia de cap d'any, he anat al Mercat a comprar bacallà. Ja us ho dic ara: com que no he sigut previsor, l'he hagut de comprar en remull. I m'han fotut 27 euros per 800 i pico grams de bacallà. A sobre, ara que l'he fet, m'adono que és massa salat. Per tant, no us en refieu de la parada de Pesca Salada del Mercat de Dalt de Reus (la que està a la part de dalt del mercat, un dels carrers del mig, fent cantonada). M'ha dit que "una agua más y ya está". Jo n'hi he fet dues. I "ya está" ... salat.


En fi; aquesta és la part que no podem controlar. Un altre cop, hem de tastar l'aigua del bacallà fins a trobar-la molt poc salada. Aquesta vegada, per les presses, m'he refiat d'aquella noia i m'ha sortit malament. Si som previsors,  ens estalviarem diners i disgustos comprant bacallà salat i controlant el dessalament a casa, amb canvis d'aigua cada 12 hores (en unes 48 estarà perfecte).


Ingredients:

• Una cabessa d'alls
• 300 ml d'oli d'oliva suau (suau d'acidesa; si el volem verge extra Ciurana, cap problema. També podem barrejar olis de qualitat)
• Quatre o cinc bitxos petits. O una punta de dit de bitxo gros.
• Els lloms de bacallà dessalats i secs (els eixuguem amb paper de cuina per a que no treguin més aigua).

Bé; va molt bé una cassola de fang, ja que aquesta guarda l'escalfor millor que les de metall. Però té un problema; el temps que passa entre que baixem el foc i baixa la temperatura és molt llarg. Hem de tenir certa pràctica amb aquestes cassoles, o prendre-nos-ho amb molta calma.


Comencem omplint la cassola amb l'oli i ficant-la al foc al mínim de temperatura. Probablement no haurem de canviar de nivell de temperatura durant tota l'elaboració del plat, ja que aquest plat és un confit; res no es fregeix, si no que es confita. Primer confitem els alls i el bitxo. Això vol dir coure dins l'oli a baixa temperatura, no fregir. Si fa bombolles, estem fregint. Si no (o si en fa molt poques) estem confitant. Quan els alls comencin a esgrogueir, els treiem juntament amb el bitxo i reservem.


Amb l'oli a aquesta temperatura, tebi, fiquem els lloms a la cassola, amb la pell cap per abaix. Això ajudarà a que surti la proteïna i la gelatina que ens lligarà el pil-pil. Si no ho fem així, no passa res; costarà una mica més de lligar. I els lloms aguantaran millor la forma (no es desfaran).


Aquí ve la part difícil; ara hem de remenar per a que el bacallà tregui la gelatina. La manera tradicional de fer el pil-pil és remenar durant 20 minuts, aproximadament, la cassola dins el foc al mínim. És un procés cansat que pot ser frustrant. La revolució que us proposo és deixar que cogui durant 20 minuts a mínima temperatura, remenant de tant en tant, i quan el bacallà està cuit, el treiem amb molt de compte de la cassola i el reservem. Llavors, anem a la cassola, plena d'oli i una espècie de bromera blanca, i amb l'ajut d'un colador petitó, com de fer té, anem lligant la salsa. Es tracta de fer petits moviments de anar i venir amb el colador per tota la cassola, movent-nos per zones. Flipareu quan vegeu com comença a lligar-se, com si fos maionesa. El color va del blanc al verd, en funció de l'oli usat. Quan està ben muntat el pil-pil ja podem ficar el bacallà dins de la cassola, amb els alls i el bitxo que havíem reservat, i ja està a punt per menjar.


Si és un plat que hem de menjar-nos més tard, recordeu que no li convenen els canvis bèsties de temperatura ni que aquesta pugui més de 80 graus. O sigui; no el fotem directament a la nevera quan estigui calent, ni al microones quan estigui fred, ja que el pil-pil segurament se'ns negarà.


Que aprofiti!

Epíl·leg

Avui dia 2 he anat al Mercat. Efectivament, estava saladíssim. I em sembla que, pel que vaig pagar, havia d'anar a queixar-me.

La parada es diu Hernández, Pesca Salada, al mercat central de Reus. I m'he queixat, respectuosament.

I m'han dit "haces muy bien en quejarte".

I ja està. Així m'han deixat, amb la paraula a la boca. "Hacer muy bien en quejarte" com haguéssin pogut dir "Mañana sol y buen tiempo".

M'he sentit ridícul i estafat, i he marxat.

Fesols amb cloïsses... o Fabes con almejes?

Sincerament, no sé si faig fabes con almejes...fa molts anys que no les tasto, i no recordo gairebé com èren. Jo faig fesols a amb cloïsses i, modestament, estan molt bones.

Això és el que hem de menester per a dues persones de prou "saque":

• quatre-cents grams de cloïsses maquetes. I, sobretot, ben vives.
• una ceba.
• quatre alls.
• nyora picada (dues cullerades de cafè).
• un trosset de pebrot verd picat, poca cosa, una quarta part o menys d'un pebrot.
• oli i sal.
• un pot de fesols bullits( si ja no tenim temps per a res!!), mongeta seca si sou de Vilanova cap a munt 
• una branca de julivert.

Primer que res, preparem les cloïsses; banyem-les en un bol d'aigua freda molt salada. Com més hores, millor (vigileu que, si fa molta calor, l'aigua s'escalfarà i moriran). Com a mínim, una horeta, per a que es netegin.

En una paella mitjana, fem un sofregit bàsic d'all i ceba ben trinxadeta. 

Hi afegim la mica de pebrot verd que hem picat, i acte seguit els fesols (rentats amb aigua i escolats). No és imprescindible, però un rajolí de vi blanc ara mateix és una bona opció. Quan redueixi el vi, és el moment de ficar-hi les cloïsses i la nyora picada. I, després, el julivert picat. I justament ara, mentre es comencen a obrir les cloïsses, és quan hem de tapar-ho tot amb aigua, calenta preferentment.

No ens passéssim amb l'aigua, que els fesols no s'inflaran més (a diferència de l'arròs i la pasta, els llegums cuits ja no creixen més). Per tant, vigilem no en posem massa. Rectifiquem de sal al gust i fem bullir uns deu minuts.

I si ens ho mengem demà, millor encara.

Ja sé que amb les calors de l'estiu potser no us vingui de gust aquest plat de cassola, però ... esteu al Cassoleta, coi! És el que hi ha. Bona cuina!

Peix ofegat en suquet de marisc

Aquesta va ser la recepta que la Leo, la meva cunyada, ens va proposar la nit de cap d’any. I com que la trobo prou diferent, la penjo, que li vaig per de “pinxo” de cuina i puc reproduir-la.

Us donaré la mida per a sis persones, que és el que vam fer a casa:

Per al sofregit:

• Ceba grossa o ceba i mitja.
• Abundants alls, o un “elephant garlic” dels que us he parlat a vegades.
• Els caps de les gambes de les que parlarem més tard.
• Un fumet de l’espinada dels peixos que ficarem a ofegar.
• Farina de blat de moro, més coneguda al súper com “maizena”.
• Un polsim de nyora en pols.
• Un bon raig de conyac.

Per a menjar de debò:

• Unes 18 gambes grosses, de bona qualitat i sobretot fresques.
• Una cua de rap generosa, o dues de ràcanes.
• Un llobarro o una daurada, ben nets.
• La intenció és que surtin tres talls de peix per plat, màxim, o dos com a mínim.

Preparació del peix; fet a rodanxes, tretes les espinades, el passem lleugerament per la paella, amb l’oli calent, només per a canviar-lo de color.

Sofregim les gambes a foc fort, ràpidament, també per a que canviïn de color sense acabar de coure's.

Per fer el fumet; aigua bona, les espinades de tot el peix i els “talls lletjos” del rap (atenció; no es recomana ficar carn de peix blau al fumet, encara que sí que podem ficar les espines i el cap), sal i foc viu durant màxim 20 minuts.

Fem el “suquet”; sofregim a la mateixa paella la ceba i l’all, a trocets petitons i amb paciència, juntament amb els caps de les gambes. Quan estigui ben sofregit, fiquem el conyac. Si teniu foc de fogons, flambegeu-lo. Si teniu vitroceràmica, no cal que ho proveu; deixeu-lo reduir molt, fins que baixi la fortor de l’alcohol del vapor que desprengui la paella. Un cop flambejat o suavitzat el gust de conyac, afegim la nyora i el fumet de peix (mig litre, més o menys) i remenem; al primer bull, retirem del foc i ho passem pel colador xinès.

Amb paciència, anem aixafant ben bé els caps de les gambes i treien tot el gust. Aquesta part és definitivament important; el gust del cap de les gambes ens determinarà el plat.

El resultat ha de ser una espècie de sopa de gambes, molt vermella i saborosa. Ara, afegim la maizena (una cullerada o dues, o mitja, depenent de com us hagi quedat el suc al passar-lo pel xinès) , passem-ho pel turmix per a evitar grumolls i tornem a escalfar el suc una mica, remenant, per a que es cuini la farina de blat de moro. I afegim sal fins que estigui al nostre gust.

Finalment, en una cassola, barregem el suc, les gambes i el peix que havíem passat per la paella. Si ens hem passat amb la maizena, afegim més fumet o bé aigua.I deixem coure entre cinc i deu minuts, com a màxim. I ja es pot servir.

El nostre estava boníssim!

Romesco de peix

Aprofitant que aquest cap de setmana han sigut les primeres Jornades del Romesco de Tarragona, al Serrallo, i que comencem a pensar en Nadal, us passaré la meva recepta de Romesco per a cuinar-hi peix.

Els desconeixedors però atents ja hauran vist que parlo de "romesco" per a "cuinar-hi" peix; és a dir, és un romesco que serveix per a cuinar, i no per a menjar cru, i, a més, per a cuinar peix, no calçots. Per tant, no és salsa de calçots (que s'anomena Salvitxada i que té components comuns però no els mateixos) ni és la salsa per mullar-hi caragols de mar i llagostins bullits (que és una salsa que comparteix ingredients i que es menja freda). Això és romesco-romesco.

Romesco per a quatre persones:

• grapat generós d'avellana torrada pelada
• grapat generós d'ametlla torrada pelada
• cabessa d'alls; dos alls crus, la resta escalivats (o fregits sencers, si no hi ha gaire temps)
• en l'oli de fregir els alls, fregir una llesca de pa 
• una branca de julivert
• un got petit de vi blanc
• un pebrot de romesco maquet; l'escaldem ben escaldat i rasquem la carn amb un ganivet esmolat. Si no hi ha temps, podem canviar-ho per una cullerada de postres de nyora en pols. Des-recomano especialment la "carne de pimiento choricero en conserva" per que té un gust artificial que mata.

Fiquem els ingredients en un bol apte per al turmix (tradicionalistes de la ma de morter; us heu equivocat de lloc, però benvinguts). Afegim l'oli que ha sobrat de fregir, i potser una mica més. Personalment, crec que amb un oli suau d'oliva n'hi ha de sobres; un Ciurana es massa gustós. Afegim aigua per a acabar de cobrir els ingredients que anem a picar. Opcional; un raig de vinagre de vi blanc. Però que consti que jo no li poso; no m'agrada el romesco amb vinagre. Salem lleugerament i passem el turmix fins a tenir una pasta força uniforme. Reservem una estoneta.

I ara, depèn del peix; si anem a cuinar un peix delicat i prim com la rajada, passem el peix per la paella amb un pel de farina només per enrossir-lo i retirem-lo. Si és més consistent, posem tot el peix a la paella i quan estigui enrossit no cal que l'enretirem.

Punt dos; el romesco que tenim és cru. L'hem de coure. Per això, l'aboquem a la cassola i anem remenant, a mig gas. Quan comenci a canviar de color hi hem de tornar a afegir el peix (si l'hem enretirat abans, cas de la rajada). Quan passa descaradament a taronja i s'evapora l'aigua, i deix de fer olor de vinatxo, el romesco està cuit i el peix també. Si ha espessit massa es pot diluir amb una mica d'aigua per a trobar la textura adient.

Ja està; segurament no guanyaré mai un concurs al Serrallo, però aquest platillo està molt bo; no ho dubteu.

Per cert; aquest romesco no té mitges ampolles de vinagre (com ja he dit), ni tomàquets, ni nou moscada, ni galeta, ni fulles de llorer. No és que hagi oblidat ingredients; és que no m'hi agraden i, per tant, no els aconsello.

L'arrossejat de fideus

Fa molts anys, abans de que existís internet, que fa volia parlar-ne, dels arrossejats. Hi ha una forta tendència a simplificar conceptes davant el desconeixement, per culpa de la qual molta gent creu que arrossejat=arròs i fideuejat=fideuà=fideus. I no és exactament així, al menys en l'origen; el fideuejat és l'arrossejat de fideus, el procés de tornar els fideus rossos.

He sentit a dir des de petit que fa molts anys, quan els pescadors catalans van començar a allargar les seves estades a la mar gràcies a embarcacions més sòlides i agosarades, van començar a fer recalades a les costes italianes. Allí, compraven arròs, aliment bàsic de la seva dieta, a banda del peix, i verdures. No sempre van trobar arròs, i a vegades es van veure obligats a comprar pasta, cosa aleshores exòtica a casa nostra. Quan era així, simplement substituïen el seu arròs per pasta a la dieta, sense canviar gaires coses de les receptes d'abordo. I així van néixer els plats de fideus de peix, de la substitució obligada de l'arròs per pasta.


Quan era petit els menjava a Cambrils, a Can Macarrilla (em sembla que el negoci ha canviat d'amos i de ubicació tres vegades, des d'aleshores) i també a Tarragona. En canvi, més amunt o més avall feien "fideuàs", plat que s'atribueixen els valencians. Per la qual cosa suposo que es pot dir que és un plat de la Costa Daurada.


Dit això, deixeu-me explicar el concepte "d'arrossejat", la més humil, potser, de les cassoles de la cuina d'abordo: es tracta de sofregir l'arròs, a poc a poc, fins que agafa un to enrossit, torrat, per a que no s'esclati tant i per a que no deixi sortir el midó, que altres cops n'he parlat, és el que distingeix un arròs de taula d'un plat de menjar per a gossos. Amb fideus, el concepte és el mateix; enrossir-los per a que no es converteixin en un pastarot. A més, el sabor canvia, per suposat, i a millor. Un  cop enrossits, s'hi afegeix un fumet de peix enlloc d'aigua, que és el que més sabor li dona. I res més. No té més floritures.


Jo, avui, per al fumet, he saquejat el congelador, i he agafat congre, caps i raspes de lluç, i una mica de rap. Variat però sense luxes. Us recordo que un fumet és senzillament un bull de peix i agua. Un brou seria un bullit de peix sofregit amb un sofregit vegetal complert; un complert que ens serviria per a fer una sopa.


Com anava dient, he ficat a la olla ràpida el que he trobat, fins a omplir mitja olla, i la intenció és fer-lo bullir uns cinc minuts ( si fos una olla normal parlaríem de 15 a 30 minuts; més no). Quan hagin passat els cinc minuts, la retiraré del foc i, quan pugui obrir-la, hi passaré una mica el turmix, amb la intenció de que el peix deixi anar tot el seu flaire a l'aigua calenta; el passaré pel colador i el reservaré.


Quin peix serveix per a un fumet? Realment no tot. El peix blau, per exemple, està absolutament des aconsellat. Hi ha qui diu que tot s'hi val, però jo crec que hi ha peixos, com el rap i el congre, que "casen" perfectament per a un fumet. El peix de roca, més fort de sabor, també. Per suposats, el marisc i els crancs. I el que fa un fumet deliciós i generós és la closca de gamba bona. Tot i amb això, difícilment us agradarà l'olor del fumet. El peix bullit acostuma a fer una olor que no té gaire a veure amb el seu sabor. ( Neòfits; no llenceu el fumet pensant que us heu equivocat abans de barrejar-lo amb els fideus, si us plau) .


Seguim amb el plat? No té misteri ni complicacions, donada la seva senzillesa. Mentre fem, el fumet, en una cassola o paella sofregim lentament els fideus; un raig d'oli (poc), foc mitjà i remenar, remenar i remenar durant 3-6 minuts, fins que us n'agradi el color. Si parem, cremarem els fideus; com que no fumeja ni fa soroll, aquest procés és enganyòs. Quina mida de fideus? Jo faig servir fideus prims, des de cabell d'àngel a número 2. Hi ha qui li agrada fer servir fideus gruixuts; no us diré que no, doncs la fideuà es fa amb aquests. Però és diferent. Per cert, que la fideuà, que he dit que no és igual als fideus rossos, es fa a base d'un sofregit de peix i marisc, mentre que als fideus rossos o arrossejat de fideus no hi ha sofregit; el sabor és al fumet.
Quan gairebé estiguin sofregits, hi afegim alls picats petits, unes poques gambes pelades congelades de les barates i una culleradeta de nyora en pols i els "potxem"; aquest és l'únic sofregit que té el plat. La nyora en pols és un element modern, que no era a la recepta original, com les gambetes. Però a mi m'hi agrada i no desvirtúa massa el plat original.
Salem els fideus (marronets sense estar cremats; molt important que no se'ns hagin cremat) i els cobrim amb el fumet de peix. El plat ha de bullir uns 10-15 minuts, depenent de la mida dels fideus. I ja està. No té més.


És molt aconsellable afegir-hi una culleradeta de allioli al plat (al gust de cada comensal).

Arròs negre de calamarcets a la cassola

Abans de començar, us recomano vivament que visiteu els articles següents:

Els arrossos en general

Bàsic; el sofregit

Spaguetti al negre de Sèpia

Fantàstic; ja podem començar.

Primer, la visita al mercat, a la parada del peix. Aneu-hi un divendres o un dissabte, i tindreu més possibilitat de trobar calamarcets. Són l’ingredient imprescindible d’aquest arròs. Crec que és un dels bitxos més saborosos del mar per a fer arrossos. Calculeu uns 250 grams per persona i us encantarà. És molta quantitat, però perden molta aigua al cuinar-se, o sigui que en realitat no n’hi ha per tant. La mida bona és la “puntilla” o màxim sis centímetres de llarg cadascun. Ja que esteu a la peixateria, si no teniu glàndules de tinta de sepia congelades és un bon moment per a comprar-ne. Compreu sèpies, com a mínim una per persona. Demaneu que us separin les glàndules de la tinta; la sèpia la podeu congelar per a un altra dia, però a nosaltres ara ens fa falta la tinta. Ei; si voleu fer servir tres glàndules per persona, endavant! Més negre vol dir més gustosa, senzillament.

Un cop a la cuina, tenint davant els calamarsons, hem de decidir si els netegem. La resposta és senzilla; si són minúsculs, el que anomenen “puntilles”, d’uns dos o tres centímetres de llargada, no cal que en fem res. Si són més grans, el que ens molestarà més és “la barqueta”, el cartílag en forma de fil de plàstic transparent que dóna forma a la bossa, i la boca, que és queratinosa i que molesta per a menjar. No ens costarà gaire treure ambdues coses amb els dits, sense tisores. D’altra banda, hi ha qui no suporta veure que el bitxo té ulls; o sigui que també els podeu treure. Finalment, hi ha qui buida la bossa de vísceres. Aquí com vulgueu; si són petits els calamarsons, la veritat és que encara poden ajudar a donar gust. Si us han enganyat una mica i torneu a casa amb unes bèsties de deu centímetres de llarg o més, evidentment, buideu-les.

Ja tenim el peix preparat i els ingredients per al sofregit també preparats, si us heu llegit l’article del sofregit. Voleu afegir alguna cosa a l’arròs? Unes gambes? Uns escamarlans? Unes cloïsses? Per als dos primers ingredients, només els heu d'arrencar els “bigotis” i fregir les gambes o bé els escamarlans una mica en bastant oli d’oliva, i reservar. Si hi voleu ficar cloïsses, a la recepta de les cloïsses amb ceba us explico com netejar-les i conservar-les. Esperarem a la fi del sofregit per a afegir-les més tard.

Ara, el que hem de fer és fregir amb oli ben calent els calamarcets, vigilant de que no es refredi l’oli i comencin a despendre aigua; o sigui que més val anar-los fregint a torns, uns quants en cada fregida. Quan canviïn de color ja els podem treure; no es tracta de fregir-los del tot, si no de segellar-los per a que encara no deixin anar els seus gustos. Els saltegem i els enretirem.

Fem el sofregit a una cassola amb mitja ceba i dos o tres dents d’all per cap, a foc lent i remenant, en el mateix oli que hem fet els calamarcets, i les gambes o escamarlans si és el cas. Si hi voleu ficar julivert, espereu-vos al final, o es cremarà. Quan estigui ben confitat, afegim tota la vianda prèviament cuita, un raig de vi blanc, una culleradeta de nyora picada i remenem. Preparem la tinta com a la recepta dels spaguetti negres i afegim-la. Fem pujar una mica el foc per a que s’evapori part de l’aigua que acompanya a la tinta i esperem.

Ja tenim fet el sofregit. El sofregit és tant autònom que, si voleu, podeu tancar el foc i anar-vos-en a la platja, per a fer l’arròs quan torneu. En tot cas, és ara quan podeu parar, no després, quan hi fiqueu l’arròs.

Continuem? Bé: ara, la proporció d’arròs per persona; sovint es fa servir la mida d’una tassa de cafè per comensal. I hem de preparar també l’aigua; el mínim són el doble de tasses de cafè d’aigua que d’arròs, més una o dues per a l’ebullició; o sigui que per a quatre persones, prepararíem quatre tasses de cafè d’arròs i nou o deu d’aigua. Amb això, ens quedarà al punt o melós. Si tripliquem o quadrupliquem el nombre de tasses d’aigua ens quedarà caldós. Us ho deixo a la vostra elecció. El cas és que aquesta aigua, si pot ser mineral molt millor, la posem a bullir en un recipient separat.

Mentre l’aigua comença a bullir, tornem a encendre el foc a la cassola on hem fet el sofregit i quan estigui calenta hi afegim l’arròs en cru i el sofregim una mica; això farà que l’arròs quedi més sencer i deixi anar menys midó. Abans de que es cremi l’arròs, molt abans (només l’hem de fer donar un parell o tres de voltes, a l’arròs), afegim l’aigua bullint, afegim les cloïsses crues si és el cas que hi volem posar cloïsses, baixem el foc, salem i posem el rellotge a quinze minuts. Hem de remenar de tant en tant, i quan hagi bullit una estona, podem anar tastant l’aigua de l’arròs per a rectificar de sal. Als quinze minuts, alea jacta est!. Estigui com estigui, això s’ha acabat. Tapem la cassola cinc minuts i no esperem més per a menjar-lo; estarà meravellós, segur.

Molt bon profit.