La Sangria de la Casa

Mil varietats hi han de sangria. Moltes bones, algunes execrables, sovint perilloses, massa cops tombaburres. Jo proposo la meva, que acostuma a semblar perillosa però que després no ho és.

Primer que tot, pensem que com més reposi i maceri, més bona serà. Si teniu un sarau dissabte al vespre, feu-la divencdres al vespre, o màxim dissabte al matí.

Les quantitats son com per a una boa, però la que us sobri us la beureu segur, durant els següents dies:

• Dos litres de vi roí, mesquí, xungales i baratu. Em vaig atrevir, fins i tot, a fer servir vi en tetrabrick. Evidentment, res us prohibeix de posar-hi Sangre de Toro, que diuen que és el millor ví per a una sangria de qualitat mitjana.
• Dos litres de refresc de taronja amb gas. Jo vaig usar Fanta (una salutació, senyor Cobega; ja em farà arribar el xec on sempre)
• Un quart de quilo de sucre
• Cinc taronges i cinc llimones
• Una ampolla (75cl) de licor de prèssec, de menys de 30º
• Un raig mooolt generós de Cointreau, Triple sec o Grand Marnier.
• Tingueu a la vora una ampolla de vodka; per pujar el grau, si us sembla que es fluix; si no, no fa falta.

Hi ha qui hi fica ginebra, rom, o el que va trobant per l'armari. I al dia següent, els comensals juren no tornar a beure més sangria. Hi ha una relació causa-efecte? Potser si. La meva no dona ressaca, certificat. I és, segurament, per no usar licors blancs d'alta graduació, excepte el raig de licor de taronja. Val a dir que jo el vodka no el poso gairebé mai i, de tota manera, si ho faig ho faig amb mesura.

Necessiteu un recipient molt gran. Jo vaig fer servir una garrafa buida de 8l. Va molt bé; el broc és gros i m'hi cap a la nevera. I, a sobre, quan s'acaba no s'ha de netejar.

Llavors, sencillament, barrejar els ingredients en calent, per a facilitar que el sucre es dissolgui a la mescla. La fruita, que xuclarà alcohol i deixarà els seus sucs i aromes, s'ha de netejar i tallar en juliana, amb pell, o en grills. Com més petits els trossos, més sabor donarà. Com més temps maceri, millor.

Abans de servir-la convé afegir el gel, un quilo de glaçons.

I a beure (amb responsabilitat, i tal)

Xipirons "ensebollaos" semi-escabetxats

Provatura d'un vespre d'estiu que m'ha sortit força bé.
Ingredients:

• Safata de xipirons congelats de l'Àrea de Guissona (calamar patagónico) a tres euros (no arriba) la desena. Evidentment, ressalto que he fet servir un producte económic. Res un priva de fer servir un producte de major qualitat.
• Un parell de cebes
• Sis dents d'all
• Full de llorer
• Julivert picat
  
• Un raig generós de vinagre de vi blanc
• Oli
• Sal

Poca cosa i ben sencilla; netejo els xipirons, em quedo amb el cos buit i les potes (sense ulls ni boca, ecs!)

Les passo per la paella a foc fort, per a evitar que després bullin i deixin els suc, enlloc de coure's convenientment.

Les retiro. Llavors, tallo la ceba a tires llargues, enlloc de picar-la, com sempre. Hi posso dues cebes per a dues persones, ja que aquí la intenció és trobar mooolta ceba al plat, en troços grans. Hi afegeixo l'all en juliana, a llàmines. I ho sofregeixo a foc lent, remenant de tant en tant.

Quan la ceba està confitada, afegeixo el llorer, els xipirons, el raig generós de vinagre, ho cobreixo amb aigua, ho salo i ho fico a mitg foc. Quan comença a bullir, ho baixo al mínim i ho tapo.

Als quinze minuts, afegeixo el julivert i tasto el suquet; si encara avinagra massa, destapo fins a la fi de la reducció. Si pràcticament no es nota el vinagre, és que m'he quedat curt i n'afegeixo més; en qualsevol cas, ho deixo destapat fins que acabi de reduïr.

I ja està. No és un escabetx, però el vinagre i el llorer, evidentment, ho recorda. És més refrescant que una cassola i està molt bó. Considereu-lo una alternativa als xipirons fregits, a l'andalusa, a la romana, a la planxa o en suquet.

Bàsic; el sofregit

El meu cosí Jordi m’ha fet adonar que, igual que hi ha qui agraeix una manera ràpida de fer maionesa, hi ha qui necessita un especial bàsic sobre el sofregit. O sigui que anem-hi.

El sofregit és la base de molts plats de cassola de casa nostra. De molts no; de la immensa majoria.

Els ingredients essencials:

• 
  
  
  A un sofregit no hi pot faltar la ceba. Ceba, generalment picada amb ganivet, a trossets petits, fregida a foc lent amb oli d’oliva de 0’4º, fins que queda confitada; rossa i dolça. Mitja per cap? No és cap exageració. Depenent del plat, pot ser mitja o un quart.

Els ingredients gairebé imprescindibles:

• 
  
  
  L’all, picat o llaminat amb ganivet, s’afegeix al mateix temps que la ceba, normalment. El resultat ha de ser similar al de la ceba; ros, confitat, dolç. Tres dents d’all per cap? Potser sí.

Ara per ara ja tenim un sofregit bàsic habitual; el de ceba i all. Però hi ha més ingredients:

• 
  
  
  El tomàquet. És molt bàsic, però té un perill; domina molt en el sabor dels plats, a més que pot afegir molta acidesa al sofregit. Per això mereix una mica d’atenció. D’una banda, es pot tritura tomàquet a casa. Millor tomacons que tomàquets. Es poden ratllar o passar pel turmix. En qualsevol cas, deixaran molta aigua. O sigui que s’hauran d’escolar amb un filtre fi. D’altra banda, al súper hi ha bones marques de tomàquet trinxat, que és el que acabareu fent servir per fer més via. En quant a l’acidesa; tant el de casa com el del súper us pot fer pujar molt l’acidesa. En el cas del tomàquet en llauna, encara més com més barata sigui la marca usada. La solució és sucre; una culleradeta per a cada quatre persones de sofregit. Millor encara, si el plat ho mereix, és el raget de vi blanc, que quan hagi evaporat l’alcohol deixarà el seu sucre al plat, rectificant aquesta acidesa. El que no, de cap manera, uso mai és el tomàquet ja fregit. Seran manies, suposo. Ah! Una darrera cosa important; ull amb les quantitats de tomàquet respecte de ceba. Sempre s’ha de ficar més ceba (en grams) que tomàquet. Sencillament per una cosa que ja he dit; el tomàquet rebenta el gust de qualsevol cosa, i no serveix de res gastar-vos els diners que volgueu amb peix o carn si hi fiqueu massa tomàquet.

Bé; amb això ja tenim el sofregit més habitual de la nostra cuina. Amb això podem fer, per exemple, el sofregit dels:

• 
  
  
  Macarrons bolognesa o “de l’àvia”; abans de ficar-hi el tomàquet, posem carn picada de vedella i de porc (o, fins i tot, obrim una llangonissa de porc, una butifarra, i la fiquem a fregir a foc lent amb l’all i la ceba. Una fulla de llorer no hi fa cap mal, tampoc). També hi podem ficar pebrot sofregit (veure més avall)
• 
  
  
  Arròs a la cubana; el sofregit vegetal de ceba, all i tomàquet, afegit a un arròs bullit gens sucós, fins i tot passat per la paella; si trobem machos, o sigui, bananes grosses verdes, les tallem a rodanxes, les fregim com si fossin carabassó i les afegim al plat. Finalment, per sobre de tot, un ou ferrat. A Cuba en diuen arroz Habana.
• 
  
  
  Fideus a la cassola; també abans del tomàquet (el tomàquet és la darrera cosa que li ficarem, sempre, al sofregit) podem sofregir trossos de costella de porc i/o trossets de llangonissa.
• 
  
  
  Arròs de peix; abans de fer res, a una paella o cassola neta, sofregim el peix que ficarem a l’arròs. Desprès, amb l’oli “brut” de fregir el peix, farem el sofregit vegetal.

Finalment, dir-vos que hi ha variants de tot això, ingredients que poden entrar a la barreja, com ara:

• 
  
  
  Pebre vermell en pols; es fica al final.
• 
  
  
  Pebrot vermell o verd picat o en juliana; es fica abans de la ceba, ja que costa més de coure. I és millor el vermell que el negre, per al sofregit.
• 
  
  
  Carabassó; es fica amb la ceba.
• 
  
  
  Pastanaga en juliana; amb la ceba, també.
• 
  
  
  Herbes (romaní, farigola, julivert, llorer, etc...); es fiquen al final, gairebé sempre.

Rematar-ho amb que quan el sofregit ja està, afegir una mica d’aigua per a completar la cocció no hi està de mes; barrejarà més els gustos del que hi ha al sofregit, després d’una estona de reducció.

El Rusky Vinârna; per menjar o per beure?

Oh! M'ha vingut al cap una recepta per beure que deu tenir uns vint anys, i una història bastant curiosa. Procuraré ser breu:

Pis d'estudiants a Taradell (Osona), a la Plaça de les Eres. Magnífic lloc per a viure, per cert.
En Lluís, em sembla que va ser ell, va comprar uns quatre o cinc quilos de maduixes i va decidir fer-les amb vi i sucre (ell era els dels postres, jo el dels plats calents). Si no recordo malament, ho vam preparar junts: en una olla, una capa de maduixes a trossos, una capa de sucre normal, i tot cobert amb vi barato (feiem servir un que venia en garrafa de plàstic, que es deia el "barrilet del prior", on sortia un monjo borratxo. Encara existeixen, aquests barrilets?). Aquesta era la primera capa, però com que hi havia moltes maduixes, en vam fer un munt; més maduixes, més sucre, més vi...fins a gairebé tota l'olla. Quan ho vam tenir, a la nevera. El postre ens l'haviem de menjar per sopar, em sembla.
El cas és que ja sabeu com era la vida dels estudiants abans de que aquesta maleïda actual competitivitat i internet ho espatllessin tot; que si anem a sopar a Ca la Magdalena, que si anem a fer una copa a l'Snack, que si anem al Búmen, que si ens hem llevat molt tard i anem a fer un arrós al Merlot, al carrer de Manlleu, que si a la tarda anem al bar dels Estudis, que si al vespre anem a fer uns spaguettis a cal Jaume Crespo amb John Wayne i companyía....
No sé quants dies van estar aquelles maduixes en maceració. Una setmana? Deu dies? I clar; cada cop fa més mandra menjar-se les maduixes. De tant en tant, anàvem a la nevera a fer un cop d'ull; les maduixes s'anàven tornant primer morades, després liloses, finalment negres.
Un bon dia, en Lluís va dir que o en feiem alguna cosa o llençavem. I així, amb l'ànima valenta del jovent que no te por a res, les vam tastar:
Les maduixes èren absolutament incomestibles; segurament, entre el sucre, el vi, la baixa temperatura i la pròpia fructosa de la maduixa, es va produïr una fermentació alcohólica important. Aquelles maduixes havien perdut tot el gust, i semblàven tenir uns 40º alcohólics.
En canvi, meravella de les meravelles, el vi era extraordinari: sense poder-ho arribar a mesurar, calculo que tenia una graduació inferior als 20º, un color rubí preciós, enriquit amb el color original de les maduixes, i una dolçor perfecte.
Vam envasar tot el que en vàrem treure. Fruit d'un viatge a Praga, el nom va sortir en cinc minuts: Rusky Vinârna ( en txec aproximat, "taverna russa"). I gràcies a un programa per a ms-dos que permetía escriure (en paper, que no per pantalla) usant qualsevol joc de carcàcters d'idioma, vam fer unes etiquetes en paper vell que resaven (a veure si el cirílic queda bé a blosgpot):

"Рускй Винâрна"

Bé; una passada. El vi debia ser afrodisíac, per que les amigues venien a casa, es meravellàven amb el vi que, fresquet, serviem en gots petits (de "fino", robats d'una festa que es va fer al Kroma de Vic). I quan portàven tres o quatre gotets de vi, marxaven a buscar altres nois més guapos que nosaltres. Llàstima que tant de talent com teniem no hagués anat unit a un físic més agrait, osti!

Les gambes a l'allet

Les gambes a l'allet, platet versàtil com molt pocs. És ben curiós; és un platet molt sencill i molt bó, que té un pel de dificultat en coordinar el nivell de foc i els tempos de la cocció. Però res més. És molt fàcil, amb pocs ingredients, i el millor de tot: si es prepara amb gambes pelades congelades de supermercat és molt bó. I si es prepara amb gamba fresca de Tarragona i amb pell és boníssim, orgàsmic, brutal. La "cosa" de la mica del picant, amb el confitat dels allets, millora qualsevol gamba insulsa o llagostí congelat de nou euros el quilo, mentre que si es fa amb molt bona materia primera, no hi han paraules...
O sigui que anem al grà; podem fer servir, per a una racció individual o un tastet per a dos, la paelleta de fer l'ou ferrat, o sigui, petita. Si sou dos amb gana o més, doncs vosaltres mateixos. Per suposat, també es pot fer servir una cassoleta de fang. Però ha de ser petita i heu de tenir-hi pràctica. La cassola de fang va especialment bé per al propòsit d'aquest platillu, ja que ens interessa confitar les gambes amb l'all, i la cassola de fang va deixant anar la escalfor més lentament que la de metall, però reconec que és més difícil d'escalfar i de dominar.

• En primer lloc, hem de fer en rodanxes una bona quantitat d'all. Per a que ens entenguem; dues persones suposen al menys mitja "cabesa" d'alls.

• En segon lloc, posem una quantitat molt generosa d'oli d'oliva arbequina suau (de supermercat, un Borges, per a que m'entengueu), de 0.4º, a la paella o cassola, i pugem el foc; si és cassola, l'anem pujant per trams, molt a poc a poc, o se'ns petarà el fang. La quantitat ha de ser generosa perqué l'oli ha de cobrir sense por totes les gambes i l'all.

• Mentretant, preparem les gambes; si són congelades, assegurem-nos de que estàn ben descongelades i seques. És bó, per a tal propòsit, eixugar-les amb paper de cuina. Si són fresques i amb pell, talleu les antenes i les potes que puguin trencar-se de la gamba i embrutar l'oli. Eixugueu-les, també.

• Quan l'oli estigui calent però sense fumejar, hi posem l'all i un parell de bitxos secs per persona (entenguem-nos; als súpers hi han uns pots d'espècies plens de bitxos d'un a un centímetre i mig de llarg; em refereixo a aquests. Si teniu bitxo assecat a casa, l'autèntic, dels que fan quatre o cinc dits de llarg, heu de tallar-ne un parell de centímetres per persona).
  
• Atenció a aquest punt; l'all comença a bullir dins l'oli, bastant de pressa, amenaçant d'enrrossir-se en trenta segons. Ràpidament, agafem les gambetes, llagostins o gambes, les salem i les fiquem a l'oli calent uns segons abans que els alls es posin rossos.

Per a fer bé aquest punt reconec que s'ha de tenir experiència a la cuina, i no ho sé explicar més bé. Però si l'all es torna ros, en el temps que fem les gambes es cremarà, i haurem espatllat el plat. En canvi, si és crú, el resultat serà semblant a gambes toves amb all bullit. I tampoc és això.

• Bé; a l'all li falta un no-res per a enrosir-se, i acabem de ficar-hi les gambes que, si són pelades, han de ser traslúcides. Objectiu; confitar tot el que hi ha a la cassoleta o paella en uns cinc o set minuts; les gambes es tornaràn blanques i els alls deixaràn anar un suquet blanc que flotarà a l'oli. Per a fer això, apaguem el foc, o el deixem al mínim si és de vitro. Si fem servir cassoleta, apartem la cassola de la font de calor.
  
• Mentre remenem amb un moviment de canell la cassola o la paella, anem observant que l'all no es crema. que la cocció baixa, però que tampoc s'atura; es comença a fer tot amb l'escalfor de l'oli però molt a poc a poc. Si anem remenant, veurem com els alls dintre l'oli comencen a alliberar un suquet blanc; anem bé. Seguim amb el moviment de canell, remenant la cassola, cuidant la "confitura" fins que l'oli deixa de bullir del tot.
  

Ja està; ho deixem reposar, i es farà un tel vermellós damunt l'oli (el bitxo i la gamba li dona aquest color). Amb això el platet està enllestit.
Sé que al Bonetti li agraden molts les gambes a l'allet. O sigui que agrairía qualsevol comentari a favor o en contra d'aquesta recepta. Que us les foteu a gust!

El Xexi Daiquiri

Ahir, fent un experiment, vaig espatllar dos fantàstics gintònics, que compartia amb en Bonetti. L'experiment va consistir en aprofitar mitja llimona al màxim. I per això vaig fer servir una liquadora. El que va passar és que el suc que en vam treure va ser tant "autèntica llimona concentrada" que feia indigerible el gintónic.
Però aquest error m'ha donat peu a millorar una recepta, que fins ara seguia al peu de la lletra; el Daiquiri, i convertir-la en el Xexi Daiquiri. La única llàstima és que s'ha de treballar una mica amb màquines.

Comencem: si teniu una picadora elèctrica de gel, ja podeu anar començant a fer neu o gel frappé.
Si no, primer el trossegem (picadora mecànica o ma de morter que casca el gel embolicat en un drap) i després el posem a una picadora de carn o a un túrmix resistent; l'objectiu és fer gairebé neu.
A una liquadora hi liqüem la llimona, sencera, a trossos. Un quart de llimona dóna per a una persona, i en sobra, fins i tot. No només en treiem el suc; en treiem també l'oli de llimona de la pell, i tot l'aroma. El resultat és un suc espés, opac i groc, que presenta una granulació en suspensió, per la qual cosa es tractaria de filtrar-lo amb un filtre molt fí.
Llavors, atenció, posem a la coctelera un parell de cullerades generoses de sucre comú, cobrim el sucre amb el liquat de llimona (ben cobert ens quedarà al punt; si ens passem acideijarà), afegim 5 segons de caiguda de rom (insisteixo; Havana Club 3 anys) i ho batim ben bé a la coctelera, a temperatura ambient. Quan el sucre s'hagi desfet, obrim la coctelera i hi posem un glaçó o dos. Tornem a tancar i ho batim fins que la coctelera sigui freda de nassos.
En una copa de cóctel (que si no en teniu, doncs que hi farem; també queda bé en una clàsica copa de champagne, d'aquelles planes, no de flauta) hi fiquem el gel frapé que hem fet abans i servim per sobre el contingut de la coctelera.
Serviu-lo amb palleta curta, o el gel us empiparà per a degustar-lo.

I ja està. És senzillament deliciós; la llimona té tots els gustos, el rom...bé; llegiu-vos el post del mojito, i m'entendreu. I més fred no pot ser.

Si us animeu a fer-lo, m'ho comenteu, si us plau?

El Mojito (II)

Acabo de fer un cop d'ull a la impressionant web d'Havana Club, que us recomano visitar, i vull fer una puntualització a el que he vist allà, la recepta "oficial" del mijoto a la BdeM, respecte del que vaig veure in situ fa mil anys;
No penso tocar, ja ho dic ara, la recepta que vaig penjar; els ingredients són els autèntics i en la mesura correcta. És veritat que a la Bodeguita els fan amb un got de tub petit (i ja els feien així de sempre), però hi han diferències entre com els feien fa anys i com els fan ara a la web:

• posen el sucre, posen el raig de suc de (ara sí; de llima, quan abans era de llimona), posen la hierbabuena i posen l'aigua amb gas; i tot seguit matxaquen amb un morteret. El rom el posen al final (45 cl, diuen; he comptat uns quatre segons de caiguda de rom).
• No té sentit posar l'aigua amb gas i remenar; elimines part del gas. O sigui que jo, tossut, segueixo mantenint que es posa després, per a re-omplir el got.
• Ara deuen tenir més llima que llimones a Cuba. Si no, no s'entèn el canvi. A no ser que criteris de marqueting, per allò que la llima és caribenya i la llimona mediterrània...
• Ja no mencionen que a la recepta original hi anaven unes gotes d'angostura; millor, perquè no hi pintava res.

“Mariconaes” fredes d’estiu: els piquillos farcits d’en Xexi.

L’estiu dóna joc a aquests “platillus” que no acàben de ser de cuina transformadora, puix no s’empra el calor, però que entren bé.
Avui us explicarè una recepta que se’m va acudir mirant-me la nevera un dia que estava fart dels tópics culinaris.
Del súper, necesitarem, per a dues o tres persones (depenent de la gana):
Una llauneta de tonyina en oli
1/3 de pot de cigrons cuits
D’un pot de vidre de piquillos en conserva, els que necessitem per al farciment que fem
Un parell de cullerades soperes de maionesa ràpida de turmix (veure la recepta al bloc)

Preparació de la cosa:

Netegem bé els cigrons amb aigua; els hem de treure el líquid en el que vènen conservats.
Fiquem els cigrons al pot del túrmix, afegim la llauneta de tonyina sense l’oli, i una cullerada de mayonesa, i ho triturem tot, fent una pasta fina. Si ens ha quedat molt pastosa, afegim un pel d’aigua bona freda, però amb compte; si queda massa líquida no podrem farcir els piquillos sense que surti la pasta per tot arreu.
Un cop la tenim, farcim els piquillos amb la pasta que hem fet, i els fiquem en una plàtera; amb una cullerra petita, posem una mica més de maionesa damunt de cada piquillo, gairebé de decoració.
I a la nevera!
Un parell d’hores més tard ja es póden menjar.

(P.D.; que ningú s’ofengui. Aquest blog no pretén en cap cas fomentar l’homofòbia. Tot el meu respecte a les opcions sexuals de cadascú. Sencillament, hi ha termes que descriuen perfectament les coses: i els plats frets d’estiu, per a un servidor, acostumen a ser això, “mariconaes”. Llàstima que per a algú puguin tenir un sentit pejoratiu.!)

El mar i muntanya de Tarragona; pollastre amb escamarlans al romesquet d'avellanes

Avui ens liem la manta al cap i cuinem un plat de cassola, típic de l’empordà però amb un detall tarragoní definitiu; mar i muntanya de pollastre amb escamarlans al romescu d’avellanes.
Sóm 15 a sopar, motiu pel qual em decideixo per una cassola; es fa el dia abans o el matí abans, la qual cosa millora el plat, ja que el pollastre amb escamarlans és més bó si reposa durant hores.
A Internet hi ha desenes de receptes; no en nego cap ni una. Tant sols afegeixo la meva, que va ser molt felicitada. Avanço que semblarà que cuinarem dos plats i els barrejarem; un rostit de pollastre i un romescu d’escamarlans i sèpia. Però barrejats com els croupiers barregen les cartes; solapant els ingredients.
Ingredients per a quatre persones:

• Un pollastre tallat a vuitens; les ales no les vol ningú, o sigui que les congelem per a fer caldet un altre dia, i ens quèden sis trossos de pollastre.
• Una sèpia.
• Vuit escamarlans; jo els posso frescos, però ni molt menys de la millor qualitat. Els caríssims més val reservar-los per a la planxa, que és més agraït.
• Un parell de cebes, una cabeça d’alls, un tomàquet madur, farina, oli d’oliva, sal i pebre negre.
• Per al romesquet: una cabeça d’alls, julivert, un grapat d’avellanes de la terra, torrades i pelades, un tomàquet madur, una cullerada de postre de nyora en pols, un got de vi blanc.

Comencem:
Salpebrem el pollastre i l’enfarinem. El fregim amb oli d’oliva abundant, per a enrossir-lo, el treiem i el reservem.
Salem la sèpia a trocets; la fregim sense farina i la reservem amb el pollastre. Salpebrem els escamarlans i els passem també per l’oli.
Si l’oli està en condicions, l’aprofitem per a fer el sofregit vegetal. Si hi ha farina cremada, millor el llencem i tornem a començar. És millor aprofitar l’oli, que té molts gustos, però si s’ha cremat la farina ens farà malbé el plat. En tal cas, més val llençar-lo, rentar la cassola i començar a fer el sofregit:
Tallem a trocets les dues cebes, i les fiquem a sofregir a foc lent. Obrim la cabeça d’alls i afegim al sofregit els alls sense pelar, amb pell.
Quan estigui rosset el sofregit, obrim i ratllem el tomàquet, i el deixem sofregir fins que es redueixi l’aigua.
Acte seguit, afegim el tall reservat a la cassola (pollastre, escamarlans i sèpia), tapem amb aigua i pugem el foc.
Això ha de coure 50 minuts sense que es quedi sense aigua; més aviat n’ha de sobrar una mica.
Mentretant, farem la picada:
Atenció; romescos n'hi ha molts. Aquest, pensat per a acompletar un plat ja de per sí gustós, és dels sencills. Vull dir que si algú vol afegir un altre romescu diferent, endavant, to i que jo recomano aquest, és clar.
D’una cabeça d’alls, reservem dos o tres alls; la resta, els pelem i els posem a fregir amb oli d’oliva. Els que hem reservat els pelem, també, i els fiquem al pot del túrmix. Quan els alls estiguin ben rossos, afegim els alls i l’oli de fregir-los al pot del turmix, també. El grapat d’avellanes, la cullerada de nyora, el julivert, el got de vi blanc….si el pot no queda tapat de líquid, podem ficar-hi una mica d’aigua. Ho salem i ho piquem finet.
Quan faci 50 minuts que la cassola faci txup-txup, hi afegim el romesquet i remenem; als cinc minuts rectifiquem de sal, i als deu, apaguem el foc.
I ja està; a les cinc o deu o vint hores, que aprofiti!

El Mojito

El Mojito. Per fí. Algú ho estava esperant.
A mí m'en van ensenyar a Cuba. I no a la Bodeguita de en Medio, sino al bar de la terrassa de l'Hotel Capri, de la ma d'un barman premiat, el nom del qual s'ha quedat en l'oblid.
Valgui dir que el mojito no és un "tombaburres"; és un refresc per prendre al sol, des del mitgdia fins que et roti. Per tant, no és qüestió de fer el que fan molts locals; carregar-los com a rucs d'alcohol.
Amb en Micky tenim un problema, respecte al mojito; que un barman amic seu en fa un de totalment heterodox, amb ingredients aliens al mojito normal, però amb ell li agrada; Micky, ja t'ho faràs. No passa res. L'Oscar em va convidar a demostrar-li que els meus mojitos son millors que els seus i em van quedar disgustats. Vaig perdre la partida. Com a penitència, em vaig passar l'estiu del 2009 fent mojitos, per a recuperar les mides necessàries. I ara sóc capaç de reproduïr la recepta que em van ensenyar a Cuba.

Per fer Mojitos com crec que s'han de fer necessitem:

• "Hierbabuena". Fresca. 
• LLimona. Insisteixo; llimona. A Cuba hi han llimoners; segurament els van portar de Catalunya, i nosaltres els tenim dels àrabs. Si algú ho vol fer amb llima, endavant; pagarà tres vegades més.
• Rom blanc o daurat estrictament cubà; o bé Havana Club 3 anys (retolat "especial coctelería", que és gairebé transparent) o bé 5 o 7 anys. El gust és diferent, i el preu també. Son categoríes diferents de mojito, i no es póden comparar. Potser, a la nit, ben sopat, entra millor el de 7 anys. I d'aperitiu o a mitja tarda el de 3. Un és més copa, l'altre més refresc. Feu proves.
• Aigua amb gas. Creia que el Vichy tenia massa personalitat per al mojito, però comprovo que no, que li va com un guant. En principi, però, qualsevol aigua amb gas està indicada.
• Sucre blanc, fí, normal.
  
• Gel picat. Picat de "trencat", no de "nevat". Si voleu fer neu, feu daikiris. Això ha de ser picat a trocets ben visibles. Abundosament picat.

Algunes barbaritats observades respecte als ingredients:

• Menta seca. Sense comentaris. Licor de Menta. Menys comentaris encara.
• Gasosa; i així ja poden sucre i llimona.
• Gel gros.
• Sucre moré; menys sabor i més fibra. Que bevem mojitos per anar al water o qué estem fent?
  
• Qualsevol rom.
• Un raig d'angostura remenat al mojito. A veure; la recepta original porta unes gotes d'angostura que s'han de posar per damunt del mojito, sense remenar. A Cuba, hi ha dies que hi ha angostura i després passen mesos sencers sense angostura. L'he tastat amb i sense. Es suposa que l'angostura li dona un flaire, que no gust, diferent. Personalment, el trobo prescindible totalment. Però ficar-ne un dit i remenar-lo...és una barbaritat.
  

Això del rom mereix una explicació a part; després del triomf de la revolució, els successors de dom Emili Bacardí (segurament originàriament Bacardit) van marxar de Cuba, deixant la seva destileria en mans dels revolucionaris, que van començar a fabricar rom amb el nom Havana Club. Els Bacardí es van establir a la Dominicana, i amb els anys a molts països del món. Però les bótes de fusta vella es van quedar a la illa.
Les bòtes de Bacardí han acumulat mares de rom des de que es va obrir la factoria. Deixen un lleuger regust a floridura, a podridet. Sembla fastigòs, però no ho és al paladar; la canya de Cuba tè un altre gust que la de Canàries (per cert, orígen veritable del rom) i l'envelliment a les cubes, diguem-ne, lleugerament podrides, li dóna aquest sabor diferent. No hi ha rom que se li assembli. I, per suposat, les bòtes d'acer inoxidable que s'usen avui dia, no deixen cap gust. Ignoro com ho fan a Cuba. Sé que les van usar durant molts anys, per allò de la "pobresa" de la revoluciò no es van canviar. Avui, no sé si encara segueixen amb les botes de Bacardí reparades, o han trobat el "qué" i maceren troços de fusta podrits a les botes d'acer. No ho sé. Però encara tènen aquest gust. I per molts anys.

Preparació d'un Mojito:

A Cuba els fan tamany "got de whisky". Jo els faig directament "got de sidra"; està molt bó i dóna molta feina, per tant, més val fer-lo de mida grossa directament, i així fem menys viatges a la cuina.
Agafem el got, li fotem dues o tres cullerades de postre de sucre. El suc de mitja llimona o, com a mínim, el suc necessari per a que el sucre es converteixi en un almíbar. Si feu servir llimones petites, el suc d'una llimona sencera.
Branques de menta o hierbabuena; un feix. No es pot ser gaire garrepa. Un troç de branca, de la part de dalt, amb l'ull de creixement, ben plena. O dues o tres si ténen menys fulla. Si racanegem amb la menta, no surt tant bo. Les podeu trobar a algún súper o algún hiper. També a les botigues de magribins (que els porten per a fer té).
Amb la mateixa cullera, remenar una mica el sucre i la menta i el suc de la llimona. Remeneu bé, erosionant la planta i les fulles per a que deixin escapar sabors.
La mida del rom; com el fem amb got gran, cinc segons de caiguda de rom amb tap dosificador. Si ho fem amb got petit, tres. Si voleu passar-vos, no us agradarà i us sentarà malament; vosaltres mateixos.
Tornem a remenar la barreja.
Piquem quatre glaçons dels comprats. Jo tinc una picadora manual de gel, i hi han turmix i batedores que ténen accessoris especials per al gel. Si no teniu res de tot aixó, agafeu un drap, emboliqueu el gel, poseu-lo damunt del marbre i doneu-li una pallissa amb la mà de morter fins que es facin bocinets.
Afegim el gel trencat i acabem d'omplir el got de sidra amb aigua amb gas o vichy.
Remenem i bevem amb palleta, que els trocets de gel empipen si els posem directament als llavis.

I bon mojito.

Spaguetti al negre de sèpia

Avui toca anar al mercat. No n'hi ha prou amb les alternatives que ens ofereixen els súpers; avui hem de comprar millor. Però tranquils, que el que comprem ni pica la butxaca ni és difícil de trobar.
Els spaguetti al "nero di sepia" no sé com es fan, vagi per endavant. Potser l'he encertada, potser no. Sencillament, he imaginat com els faria jo, els he fet (i els he cuinat per a d'altres, també) i han agradat. A més, es fan de pressa. Per tot això, els he batejat en català, en lloc de en italià.

Ingredients per persona:

• Com en tots els sofregits que faig, si no dic res en contra, sencillament mitja ceba i dos o tres grans d'all.
• Una sèpia mitjana de platja (bruta i fresca) per persona.
• Uns cent grams o una mica menys de spaguetti per persona.
• Una bosseta de tinta de calamar (a la sirena en vènen a 18 céntims la unitat).

1. Sobre la ceba: recordeu que jo sempre us aconsellaré ceba de Figueres.
2. Sobre la sèpia: demaneu a la peixatera que us les netegi una mica i, sobretot, que us reservi en una bosseta la tinta de la sèpia. Això és molt important; la tinta de la sèpia és realment molt bona de gust, però potser no tintarà prou el plat; per això us demano que compreu més tinta de calamar (que és la que vènen) però que realment no té ni la meitat del gust.
   
3. D'altre banda, no us deixeu enredar per altres fonts que us diguin "agafa aquesta sèpia blanca, que ja està neta, o aquesta sèpia de dos quilos, molt barata i bona".La sèpia blanca neta és un producte en semiconserva que no està ni la meitat de bó i que no porta ni vísceres ni tinta. I l'altra, la sèpia grossa, és un producte per a estofar o bullir; fregida o a la planxa és massa dura.
4. Sobre la pasta: ens tornem a trobar amb un dels productes més baratets del súper: si us plau, pasta seca de sémola de blat dur. Ni pastes a l'ou, ni de baixa qualitat. Barilla, Ranna, Gallo, el Pavo, sí. Marques blanques o cutres, no. Es nota molt en el gust i en la quantitat de midó que deixaràn anar. Una pasta barata ens espatllarà el plat.

Preparació del tema: posem aigua salada amb un raig d'oli normal a bullir en una olla. Aquí el que farem és prebullir els spaguetti per a que la primera absorció sigui d'aigua i no del caldet de la sèpia (faria falta molta més sèpia, si no, per a donar gust a la pasta). A més, la principal alliberació de midó es quedarà a l'aigua de pre-bullir la pasta, enlloc de al nostre plat. Un raig d'oli d'oliva, de cuinar, si us plau. Us diràn que no serveix per a res, i que ja posats pot ser de girasol. Jo us dic que serveix per a que la pasta no s'enganxi i es facin pilotes, i que com segur que queda oli a la pasta, més val que sigui d'oliva per no afegir sabors no esperats al plat. Un cop els spaguetti es puguin doblegar, es retiren i es refreden amb aigua, que si no segueixen coent-se.
Agafem la sèpia, la tallem a trocets, la passem per la cassola amb oli d'oliva, sense farina, per suposat. Jo no la salo encara, ja que estic gairebé segur que la sal trenca les barreres osmótiques de la carn de la sèpia i perd aigua, bullint enlloc de fregir-se. Ja salarem el plat després.Podem posar més oli del que ens fa falta, ja que en aquest mateix oli hem de fer el sofregit. Quan la sèpia enrosseixi lleugerament, retirem i reservem.
Preparem el "negre"; agafem un got, omplim-lo fins la meitat d'aigua bona, agafem les bosses i glàndules de negre de sepia i, amb un ganivet de punxa que talli, obrim les bosses. L'aspecte del que veureu serà el de sorra negra de platja volcànica. No patiu; no és sorra. La majoria es desfarà amb l'aigua i està molt bona. Llencem "tot això" negre al got amb aigua i suquem ben bé les glàndules per a que tintin bé l'aigua. Afegim el contingut de les bossetes de tinta de calamar que hem comprat, i remenem amb el mateix ganivet. Una sola precaució hey de tenir; aquesta tinta, la de sèpia, en cru, és lleugerament tòxica. No us llepeu els dits.
Fem el sofregit al foc lent de la ceba i de l'all. Quan ja ho tinguem a punt, que t'agafin ganes de llepar la cassola, salem, buidem el got de tinta a la cassola, afegim la pasta i el calamar reservat, remenem bé i afegim aigua bona neta (la de bullir la pasta la llenceu, que està saturada de midó). I al cap d'uns cinc o set minuts de cocció, ja es pot apagar el foc. Si us ha quedat massa líquid (amb aigó s'ha d'anar en compte, de no ficar massa aigua) sempre podeu deixar que es covi una mica.
I ja està. Bó de nassos. I no és un plat pesant. Vull dir que si una paella es un plat d'estiu, això encara ho és més.

Una de beure; La Flaca

Aquest el vaig inventar jo, l'estiu de La Flaca, de Jarabe de Palo. Havia estat feia poc temps a Cuba, i suposo que estava una mica enyorat.
Fàcil com llepar un gelat, però complicat d'ingredients, sobretot d'un: granissat de llimona.
O sigui que toca anar a la geladeria i pujar-vos un pot de granissat de llimona de bona qualitat. Jo el vaig invenatr al desaparegut "La Tertúlia" de la Rambla de Tarragona, on tenien granissat de l'Olivier per als clients.
En un got de whisky, o sino de sidra, posem el que seria una racció de granissat de llimona. I després, sencillament cinc segons de rom negre Havana 7 anys. Ja està. Es beu amb palleta.
Si el trobeu fluix, podeu fotre'n més, de rom. Que coi! En quant a la marca i qualitat; quan parli del mojitos ja us diré perquè l'Havanna Club és el millor rom del món (exaherao!). Però la veritat és que amb la Flaca potser compta més que sigui ben daurat i dins de la categoría dels "bons" (matusalem, havanna, bacardí, brugal, etc...). Abstenir-vos de fer-ho amb pujol o bardinet, si us plau.

Cigrons amb bacallà

Ja és hora que treieu la cassola de fang de l'armari, o de ferro o alumini. La de fang dóna gust, però segons el meu amic Txinguetti, amb els anys anem acumulant plom que alliberen aquestes cassoles. O sigui que aneu en compte. Per un dia no passa res, però per a cada dia pot ser complicat.

Avui faig cigrons amb bacallà, un plat deliciós si us agrada el bacallà, i horrible si no és el cas. Tot i que sembla un plat d'hivern, i segurament ho és, la veritat és que el sabor del bacallà no molesta gaire a l'estiu. Fa poc, an Txinguetti, li vaig passar aquesta recepta. Si m'ajuda a trobar feina, no caldrà que la faci, que l'aconvidarè a casa a menjar-ne.

Deixem clara una cosa; podem anar a la pesca salada o als "ultramarins" i comprar el millor bacallà d'Islàndia que trobem, per uns 25 euros el quilo o més. Llavors podem posar-lo en remull, a la nevera, i canviar-li l'aigua cada sis hores durant un parell o tres de dies. Mentretant, podem haver anar a comprar cigrons secs, els podem haver deixat en remull una nit, bullir-los hores, etc. Si ho fem així, sortirà un plat de cinc estrelles, per un cost equivalent al de la llagosta salvatge de Cambrils. Com tenim pressa i som pràctics, ho deixarem en un plat de quatre estrelles i farem el següent respecte els ingredients per persona:

• Un tall maco de llom de bacallà. Recomano el de l'Àrea de Guissona, que és molt económic, ve congelat i dessalat i està molt bé de qualitat. A més; si aneu a comprar-lo i hi ha talls lletjos (els macos desapareixen en seguida) cap problema, ja que el farem a trocets. Recordo que els de La Sirena estàven bé, quan la Sirena era del Pep Cernuda; ara que és de Gallina Blanca, no ho sé.
• Cigrons de pot; un terç o mitg pot per persona (depèn de com sigueu de tripaires). Millor marca, millor cigrons. Però jo els he fet amb marca blanca Eroski i cap problema.
  
• Mitja ceba (millor vermella, ceba de Figueres, però això sempre, per als sofregits. Si no, la blanca, la de sempre)
  
• Tres o dos dents d'all
• Farina
  
• Mitja culleradeta de nyora picada (pi-ca-da; la "carne de pimiento choricero" en conserva no val res). Si no hi ha nyora, més val pebre vermell. Però feu el favor de trobar la nyora, que és molt més bona. Potser convé anara al mercat?
  
• Un polsim de pebrot de Harissa. Si no podeu anar a Tuníssia a buscar-la, ni us la póden portar del Magrib, crec que al carreful hi ha alguna cosa. Si no, pebre vermell picant pot fer el fet. Com sempre, si em voleu fer cas, agafeu el primer inmigrant que veieu pel carrer i compreu-li harissa al preu que us en demani.
• Mitg gotet de vi blanc i aigua bona de garrafa.
  
• Oli d'oliva i sal, només per a rectificar, que el bacallà ja és un pel salat.

Preparació:
Fem el bacallà a daus grossets (ull amb les possibles espines), per a que expandeixi més el sabor. Us el trobareu en forma de "tropezones" quan us mengeu els cigrons. Enfarineu els trocets i fregiu-los a la cassola. Quan estiguin enrossits, treieu el bacallà i reserveu-lo. En aquell mateix oli enfarinat, feu inmediatament el sofregit a foc lent de la ceba i l'all picats amb ganivet. Un sofregit a foc lent triga temps a estar enllestit; si teniu pressa, pugeu el foc, però remenant i vigilant que no es cremi. Quan estigui enrossit i bó com per sucar-hi pa, podem escòrrer els cigrons amb el raig d'aigua de la pica (que no surti brumera, si us plau, dels cigrons) i ficar-los a sofregir. En quant el primer cigró exploti, afegim el bacallà que havíem retirat, fiquem-hi el vi i remenem. Deixem que la ferum de l'alcohol ens entri pel nas i servim-nos un gotet del mateix vi per anar fent boca mentre cuinem (a que quan cuines és com més bó està el vi, eh, Toni?). Acte seguit, cobrim amb l'aigua. Tapem bé els cigrons d'aigua, baixem el foc, afegim la nyora i el harissà i anem a fer el que tinguem que fer, que tenim un mínim de mitja hora de cocció.
Quan tornem, examinem la cosa. Tastem el suquet i rectifiquem de sal (i de harissà, potser). Llavors, només és qüestió de reduïr l'aigua per a que sigui un plat de cullera però no una sopa. O sigui que si hem d'afegir aigua perquè ens hem quedats curts, fem-ho. I si hem de reduïr l'aigua perquè ens hem passat, apugem el foc. Quan tingui consistència de "potaje", el plat ja està llest.
Espero sincerament que en gaudiu com jo.

Bàsic; la maionesa ràpida i fresca

No tinc cap intenció, en principi, d'acabar escrivint un dia d'aquests sobre reconstruccions, esferificacions ni crionitzacions; això del la Cassoleta d'en Xexi és més cassolà i greixós que sofisticat. Més urbanita i pràctic que laboriós i complicat. I a vegades potser més bàsic que el·laborat. Aquesta és la filosofia del bloc. Per això, i perque ho vaig trobar a faltar en els meus temps d'estudiant, que és quan vaig apendre quatre coses de la vida, avui la recepta és bàsica-bàsica; farem una maionesa ràpida, sencilla i lleugera. I també us dirè perquè.

Per cert; la maionesa és un col·loide, una barreja col·loidal, com el fum, per exemple; l'ou dóna gust, però bàsicament serveix per a estabilitzar-la i aglutinar-la. Per això pot ser que en laboratori es produeixin maioneses sense ou.

Comencem; necessitarem un turmix, un pot de turmix, un ou, una mica d'oli de girasol i sal.

La preparació és complicada com ella sola:

• Ficarem uns tres o quatre (o cinc, com a molt) dits d'oli de girasol al pot del turmix.
• Trencarem un ou i el ficarem al mateix pot.
• Salarem l'ou i l'oli amb un polsim de sal fina.
• Ficarem el turmix al fons, l'engegarem i anirem pujant poc a poc fins a treure el turmix de la barreja. La maionesa ja està feta.

Molt rebé; ara unes consideracions, abans de començar:

• Sobre els ingredients: l'oli de girasol és el més económic del súper; no sigueu rates i useu un Borges o alguna qualitat similar. Eviteu les marques desconegudes o blanques, que sovint deixen regustos extranys. L'ou, d'altre banda, és un producte molt baratet, també. Si desconfieu de l'ou per que us parla de tu quan obriu la nevera o perque quan el trenqueu fa "piopio", més val que baixeu a comprar-ne un altre.
• Sobre el túrmix: si en teniu un de velocitat variable, millor; poseu-la a la meitat. Si no, hi ha el perill que se us negui; la velocitat excessiva trenca el col·loide i es produeix una mescla homogénia però líquida. A vegades es pot arreglar de les següents maneres:

1. Afegir un nou ou, si és que se us ha negat per haver-hi ficat massa oli.
2. Ficar la maionesa negada a la nevera durant un parell d'hores, si és que se us ha negat per la excessiva temperatura dels ingredients, o d'algún dels ingredients (diuen que és molt important que l'ou, el pot i l'oli estiguin a temperatures molt properes o iguales; jo no m'hi he trobat mai que se'm negués, la veritat, si ho feu com us ho explico). Passades aquestes dues hores, amb un ou nou si el teniu o sense, és possible que, tornant a ficar-hi el turmix, se us relligui.
3. Si decidiu fer-ne una de nova, importantíssim és rentar i eixugar bé el pot i el turmix, o us tornarà a passar.
   
4. En tot cas, qui sàpiga de maneres de relligar maioneses negades és molt lliure de deixar-ho als comentaris.

I ara em direu ( o ja fa estona que esteu pensant); maionesa amb oli de girasol? De qué vas?

Bé; deixeu-me explicar. En primer lloc, sobre l'orígen de la maionesa. Diuen que Napoleó en campanya a Menorca va demanar un producte nou i diferent, típic del lloc. Sembla que era una punyetera costum de l'empertador que tornava bojos als seus cuiners de campanya i als dels pobles on feia nit, però que va obligar a aguditzar l'inventiva dels cuiners fins el punt que si no hagués sigut tant pesat en aquest punt i tant tiquismiquis a la taula, potser els seus cuiners no haurien inventat mai les conserves en llauna i la cuina hagués hagut d'esperar molts anys a tenir llaunes als seus rebosts. El cas és que una dona de Mahó li va oferit a Napoleó una salsa feta amb ou, oli d'oliva i sal, en un morter de marbre; segurament un descobriment d'ella, o de sa mare, o d'algun avantpassat, però que gràcies a l'emperador es va convertir en una salsa mundialment famosa.
Bé; i tot i el que estic explicant, m'entesto a fer-la amb oli de girasol? Sí, per dos motius:

• la maionesa amb girasol és molt més lleugera de sabor. Per a plats tipus "mariconaes d'estiu" com les amanides fresques de pasta o arrós, per exemple, hi escau molt més que qualsevol maionesa d'oli d'oliva o fins i tot que l'all i oli. També és millor per al peix i marisc. I és la base per a fer salsa rosa.
• d'altra banda, l'oli d'oliva és molt més "sensible" per a fer maionesa amb túrmix; s'ha de baixar més la velocitat. L'oli extra verge és complicat, realment, de lligar amb turmix i gairebé sempre es nega. Per velocitat i seguretat, amb turmix, oli de girasol.

Finalment, millores a afegir a la maionesa:
UN COP FETA, no abans, és fàcil afegir ingredients que facin variar el seu sabor o característiques. Atenció que insisteixo; un cop feta. Tirar ingredients extra abans de lligar-la sovint pot aconseguir negar-la. Com és lleugera de sabor, amb poca cosa les podem canviar. Per exemple

• llimona. Un cop feta, podem posar unes gotes de llimona natural i tornar a passar pel turmix. Ens protegirem contra la salmonela, sobretot. Hi ha gent a la que li agrada aquest sabor (a mi no) però és important, sobre tot amb aquesta calor, anar amb compte.
• All en pols, o pebre, o nyora picada, o herbes seques com romaní o farigola, o julivert picat....
• Ja que ho he esmentat; un bon raig de ketchup i un cop de whisky fan una perfecte salsa rosa (la quantitat de ketchup donarà el color i el sabor bàsic; de whisky no n'hi poseu gaire, que està millor amb gel)

En fi; tot això que s'explica en mitja hora, realment es prepara en segons. No és massa saludable, no és massa recomanable, però acaba éssent indispensable amb aquell peixot que justament avui no us ve de gust, o amb aquells llagostins bullits que no ténen gust a res, per exemple.
La propera vegada, ho prometo, traurem la cassola de l'armari i començarem a fer xup-xups.

El gintónic

Quanta pijada hi ha amb el gintònic, si us plau! L'altre dia em van convidar a un gintònic de divuit euros. Fet amb una ginebra francesa de grà de raïm, més seca que la pell d'una cascabell del dessert, amb una tónica caríssima que ni mullava la copa de seca que era, també. I enlloc de llimona, full de menta. Sabeu la sensació de fotre's un glop de sorra de platja, de la banda de la platja on hi toca el sól i no l'aigua? Doncs això. I a sobre, plaf! La butfetada del preu.

Res, home, res; a mí m'agraden les coses amb gust. Per tant, només accepto tres gintònics possibles;

• El gintònic de sempre; amb ginebra Gordon's. Sabor autèntic a gintònic.
• El que no deixa ressaca; amb ginebra Bombay Saphire, més car però tampoc tant.
• El perfumat; amb ginebra Xoriguer, de Mahó, que no necessita gairebé llimona amb el perfum que puja de les herbes menorquines.
• En quant a la tònica, només n'accepto una; la tònica Schweppes. Les altres no ténen gust. I la nordic mist, em sap greu pels amics de Coca Cola, és el més semblant al Vichy que he trobat.
  

En quant a la preparació;

• Gel maco, del que es compra, amb glaçons grossos, tres exemplars.
• Got de sidra, gros, o copa de peu, d'aigua o encara més grossa.
• La pell fina de mitja llimona, tallada si pot ser amb un pelapatates; el que sigui necessari per a que al tallar-la s'hagin trencat les bombolletes d'oli de llimona que hi ha a la pell i que desprenen l'olor característica de la llimona. Podem fregar l'interior del got amb aquesta pell.
• El suc de la mitja llimona. No massa suc, si no és massa amargant.
• Cinc segons de ginebra; entengui's que la ginebra serà amb tap dosificador. Si no, cinc segons de caiguda de ginebra d'ampolla de broc gros són una barbaritat. Posar més ginebra és "agafar-la" més de pressa i sense gaudir del sabor. Més val dues hores de conversa amb amics i un parell de gintònics ben fets que una turca agafada en tres quarts d'hora per un parell de gintònics massa "generossos" i que no hi ha manera que baixin, d'amargants i carregats.
  
• Omplir fins dalt amb tónica (una bona mida és la de la llauna, que dóna exactament per a dos gintònics).

I ja està. Sencill, ni got mesclador ni escumaderes ni res; una cullera de coctelería (llarga) o una canyeta per a remenar suaument.

La curiositat històrica del Gintónic:
Quan els anglesos ocupàven la India es medicaven continuadament, diàriament, contra la malària. Ho feien amb quinina, en una concentració banstant salvatge. La quinina és molt amargant, i van començar a pendre-se-la amb aigua i sucre.
El senyor Schweppes, que havia descobert la manera de gasificar les begudes, va decidir provar sort amb el mercat britànic a la India, i va inventar l'aigua tònica, o Indian Tonic Water, a base de la quinina que s'havien de pendre diàriament, aigua, sucre i gas carbónic. El més curiós és que va trigar mesos a inventar-la, i sembla ser que els primers britànics que la van tastar van decidir que al dia següent se la pendrien amb ginebra Bombay, que semblava que havia d'estar bona, la barreja.
Avui en dia, la tònica duu una concentració de quinina molt menor a la que prenien els colons britànics (em sembla que fins a cent vegades menos), afortunadament, ja que tanta quinina causa cegera i problemes de visió. Un il·lustre bevedor de gintònic és, per exemple, Quim Monzó.
(Podeu consultar la wikypèdia en anglés per a corroborar la veracitat del que us explico).