La licoreria més assortida que mai he vist

Només dues ratlles per a dir-vos on és la licoreria més bestia que mai he vist: al carrer Carles Bohigues de Salou. Podeu seguir el link que us facil·lito per a Google Maps.

Crec que no hi falta de res. Fins i tot aquesta curiositat. Heu vist el preu?

El Daiquiri Floridita

Hem parlat del Xexi Daiquiri, de la Flaca, però hem passat per sobre del rei, de l'origen dels còctels de rom amb llimona. No hem dit com es fa el Daiquiri del Floridita.

Després d'unes poques proves, crec que l'hem trobat. Vull dir si entres al Floridita, a diferència de si entres a La Bodeguita del Medio (on t'expliquen sense pegues com es fa el Mojito) no t'acaben d'explicar la recepta. I per internet tampoc es troba. I el que trobes no és gaire fiable.

Per tant, després d'uns tests de laboratori, en Max i jo crec que ho hem trobat:

* Havanna 3 ( dues parts). El del Floridita és Havana Club 3 anys, i punt.

* Suc de llimona (o de llima; tant és), una part.

* Sucre; mitja part. Sucre blanc. Res de sucre marró.

* A cada còctel, un cop de Marrasquino.

* Gel a punta pala.

El problema aquí és el gel; parlem-ne.

Si teniu batedora, cap problema; fiqueu set o vuit gels amb la resta d'ingredients i feu-lo batre fins que us canseu. Si no, hi ha una solució:

Primer piqueu gel a trocets, amb una mà de morter i els gels embolicats amb un drap. Després, al túrmix (d'això n'heu de tenir) afegiu els elements "no freds" i removeu-los bé. Quan el sucre s'hagi desfet, fiqueu tot el gel picat i poseu-hi el túrmix. Bateu bé, fins que us quedi granissat. Aquest és el punt important.

Ara, a cada copa, feu un cop de marrasquino (a can Floridita en diuen "cinco gotas") i serviu amb canyetes curtes.

I ja està. A gaudir d'un còctel autèntic que tornava boig Hemingway.

Warning?

No sé si cal; això també és un còctel. No tant fort com el Margarita, però Deu n'hi dó. Amb tres ja esteu K.O. Qui avisa....

Margarita; el cóctel que aprofita el tequila

Segurament, un dia vareu comprar una ampolla de tequila i ja ni recordeu el perquè. O potser algú va estar a Mèxic i us en va portar una ampolla de marca desconeguda (El Jimador, potser?). O quan vareu fer una festa a casa, un amic us va portar una ampolla de tequila i es va quedar damunt de la taula per obrir. I allí està, al moble bar, fent nosa.
Això potser ens ha passat a molts. I és cert que es fa difícil d'aprofitar, et tequila. Encara que sigui "reposado", al nostre paladar li costa d'acceptar. Mogut per això, us deixo aquí la recepta del còctel Margarita, el que us permetrà aprofitar aquella ampolla amb la que no sabeu què fer.

Ingredients:
* Llimones ( o llimes, que és el que els mexicans usen, per més que al fruit verd i petit a Mèxic l'anomenin "limón).
* Triple sec; Curaçao triple sec, Cusenier Orange, Grand Marnier, Cointreau, Triple Sec....qualsevol licor de taronja (licor fort, de 30 graus o més, no "xarrupet") Jo he fet servir Triple Sec de Destil·leries Campeny.
* Tequila: el blanc és l'indicat. Jo he tingut a l'abast el José Cuervo Reposado (sí: si podem les coses les fem ben fetes).
* Sal (o sucre; ja veurem com i perquè)
* Coctelera, o got mesclador.
* Gel abundant.


Orígen de l'invent.


Com sempre passa amb els còctels famosos, els orígens del Margarita no estan gaire clars. Sembla, per una banda, que un cambrer mexicà i enamorat va voler sorprendre a Marjorie King, i li va "inventar" el Margarita. L'altre possible orígen és  fruit de la casualitat ( o l'inventiva) barrejant begudes a una festa de l'actriu nord-americana Margarett Sammers a Acapulco.


Preparació:


A la copa, de cava (plana, tipus "pit de dona jove"), li posem uns gels per a refredar-la. El fred és important per aquest invent.
A una coctelera o got mesclador li posem una part de suc de llima (o de llimona; realment, tant és).
Després, dues parts de Triple sec. I finalment una de tequila. 
Per a una perona, això són uns 15 ml de llimona, 30 de Triple Sec i 60 de Tequila.
Afegim gel abundant i remenem amb ganes.
Un cop tenim la copa freda, si volem ser ortodoxes, glassegem la copa amb sal; humitegem el cantell de la copa i la fiquem cap per abaix sobre d'un plat ple de sal perquè els cantells agafin aquesta sal. Reconec que s'ha de ser d'¡una pasta especial per que t'agradi la sal en un còctel, per la qual cosa podem fer-ho també amb sucre.
Un cop tenim la copa glassejada i buida de gel, servim des de la coctelera o el got mesclador.


Warning!


Això és un còctel. Un margarita et deixa preparat per a seguir bevent altres coses, o per a sopar, o per a anar a dormir. No és com el mojito, suau i refrescant. Però segur que aquest estiu, amb la tonteria, us acabeu l'ampolla aquella amb la que no sabíeu que fer.

La mamadeta

Gràcies a tots els que heu caigut aquí per error, però no; no va de sexe, això.

La mamadeta és la beguda oficial de la festa major de Santa Tecla, a Tarragona. Si algun any hi aneu, veureu que molta gent, de dia i de nit, porta penjada del coll una coctelera de plàstic amb una canyeta que surt de la part de dalt; és l'anomenat "barrilet de les festes", que hom va demanant d'anar reomplint de mamadeta.

I donat que avui és Santa Tecla i que acabo de venir de Tarragona, trobo adient parlar de com es fa. Tot i que , adverteixo, no sé la recepta; la dedueixo. I ja la proveu vosaltres.

Els ingredients són:

* Granissat de llimona

* Chartreuse Groc

* Chartreuse Verd

I les proporcions deuen ser, aproximadament, 3/4 de granissat de llimona, 1/8 de chartreuse groc i 1/8 de chartreuse verd, ben remenat (per això es serveix en un barrilet que té forma de coctelera).

Realment refrescant i de bon gust, amb tons herbals. El Chartreuse és, per a qui no ho ha tastat mai, un licor herbal que us recordarà molt al "orujo de hierbas", sobretot el groc (40º), que és dolç. El verd (55º) és més sec. Es considera un producte de Tarragona, ja que els monjos Cartoixos que el fabricaven ho varen fer a Tarragona durant molts anys. Atenció; si obriu el vell moble bar de ca l'avi i trobeu alguna ampolla per encetar, comproveu si és francès o de Tarragona; en subhastes, el Chartreuse de Tarragona ha arribat a preus de entre 200 i 400 euros. O sigui que no foteu la pota, i aneu al súper a comprar-ne, abans d'obrir una d'aquestes ampolles.

Hi ha un origen que no em crec a la viquipèdia en català . De tota manera, he de reconèixer que si no é vero, é ben trobatto. El seu èxit és real; no ho compareu amb altres begudes que altres llocs han provat de posar de moda i que no han funcionat.

Per cert; hi ha una versió que no te nom (i potser no li fa falta) que la fa la meva mare i crec que és creació seva; ella transforma la beguda en unes postres, i ho fa de la següent manera:

En copa de còctel o plana de cava, tot i que també es pot fer en got de whisky, fica unes cullerades de gelat de llimona, i ho rega amb Chartreuse groc. Es remena lleugerament i es menja amb cullera. Quina és la proporció? Com que el Chartreuse no té tap dosificador, no us puc dir "tants segons de caiguda de licor". En volum, calculo que va des de 3/4 de gelat i 1/4 de Chartreuse, a 2/3 de gelat i 1/3 de Chartreuse. Depèn del tipus de gelat que feu servir. El gelat artesà necessita més licor que el gelat del súper, suposo perquè el gust de llimona és més fort en l'artesà.

En fi; feia temps que no tocàvem el tema beguda, eh? Doncs que us aprofiti!

La Mamadeta 2 (27/09/2010 a les 09:35)
Puc actualitzar algunes dades, i ho faig:

• Sobre la beguda: encara no tinc la proporció exacta, però podria ser aquesta: hi ha un combinat (segons Chartreuse) anomenat "Episcopale", composat de 1/3 de Chartreuse Verd i 2/3 de Groc. Aquesta podria ser la quantitat a barrejar amb el granissat de llimona. Per cert; hi ha una ampolla, preciosa, en capsa de fusta, d'un litre, anomenada "Chartreuse Episcopale" que és exactament això; la barreja de licors. Ja us aviso que no surt gens a compte, econòmicament, comprar-la. És més econòmic comprar una ampolla de cada i fer-vos la barreja. A no ser que valoreu molt el disseny de l'ampolla i el packaging.
• Sobre les postres: efectivament, la meva mare n'és l'autora. Va ser fruit de la improvisació, i no te nom, excepte "postres de mamadeta" o "gelat de mamadeta".  

  

La Sangria de la Casa

Mil varietats hi han de sangria. Moltes bones, algunes execrables, sovint perilloses, massa cops tombaburres. Jo proposo la meva, que acostuma a semblar perillosa però que després no ho és.

Primer que tot, pensem que com més reposi i maceri, més bona serà. Si teniu un sarau dissabte al vespre, feu-la divencdres al vespre, o màxim dissabte al matí.

Les quantitats son com per a una boa, però la que us sobri us la beureu segur, durant els següents dies:

• Dos litres de vi roí, mesquí, xungales i baratu. Em vaig atrevir, fins i tot, a fer servir vi en tetrabrick. Evidentment, res us prohibeix de posar-hi Sangre de Toro, que diuen que és el millor ví per a una sangria de qualitat mitjana.
• Dos litres de refresc de taronja amb gas. Jo vaig usar Fanta (una salutació, senyor Cobega; ja em farà arribar el xec on sempre)
• Un quart de quilo de sucre
• Cinc taronges i cinc llimones
• Una ampolla (75cl) de licor de prèssec, de menys de 30º
• Un raig mooolt generós de Cointreau, Triple sec o Grand Marnier.
• Tingueu a la vora una ampolla de vodka; per pujar el grau, si us sembla que es fluix; si no, no fa falta.

Hi ha qui hi fica ginebra, rom, o el que va trobant per l'armari. I al dia següent, els comensals juren no tornar a beure més sangria. Hi ha una relació causa-efecte? Potser si. La meva no dona ressaca, certificat. I és, segurament, per no usar licors blancs d'alta graduació, excepte el raig de licor de taronja. Val a dir que jo el vodka no el poso gairebé mai i, de tota manera, si ho faig ho faig amb mesura.

Necessiteu un recipient molt gran. Jo vaig fer servir una garrafa buida de 8l. Va molt bé; el broc és gros i m'hi cap a la nevera. I, a sobre, quan s'acaba no s'ha de netejar.

Llavors, sencillament, barrejar els ingredients en calent, per a facilitar que el sucre es dissolgui a la mescla. La fruita, que xuclarà alcohol i deixarà els seus sucs i aromes, s'ha de netejar i tallar en juliana, amb pell, o en grills. Com més petits els trossos, més sabor donarà. Com més temps maceri, millor.

Abans de servir-la convé afegir el gel, un quilo de glaçons.

I a beure (amb responsabilitat, i tal)

El Rusky Vinârna; per menjar o per beure?

Oh! M'ha vingut al cap una recepta per beure que deu tenir uns vint anys, i una història bastant curiosa. Procuraré ser breu:

Pis d'estudiants a Taradell (Osona), a la Plaça de les Eres. Magnífic lloc per a viure, per cert.
En Lluís, em sembla que va ser ell, va comprar uns quatre o cinc quilos de maduixes i va decidir fer-les amb vi i sucre (ell era els dels postres, jo el dels plats calents). Si no recordo malament, ho vam preparar junts: en una olla, una capa de maduixes a trossos, una capa de sucre normal, i tot cobert amb vi barato (feiem servir un que venia en garrafa de plàstic, que es deia el "barrilet del prior", on sortia un monjo borratxo. Encara existeixen, aquests barrilets?). Aquesta era la primera capa, però com que hi havia moltes maduixes, en vam fer un munt; més maduixes, més sucre, més vi...fins a gairebé tota l'olla. Quan ho vam tenir, a la nevera. El postre ens l'haviem de menjar per sopar, em sembla.
El cas és que ja sabeu com era la vida dels estudiants abans de que aquesta maleïda actual competitivitat i internet ho espatllessin tot; que si anem a sopar a Ca la Magdalena, que si anem a fer una copa a l'Snack, que si anem al Búmen, que si ens hem llevat molt tard i anem a fer un arrós al Merlot, al carrer de Manlleu, que si a la tarda anem al bar dels Estudis, que si al vespre anem a fer uns spaguettis a cal Jaume Crespo amb John Wayne i companyía....
No sé quants dies van estar aquelles maduixes en maceració. Una setmana? Deu dies? I clar; cada cop fa més mandra menjar-se les maduixes. De tant en tant, anàvem a la nevera a fer un cop d'ull; les maduixes s'anàven tornant primer morades, després liloses, finalment negres.
Un bon dia, en Lluís va dir que o en feiem alguna cosa o llençavem. I així, amb l'ànima valenta del jovent que no te por a res, les vam tastar:
Les maduixes èren absolutament incomestibles; segurament, entre el sucre, el vi, la baixa temperatura i la pròpia fructosa de la maduixa, es va produïr una fermentació alcohólica important. Aquelles maduixes havien perdut tot el gust, i semblàven tenir uns 40º alcohólics.
En canvi, meravella de les meravelles, el vi era extraordinari: sense poder-ho arribar a mesurar, calculo que tenia una graduació inferior als 20º, un color rubí preciós, enriquit amb el color original de les maduixes, i una dolçor perfecte.
Vam envasar tot el que en vàrem treure. Fruit d'un viatge a Praga, el nom va sortir en cinc minuts: Rusky Vinârna ( en txec aproximat, "taverna russa"). I gràcies a un programa per a ms-dos que permetía escriure (en paper, que no per pantalla) usant qualsevol joc de carcàcters d'idioma, vam fer unes etiquetes en paper vell que resaven (a veure si el cirílic queda bé a blosgpot):

"Рускй Винâрна"

Bé; una passada. El vi debia ser afrodisíac, per que les amigues venien a casa, es meravellàven amb el vi que, fresquet, serviem en gots petits (de "fino", robats d'una festa que es va fer al Kroma de Vic). I quan portàven tres o quatre gotets de vi, marxaven a buscar altres nois més guapos que nosaltres. Llàstima que tant de talent com teniem no hagués anat unit a un físic més agrait, osti!

El Xexi Daiquiri

Ahir, fent un experiment, vaig espatllar dos fantàstics gintònics, que compartia amb en Bonetti. L'experiment va consistir en aprofitar mitja llimona al màxim. I per això vaig fer servir una liquadora. El que va passar és que el suc que en vam treure va ser tant "autèntica llimona concentrada" que feia indigerible el gintónic.
Però aquest error m'ha donat peu a millorar una recepta, que fins ara seguia al peu de la lletra; el Daiquiri, i convertir-la en el Xexi Daiquiri. La única llàstima és que s'ha de treballar una mica amb màquines.

Comencem: si teniu una picadora elèctrica de gel, ja podeu anar començant a fer neu o gel frappé.
Si no, primer el trossegem (picadora mecànica o ma de morter que casca el gel embolicat en un drap) i després el posem a una picadora de carn o a un túrmix resistent; l'objectiu és fer gairebé neu.
A una liquadora hi liqüem la llimona, sencera, a trossos. Un quart de llimona dóna per a una persona, i en sobra, fins i tot. No només en treiem el suc; en treiem també l'oli de llimona de la pell, i tot l'aroma. El resultat és un suc espés, opac i groc, que presenta una granulació en suspensió, per la qual cosa es tractaria de filtrar-lo amb un filtre molt fí.
Llavors, atenció, posem a la coctelera un parell de cullerades generoses de sucre comú, cobrim el sucre amb el liquat de llimona (ben cobert ens quedarà al punt; si ens passem acideijarà), afegim 5 segons de caiguda de rom (insisteixo; Havana Club 3 anys) i ho batim ben bé a la coctelera, a temperatura ambient. Quan el sucre s'hagi desfet, obrim la coctelera i hi posem un glaçó o dos. Tornem a tancar i ho batim fins que la coctelera sigui freda de nassos.
En una copa de cóctel (que si no en teniu, doncs que hi farem; també queda bé en una clàsica copa de champagne, d'aquelles planes, no de flauta) hi fiquem el gel frapé que hem fet abans i servim per sobre el contingut de la coctelera.
Serviu-lo amb palleta curta, o el gel us empiparà per a degustar-lo.

I ja està. És senzillament deliciós; la llimona té tots els gustos, el rom...bé; llegiu-vos el post del mojito, i m'entendreu. I més fred no pot ser.

Si us animeu a fer-lo, m'ho comenteu, si us plau?

El Mojito (II)

Acabo de fer un cop d'ull a la impressionant web d'Havana Club, que us recomano visitar, i vull fer una puntualització a el que he vist allà, la recepta "oficial" del mijoto a la BdeM, respecte del que vaig veure in situ fa mil anys;
No penso tocar, ja ho dic ara, la recepta que vaig penjar; els ingredients són els autèntics i en la mesura correcta. És veritat que a la Bodeguita els fan amb un got de tub petit (i ja els feien així de sempre), però hi han diferències entre com els feien fa anys i com els fan ara a la web:

• posen el sucre, posen el raig de suc de (ara sí; de llima, quan abans era de llimona), posen la hierbabuena i posen l'aigua amb gas; i tot seguit matxaquen amb un morteret. El rom el posen al final (45 cl, diuen; he comptat uns quatre segons de caiguda de rom).
• No té sentit posar l'aigua amb gas i remenar; elimines part del gas. O sigui que jo, tossut, segueixo mantenint que es posa després, per a re-omplir el got.
• Ara deuen tenir més llima que llimones a Cuba. Si no, no s'entèn el canvi. A no ser que criteris de marqueting, per allò que la llima és caribenya i la llimona mediterrània...
• Ja no mencionen que a la recepta original hi anaven unes gotes d'angostura; millor, perquè no hi pintava res.

El Mojito

El Mojito. Per fí. Algú ho estava esperant.
A mí m'en van ensenyar a Cuba. I no a la Bodeguita de en Medio, sino al bar de la terrassa de l'Hotel Capri, de la ma d'un barman premiat, el nom del qual s'ha quedat en l'oblid.
Valgui dir que el mojito no és un "tombaburres"; és un refresc per prendre al sol, des del mitgdia fins que et roti. Per tant, no és qüestió de fer el que fan molts locals; carregar-los com a rucs d'alcohol.
Amb en Micky tenim un problema, respecte al mojito; que un barman amic seu en fa un de totalment heterodox, amb ingredients aliens al mojito normal, però amb ell li agrada; Micky, ja t'ho faràs. No passa res. L'Oscar em va convidar a demostrar-li que els meus mojitos son millors que els seus i em van quedar disgustats. Vaig perdre la partida. Com a penitència, em vaig passar l'estiu del 2009 fent mojitos, per a recuperar les mides necessàries. I ara sóc capaç de reproduïr la recepta que em van ensenyar a Cuba.

Per fer Mojitos com crec que s'han de fer necessitem:

• "Hierbabuena". Fresca. 
• LLimona. Insisteixo; llimona. A Cuba hi han llimoners; segurament els van portar de Catalunya, i nosaltres els tenim dels àrabs. Si algú ho vol fer amb llima, endavant; pagarà tres vegades més.
• Rom blanc o daurat estrictament cubà; o bé Havana Club 3 anys (retolat "especial coctelería", que és gairebé transparent) o bé 5 o 7 anys. El gust és diferent, i el preu també. Son categoríes diferents de mojito, i no es póden comparar. Potser, a la nit, ben sopat, entra millor el de 7 anys. I d'aperitiu o a mitja tarda el de 3. Un és més copa, l'altre més refresc. Feu proves.
• Aigua amb gas. Creia que el Vichy tenia massa personalitat per al mojito, però comprovo que no, que li va com un guant. En principi, però, qualsevol aigua amb gas està indicada.
• Sucre blanc, fí, normal.
  
• Gel picat. Picat de "trencat", no de "nevat". Si voleu fer neu, feu daikiris. Això ha de ser picat a trocets ben visibles. Abundosament picat.

Algunes barbaritats observades respecte als ingredients:

• Menta seca. Sense comentaris. Licor de Menta. Menys comentaris encara.
• Gasosa; i així ja poden sucre i llimona.
• Gel gros.
• Sucre moré; menys sabor i més fibra. Que bevem mojitos per anar al water o qué estem fent?
  
• Qualsevol rom.
• Un raig d'angostura remenat al mojito. A veure; la recepta original porta unes gotes d'angostura que s'han de posar per damunt del mojito, sense remenar. A Cuba, hi ha dies que hi ha angostura i després passen mesos sencers sense angostura. L'he tastat amb i sense. Es suposa que l'angostura li dona un flaire, que no gust, diferent. Personalment, el trobo prescindible totalment. Però ficar-ne un dit i remenar-lo...és una barbaritat.
  

Això del rom mereix una explicació a part; després del triomf de la revolució, els successors de dom Emili Bacardí (segurament originàriament Bacardit) van marxar de Cuba, deixant la seva destileria en mans dels revolucionaris, que van començar a fabricar rom amb el nom Havana Club. Els Bacardí es van establir a la Dominicana, i amb els anys a molts països del món. Però les bótes de fusta vella es van quedar a la illa.
Les bòtes de Bacardí han acumulat mares de rom des de que es va obrir la factoria. Deixen un lleuger regust a floridura, a podridet. Sembla fastigòs, però no ho és al paladar; la canya de Cuba tè un altre gust que la de Canàries (per cert, orígen veritable del rom) i l'envelliment a les cubes, diguem-ne, lleugerament podrides, li dóna aquest sabor diferent. No hi ha rom que se li assembli. I, per suposat, les bòtes d'acer inoxidable que s'usen avui dia, no deixen cap gust. Ignoro com ho fan a Cuba. Sé que les van usar durant molts anys, per allò de la "pobresa" de la revoluciò no es van canviar. Avui, no sé si encara segueixen amb les botes de Bacardí reparades, o han trobat el "qué" i maceren troços de fusta podrits a les botes d'acer. No ho sé. Però encara tènen aquest gust. I per molts anys.

Preparació d'un Mojito:

A Cuba els fan tamany "got de whisky". Jo els faig directament "got de sidra"; està molt bó i dóna molta feina, per tant, més val fer-lo de mida grossa directament, i així fem menys viatges a la cuina.
Agafem el got, li fotem dues o tres cullerades de postre de sucre. El suc de mitja llimona o, com a mínim, el suc necessari per a que el sucre es converteixi en un almíbar. Si feu servir llimones petites, el suc d'una llimona sencera.
Branques de menta o hierbabuena; un feix. No es pot ser gaire garrepa. Un troç de branca, de la part de dalt, amb l'ull de creixement, ben plena. O dues o tres si ténen menys fulla. Si racanegem amb la menta, no surt tant bo. Les podeu trobar a algún súper o algún hiper. També a les botigues de magribins (que els porten per a fer té).
Amb la mateixa cullera, remenar una mica el sucre i la menta i el suc de la llimona. Remeneu bé, erosionant la planta i les fulles per a que deixin escapar sabors.
La mida del rom; com el fem amb got gran, cinc segons de caiguda de rom amb tap dosificador. Si ho fem amb got petit, tres. Si voleu passar-vos, no us agradarà i us sentarà malament; vosaltres mateixos.
Tornem a remenar la barreja.
Piquem quatre glaçons dels comprats. Jo tinc una picadora manual de gel, i hi han turmix i batedores que ténen accessoris especials per al gel. Si no teniu res de tot aixó, agafeu un drap, emboliqueu el gel, poseu-lo damunt del marbre i doneu-li una pallissa amb la mà de morter fins que es facin bocinets.
Afegim el gel trencat i acabem d'omplir el got de sidra amb aigua amb gas o vichy.
Remenem i bevem amb palleta, que els trocets de gel empipen si els posem directament als llavis.

I bon mojito.

Una de beure; La Flaca

Aquest el vaig inventar jo, l'estiu de La Flaca, de Jarabe de Palo. Havia estat feia poc temps a Cuba, i suposo que estava una mica enyorat.
Fàcil com llepar un gelat, però complicat d'ingredients, sobretot d'un: granissat de llimona.
O sigui que toca anar a la geladeria i pujar-vos un pot de granissat de llimona de bona qualitat. Jo el vaig invenatr al desaparegut "La Tertúlia" de la Rambla de Tarragona, on tenien granissat de l'Olivier per als clients.
En un got de whisky, o sino de sidra, posem el que seria una racció de granissat de llimona. I després, sencillament cinc segons de rom negre Havana 7 anys. Ja està. Es beu amb palleta.
Si el trobeu fluix, podeu fotre'n més, de rom. Que coi! En quant a la marca i qualitat; quan parli del mojitos ja us diré perquè l'Havanna Club és el millor rom del món (exaherao!). Però la veritat és que amb la Flaca potser compta més que sigui ben daurat i dins de la categoría dels "bons" (matusalem, havanna, bacardí, brugal, etc...). Abstenir-vos de fer-ho amb pujol o bardinet, si us plau.

El gintónic

Quanta pijada hi ha amb el gintònic, si us plau! L'altre dia em van convidar a un gintònic de divuit euros. Fet amb una ginebra francesa de grà de raïm, més seca que la pell d'una cascabell del dessert, amb una tónica caríssima que ni mullava la copa de seca que era, també. I enlloc de llimona, full de menta. Sabeu la sensació de fotre's un glop de sorra de platja, de la banda de la platja on hi toca el sól i no l'aigua? Doncs això. I a sobre, plaf! La butfetada del preu.

Res, home, res; a mí m'agraden les coses amb gust. Per tant, només accepto tres gintònics possibles;

• El gintònic de sempre; amb ginebra Gordon's. Sabor autèntic a gintònic.
• El que no deixa ressaca; amb ginebra Bombay Saphire, més car però tampoc tant.
• El perfumat; amb ginebra Xoriguer, de Mahó, que no necessita gairebé llimona amb el perfum que puja de les herbes menorquines.
• En quant a la tònica, només n'accepto una; la tònica Schweppes. Les altres no ténen gust. I la nordic mist, em sap greu pels amics de Coca Cola, és el més semblant al Vichy que he trobat.
  

En quant a la preparació;

• Gel maco, del que es compra, amb glaçons grossos, tres exemplars.
• Got de sidra, gros, o copa de peu, d'aigua o encara més grossa.
• La pell fina de mitja llimona, tallada si pot ser amb un pelapatates; el que sigui necessari per a que al tallar-la s'hagin trencat les bombolletes d'oli de llimona que hi ha a la pell i que desprenen l'olor característica de la llimona. Podem fregar l'interior del got amb aquesta pell.
• El suc de la mitja llimona. No massa suc, si no és massa amargant.
• Cinc segons de ginebra; entengui's que la ginebra serà amb tap dosificador. Si no, cinc segons de caiguda de ginebra d'ampolla de broc gros són una barbaritat. Posar més ginebra és "agafar-la" més de pressa i sense gaudir del sabor. Més val dues hores de conversa amb amics i un parell de gintònics ben fets que una turca agafada en tres quarts d'hora per un parell de gintònics massa "generossos" i que no hi ha manera que baixin, d'amargants i carregats.
  
• Omplir fins dalt amb tónica (una bona mida és la de la llauna, que dóna exactament per a dos gintònics).

I ja està. Sencill, ni got mesclador ni escumaderes ni res; una cullera de coctelería (llarga) o una canyeta per a remenar suaument.

La curiositat històrica del Gintónic:
Quan els anglesos ocupàven la India es medicaven continuadament, diàriament, contra la malària. Ho feien amb quinina, en una concentració banstant salvatge. La quinina és molt amargant, i van començar a pendre-se-la amb aigua i sucre.
El senyor Schweppes, que havia descobert la manera de gasificar les begudes, va decidir provar sort amb el mercat britànic a la India, i va inventar l'aigua tònica, o Indian Tonic Water, a base de la quinina que s'havien de pendre diàriament, aigua, sucre i gas carbónic. El més curiós és que va trigar mesos a inventar-la, i sembla ser que els primers britànics que la van tastar van decidir que al dia següent se la pendrien amb ginebra Bombay, que semblava que havia d'estar bona, la barreja.
Avui en dia, la tònica duu una concentració de quinina molt menor a la que prenien els colons britànics (em sembla que fins a cent vegades menos), afortunadament, ja que tanta quinina causa cegera i problemes de visió. Un il·lustre bevedor de gintònic és, per exemple, Quim Monzó.
(Podeu consultar la wikypèdia en anglés per a corroborar la veracitat del que us explico).