El gintónic

Quanta pijada hi ha amb el gintònic, si us plau! L'altre dia em van convidar a un gintònic de divuit euros. Fet amb una ginebra francesa de grà de raïm, més seca que la pell d'una cascabell del dessert, amb una tónica caríssima que ni mullava la copa de seca que era, també. I enlloc de llimona, full de menta. Sabeu la sensació de fotre's un glop de sorra de platja, de la banda de la platja on hi toca el sól i no l'aigua? Doncs això. I a sobre, plaf! La butfetada del preu.

Res, home, res; a mí m'agraden les coses amb gust. Per tant, només accepto tres gintònics possibles;

• El gintònic de sempre; amb ginebra Gordon's. Sabor autèntic a gintònic.
• El que no deixa ressaca; amb ginebra Bombay Saphire, més car però tampoc tant.
• El perfumat; amb ginebra Xoriguer, de Mahó, que no necessita gairebé llimona amb el perfum que puja de les herbes menorquines.
• En quant a la tònica, només n'accepto una; la tònica Schweppes. Les altres no ténen gust. I la nordic mist, em sap greu pels amics de Coca Cola, és el més semblant al Vichy que he trobat.
  

En quant a la preparació;

• Gel maco, del que es compra, amb glaçons grossos, tres exemplars.
• Got de sidra, gros, o copa de peu, d'aigua o encara més grossa.
• La pell fina de mitja llimona, tallada si pot ser amb un pelapatates; el que sigui necessari per a que al tallar-la s'hagin trencat les bombolletes d'oli de llimona que hi ha a la pell i que desprenen l'olor característica de la llimona. Podem fregar l'interior del got amb aquesta pell.
• El suc de la mitja llimona. No massa suc, si no és massa amargant.
• Cinc segons de ginebra; entengui's que la ginebra serà amb tap dosificador. Si no, cinc segons de caiguda de ginebra d'ampolla de broc gros són una barbaritat. Posar més ginebra és "agafar-la" més de pressa i sense gaudir del sabor. Més val dues hores de conversa amb amics i un parell de gintònics ben fets que una turca agafada en tres quarts d'hora per un parell de gintònics massa "generossos" i que no hi ha manera que baixin, d'amargants i carregats.
  
• Omplir fins dalt amb tónica (una bona mida és la de la llauna, que dóna exactament per a dos gintònics).

I ja està. Sencill, ni got mesclador ni escumaderes ni res; una cullera de coctelería (llarga) o una canyeta per a remenar suaument.

La curiositat històrica del Gintónic:
Quan els anglesos ocupàven la India es medicaven continuadament, diàriament, contra la malària. Ho feien amb quinina, en una concentració banstant salvatge. La quinina és molt amargant, i van començar a pendre-se-la amb aigua i sucre.
El senyor Schweppes, que havia descobert la manera de gasificar les begudes, va decidir provar sort amb el mercat britànic a la India, i va inventar l'aigua tònica, o Indian Tonic Water, a base de la quinina que s'havien de pendre diàriament, aigua, sucre i gas carbónic. El més curiós és que va trigar mesos a inventar-la, i sembla ser que els primers britànics que la van tastar van decidir que al dia següent se la pendrien amb ginebra Bombay, que semblava que havia d'estar bona, la barreja.
Avui en dia, la tònica duu una concentració de quinina molt menor a la que prenien els colons britànics (em sembla que fins a cent vegades menos), afortunadament, ja que tanta quinina causa cegera i problemes de visió. Un il·lustre bevedor de gintònic és, per exemple, Quim Monzó.
(Podeu consultar la wikypèdia en anglés per a corroborar la veracitat del que us explico).