Cercar en aquest blog

dimarts, 31 d’agost del 2010

Arròs negre de calamarcets a la cassola


Abans de començar, us recomano vivament que visiteu els articles següents:
Fantàstic; ja podem començar.
Primer, la visita al mercat, a la parada del peix. Aneu-hi un divendres o un dissabte, i tindreu més possibilitat de trobar calamarcets. Són l’ingredient imprescindible d’aquest arròs. Crec que és un dels bitxos més saborosos del mar per a fer arrossos. Calculeu uns 250 grams per persona i us encantarà. És molta quantitat, però perden molta aigua al cuinar-se, o sigui que en realitat no n’hi ha per tant. La mida bona és la “puntilla” o màxim sis centímetres de llarg cadascun. Ja que esteu a la peixateria, si no teniu glàndules de tinta de sepia congelades és un bon moment per a comprar-ne. Compreu sèpies, com a mínim una per persona. Demaneu que us separin les glàndules de la tinta; la sèpia la podeu congelar per a un altra dia, però a nosaltres ara ens fa falta la tinta. Ei; si voleu fer servir tres glàndules per persona, endavant! Més negre vol dir més gustosa, senzillament.
Un cop a la cuina, tenint davant els calamarsons, hem de decidir si els netegem. La resposta és senzilla; si són minúsculs, el que anomenen “puntilles”, d’uns dos o tres centímetres de llargada, no cal que en fem res. Si són més grans, el que ens molestarà més és “la barqueta”, el cartílag en forma de fil de plàstic transparent que dóna forma a la bossa, i la boca, que és queratinosa i que molesta per a menjar. No ens costarà gaire treure ambdues coses amb els dits, sense tisores. D’altra banda, hi ha qui no suporta veure que el bitxo té ulls; o sigui que també els podeu treure. Finalment, hi ha qui buida la bossa de vísceres. Aquí com vulgueu; si són petits els calamarsons, la veritat és que encara poden ajudar a donar gust. Si us han enganyat una mica i torneu a casa amb unes bèsties de deu centímetres de llarg o més, evidentment, buideu-les.
Ja tenim el peix preparat i els ingredients per al sofregit també preparats, si us heu llegit l’article del sofregit. Voleu afegir alguna cosa a l’arròs? Unes gambes? Uns escamarlans? Unes cloïsses? Per als dos primers ingredients, només els heu d'arrencar els “bigotis” i fregir les gambes o bé els escamarlans una mica en bastant oli d’oliva, i reservar. Si hi voleu ficar cloïsses, a la recepta de les cloïsses amb ceba us explico com netejar-les i conservar-les. Esperarem a la fi del sofregit per a afegir-les més tard.
Ara, el que hem de fer és fregir amb oli ben calent els calamarcets, vigilant de que no es refredi l’oli i comencin a despendre aigua; o sigui que més val anar-los fregint a torns, uns quants en cada fregida. Quan canviïn de color ja els podem treure; no es tracta de fregir-los del tot, si no de segellar-los per a que encara no deixin anar els seus gustos. Els saltegem i els enretirem.
Fem el sofregit a una cassola amb mitja ceba i dos o tres dents d’all per cap, a foc lent i remenant, en el mateix oli que hem fet els calamarcets, i les gambes o escamarlans si és el cas. Si hi voleu ficar julivert, espereu-vos al final, o es cremarà. Quan estigui ben confitat, afegim tota la vianda prèviament cuita, un raig de vi blanc, una culleradeta de nyora picada i remenem. Preparem la tinta com a la recepta dels spaguetti negres i afegim-la. Fem pujar una mica el foc per a que s’evapori part de l’aigua que acompanya a la tinta i esperem.
Ja tenim fet el sofregit. El sofregit és tant autònom que, si voleu, podeu tancar el foc i anar-vos-en a la platja, per a fer l’arròs quan torneu. En tot cas, és ara quan podeu parar, no després, quan hi fiqueu l’arròs.
Continuem? Bé: ara, la proporció d’arròs per persona; sovint es fa servir la mida d’una tassa de cafè per comensal. I hem de preparar també l’aigua; el mínim són el doble de tasses de cafè d’aigua que d’arròs, més una o dues per a l’ebullició; o sigui que per a quatre persones, prepararíem quatre tasses de cafè d’arròs i nou o deu d’aigua. Amb això, ens quedarà al punt o melós. Si tripliquem o quadrupliquem el nombre de tasses d’aigua ens quedarà caldós. Us ho deixo a la vostra elecció. El cas és que aquesta aigua, si pot ser mineral molt millor, la posem a bullir en un recipient separat.
Mentre l’aigua comença a bullir, tornem a encendre el foc a la cassola on hem fet el sofregit i quan estigui calenta hi afegim l’arròs en cru i el sofregim una mica; això farà que l’arròs quedi més sencer i deixi anar menys midó. Abans de que es cremi l’arròs, molt abans (només l’hem de fer donar un parell o tres de voltes, a l’arròs), afegim l’aigua bullint, afegim les cloïsses crues si és el cas que hi volem posar cloïsses, baixem el foc, salem i posem el rellotge a quinze minuts. Hem de remenar de tant en tant, i quan hagi bullit una estona, podem anar tastant l’aigua de l’arròs per a rectificar de sal. Als quinze minuts, alea jacta est!. Estigui com estigui, això s’ha acabat. Tapem la cassola cinc minuts i no esperem més per a menjar-lo; estarà meravellós, segur.
Molt bon profit.

Els arrossos en general


Degut a que a continuació vull explicar-vos la recepta d’un arròs de calamarcets, me n’adono que encara no he tocat el tema dels arrossos al bloc. Per tant, comencem amb una introducció genèrica al meravellós món de l’arròs.
Tipus d’arròs: suposo que n’hi ha molts. Jo en conec tres:
  • Basmatti o arròs llarg. El Basmati és l’autèntic de la India, però és llarg com el seu parent d’aquí. Jo l’uso per a amanides i plats freds.
  • Bomba. Molt de moda, força car, és un arròs arrodonit que absorbeix més suc que els altres i que es passa amb més dificultat. Per contra, personalment trobo que té un sabor més farinós que a mi no m’acaba de fer el pes.
  • Extra. El que faig servir per a gairebé tot. El de tota la vida. Es passa o es queda curt, si no vigiles. Però té el sabor que ha de tenir. Jo acostumo a fer servir les marques Montsià o Nomen (del Delta, sempre escombrant cap a casa). Us linko les marques per a que vegeu les altres varietats d’arròs que comercialitzen, per si us interessa


Tipus de cocció més bàsiques:
  • Paella: la més coneguda. La paella té un requisit per a que surti l’arròs com ha de sortir; el gruix d’arròs ha de ser molt petit. Un centímetre, màxim dos. A partir de dos, no us quedarà com una paella, si no com una cassola que no s’ha remenat. També té un problema; el foc. Una paella, pel primer requisit, ha de ser grossa. I sovint no tenim a casa un foc convenient per a tanta paella. Si el foc és petit, la cocció serà deficient; forta al mig i crua a l’exterior.
  • Cassola. Més fàcil, ja que qualsevol cassola ampla ens pot fer un arròs. El gust no és el mateix, però ens permet fer arrossos caldosos, per exemple. Sovint tenim cassoles a mida dels nostres fogons, amb la qual cosa ens assegurem una cocció òptima.
  • Bullit; si esteu malalts, en qualsevol pot. Però en principi no estem pensant en que us fa mal la panxa.
  • Al forn. És possible ficar una cassola o una paella al forn per a coure un arròs. Però jo ho veig més com una tècnica per a rematar un arròs que ens ha sortit més líquid o pastós del que esperàvem. Senzillament, cinc minuts de forn fort ens acabaran l’arròs, donant-li un aspecte més fosc i sec, i un sabor a forn, que el faran diferent. Aconsellable experimentar amb aquests cinc minutets de forn.


El punt de l’arròs:No hi ha un acord estandard entre paladars o cuiners sobre quin es el punt òptim de cocció de l’arròs. Però sembla que hi ha quorum en definir els següents punts o “acabats”:
  • Cru. Límit per sota d’una bona cocció. El gra d’arròs sembla no haver-se cuit en absolut. Si insistim en menjar-lo, els nostres queixals faran de rodes de molí, convertint el gra en farina. S’assegura una digestió seca, que demana aigua cada deu minuts. Sembla mentida, però a Alzira en vaig menjar un així, i els meus companys de taula valencians en deien les mil meravelles, d’aquell arròs cru.
  • “Al dente”, sec i “solt”. Aquest és el veritable punt de la paella valenciana; el notes al mastegar-lo, els grans no s’enganxen entre sí, no hi ha líquid a la paella. Personalment, penso que encara és massa cru, però em sembla que estic en minoria davant el món.
  • “Melós”, seguint una terminologia valenciana; la no es nota cap resistència al mastegar-lo, i els grans s’enganxen una mica entre ells per els sucs del sofregit i del brou o fumet. La cassola o la paella deixen un rastre fluid. És el meu punt preferit.
  • “Caldós”. El punt és potser el mateix que el del melós, però hi ha molt més brou o fumet; gairebé com una sopa molt espessa. També m’agrada, a mi, aquest punt.
  • “Molt Caldós”. A Mallorca, a Sóller, en vaig menjar un així, de peix, bonissim. Però no ens enganyem; és una sopa, més que un arròs.
  • “Esclatat”. Fenomen que s’observa quan ens passem dos pobles amb la cocció, o deixem massa brou per a que reposi o covi. L’arròs s’infla fins que es trenca per dins i cap enfora. Es produeix una pasta grumosa que als gossos els agrada molt però als humans no tant. És el límit per sobre d’una bona cocció.
  • “Agarraet” o “Socarraet”; arròs recremat que queda al fons d’una paella o cassola. Quan estem cuinant arròs, si ens adonem que se’ns ha quedat arròs enganxat al fons, o bé el desenganxem de seguida amb la cullera o bé, si ja ha passat una estona, millor no el toquem; aquest arròs, deliciós al paladar si el desenganxem quan s’ha acabat de coure, pot fer malbé tot l’esforç del plat, al barrejar en la cocció arròs cremat amb el brou i les viandes que li hàgim ficat.

    La cocció i el repòs:
  • La cocció; en general, per a arròs de categoria extra, la cocció està al voltant dels quinze minuts. La temperatura del foc és la que s’ha de regular per a que es consumeixi la quantitat desitjada de suc, i no pas el temps de la cocció. En general, cuinarem l’arròs destapat. Si és una paella amb molt poc gruix d’arròs, no la remenarem, si no que vigilarem molt bé el foc per a que no es recremi o per que “s’agarre” el mínim possible.
El repòs o “deixar que l’arròs covi”. Acostumen a ser cinc minuts sense foc i amb l’arròs tapat, amb una tapa o amb papers de diari, o, fins i tot, amb draps. Aquest repòs és imprescindible; hi ha una frase que li he sentit dir al meu cunyat que diu alguna cosa així com “el arroz mal cocío y bien reposao”.

Bé; em sembla que les premises bàsiques per a cuinar arrossos ja estan donades; en el proper article farem arròs de debò.

divendres, 6 d’agost del 2010

Les cloïsses amb ceba

Ahir vaig anar a mercat, a comprar peix. Com que vaig trobar cloïsses del Delta, un pel més cares que les japoneses o italianes, però molt més gustoses i una mica més grosses, vaig fer una tapeta habitual a casa; cloïsses amb ceba.

Abans, quan les cloïsses eren totes boníssimes, aquest plat es feia amb xirles, uns bitxets més disgustats, menys dotats per la natura amb mil gustos. Ara, que les cloïsses mengen de tot als llocs de criança, i que fins i tot arriben a tenir gust de pollastre bullit, les xirles ja no tenen gust a res (què coi menjaran les xirles de criança?). És per això que a casa ho fem amb cloïsses, quan antigament ho fèiem amb xirles.

Anem a la feina; com que som tres, faré servir:


  • Tres grapats generosos de cloïsses
  • Ceba i mitja, de mida normal tirant a petita
  • Pebre vermell dolç
  • Un raig de vi blanc

Primer que res, preparar les cloïsses; al migdia, les vaig posar en aigua molt salada, aproximadament tant salada com la del mar (sí; jo tasto l’aigua amb la que netejo les cloïsses). Ben cobertes d’aigua, com si estiguessin a un aquari. A mitja tarda, algunes ja treien el sifó llençant ragets fora de l’aigua. Al vespre, vaig donar l’operació per conclosa i vaig buidar i netejar bé amb aigua dolça les cloïsses, amb gran ensurt per part seva (es van tancar totes de cop).

Agafarem una cassoleta petita, hi sofregirem la ceba molt dolçament. Quan estigui cuita, espolsejarem el pebre vermell per sobre. Quina quantitat? Al gust. La cosa és donar color i sabor, o sigui que jo sóc especialment generós. Acte seguit, hi poso les cloïsses, pujo el foc una mica i hi poso també el raig de vi blanc. I ho tapo tot amb la tapa de la cassola.

Qüestió d’esperar uns cinc minuts i destapar, per a veure si les cloïsses s’han obert totes o gairebé (a vegades n’hi ha una o dues de mortes, que no s’obriran per mes que fregim a la resta, o sigui que si n’hi ha una bona quantitat d’obertes, endavant).
Si és molt líquid, que no té perquè però pot passar, podem fer dues coses; o bé esperem una mica, amb el foc baix, a que es redueixi, o bé espolvoregem farina i remenem per a que aquesta es “begui” l’excés d’aigua o caldet o el que sigui. Si feu servir farina, fixeu-vos-hi de no ficar-hi quantitat de cop, op es faran grumolls. Ah! I fixeu-vos-hi que no ho salem en cap moment; senzillament, l’aigua de les cloïsses ja és salada.

Variants que he provat amb el temps:

  • Xirles per cloïsses; com ja he dit, no tenen gust a res.
  • All enlloc de ceba; o.k., però m’agrada més la ceba dolça que l’all, en aquest plat.
  • All a més de ceba; o.k.
  • Pebre vermell picant enlloc de dolç, o fins i tot bitxo: està bé. Penseu en la úlcera o en els nens, que no els agrada el picant, però està bé.
  • Llorer afegit al sofregit; el llorer té un gust fort i especial que a mi, cada cop m’agrada menys amb el peix. Si us va a vosaltres....
  • Conyac per vi; home, doncs no gaire. El conyac,. Al meu gust, va mes per a plats més forts, per exemple de carn, que no pas de peix.
Que gaudiu de les cloïsses. I si teniu alguna recepta, feu-la arribar, que la penjaré, d’acord?

dijous, 29 de juliol del 2010

La Sangria de la Casa

Mil varietats hi han de sangria. Moltes bones, algunes execrables, sovint perilloses, massa cops tombaburres. Jo proposo la meva, que acostuma a semblar perillosa però que després no ho és.

Primer que tot, pensem que com més reposi i maceri, més bona serà. Si teniu un sarau dissabte al vespre, feu-la divencdres al vespre, o màxim dissabte al matí.

Les quantitats son com per a una boa, però la que us sobri us la beureu segur, durant els següents dies:


  • Dos litres de vi roí, mesquí, xungales i baratu. Em vaig atrevir, fins i tot, a fer servir vi en tetrabrick. Evidentment, res us prohibeix de posar-hi Sangre de Toro, que diuen que és el millor ví per a una sangria de qualitat mitjana.
  • Dos litres de refresc de taronja amb gas. Jo vaig usar Fanta (una salutació, senyor Cobega; ja em farà arribar el xec on sempre)
  • Un quart de quilo de sucre
  • Cinc taronges i cinc llimones
  • Una ampolla (75cl) de licor de prèssec, de menys de 30º
  • Un raig mooolt generós de Cointreau, Triple sec o Grand Marnier.
  • Tingueu a la vora una ampolla de vodka; per pujar el grau, si us sembla que es fluix; si no, no fa falta.
Hi ha qui hi fica ginebra, rom, o el que va trobant per l'armari. I al dia següent, els comensals juren no tornar a beure més sangria. Hi ha una relació causa-efecte? Potser si. La meva no dona ressaca, certificat. I és, segurament, per no usar licors blancs d'alta graduació, excepte el raig de licor de taronja. Val a dir que jo el vodka no el poso gairebé mai i, de tota manera, si ho faig ho faig amb mesura.

Necessiteu un recipient molt gran. Jo vaig fer servir una garrafa buida de 8l. Va molt bé; el broc és gros i m'hi cap a la nevera. I, a sobre, quan s'acaba no s'ha de netejar.

Llavors, sencillament, barrejar els ingredients en calent, per a facilitar que el sucre es dissolgui a la mescla. La fruita, que xuclarà alcohol i deixarà els seus sucs i aromes, s'ha de netejar i tallar en juliana, amb pell, o en grills. Com més petits els trossos, més sabor donarà. Com més temps maceri, millor.

Abans de servir-la convé afegir el gel, un quilo de glaçons.

I a beure (amb responsabilitat, i tal)

Xipirons "ensebollaos" semi-escabetxats

Provatura d'un vespre d'estiu que m'ha sortit força bé.
Ingredients:

  • Safata de xipirons congelats de l'Àrea de Guissona (calamar patagónico) a tres euros (no arriba) la desena. Evidentment, ressalto que he fet servir un producte económic. Res un priva de fer servir un producte de major qualitat.
  • Un parell de cebes
  • Sis dents d'all
  • Full de llorer
  • Julivert picat
  • Un raig generós de vinagre de vi blanc
  • Oli
  • Sal
Poca cosa i ben sencilla; netejo els xipirons, em quedo amb el cos buit i les potes (sense ulls ni boca, ecs!)

Les passo per la paella a foc fort, per a evitar que després bullin i deixin els suc, enlloc de coure's convenientment.

Les retiro. Llavors, tallo la ceba a tires llargues, enlloc de picar-la, com sempre. Hi posso dues cebes per a dues persones, ja que aquí la intenció és trobar mooolta ceba al plat, en troços grans. Hi afegeixo l'all en juliana, a llàmines. I ho sofregeixo a foc lent, remenant de tant en tant.

Quan la ceba està confitada, afegeixo el llorer, els xipirons, el raig generós de vinagre, ho cobreixo amb aigua, ho salo i ho fico a mitg foc. Quan comença a bullir, ho baixo al mínim i ho tapo.

Als quinze minuts, afegeixo el julivert i tasto el suquet; si encara avinagra massa, destapo fins a la fi de la reducció. Si pràcticament no es nota el vinagre, és que m'he quedat curt i n'afegeixo més; en qualsevol cas, ho deixo destapat fins que acabi de reduïr.

I ja està. No és un escabetx, però el vinagre i el llorer, evidentment, ho recorda. És més refrescant que una cassola i està molt bó. Considereu-lo una alternativa als xipirons fregits, a l'andalusa, a la romana, a la planxa o en suquet.

dimecres, 28 de juliol del 2010

Bàsic; el sofregit

El meu cosí Jordi m’ha fet adonar que, igual que hi ha qui agraeix una manera ràpida de fer maionesa, hi ha qui necessita un especial bàsic sobre el sofregit. O sigui que anem-hi.
El sofregit és la base de molts plats de cassola de casa nostra. De molts no; de la immensa majoria.
Els ingredients essencials:


  • A un sofregit no hi pot faltar la ceba. Ceba, generalment picada amb ganivet, a trossets petits, fregida a foc lent amb oli d’oliva de 0’4º, fins que queda confitada; rossa i dolça. Mitja per cap? No és cap exageració. Depenent del plat, pot ser mitja o un quart.
Els ingredients gairebé imprescindibles:


  • L’all, picat o llaminat amb ganivet, s’afegeix al mateix temps que la ceba, normalment. El resultat ha de ser similar al de la ceba; ros, confitat, dolç. Tres dents d’all per cap? Potser sí.
Ara per ara ja tenim un sofregit bàsic habitual; el de ceba i all. Però hi ha més ingredients:


  • El tomàquet. És molt bàsic, però té un perill; domina molt en el sabor dels plats, a més que pot afegir molta acidesa al sofregit. Per això mereix una mica d’atenció. D’una banda, es pot tritura tomàquet a casa. Millor tomacons que tomàquets. Es poden ratllar o passar pel turmix. En qualsevol cas, deixaran molta aigua. O sigui que s’hauran d’escolar amb un filtre fi. D’altra banda, al súper hi ha bones marques de tomàquet trinxat, que és el que acabareu fent servir per fer més via. En quant a l’acidesa; tant el de casa com el del súper us pot fer pujar molt l’acidesa. En el cas del tomàquet en llauna, encara més com més barata sigui la marca usada. La solució és sucre; una culleradeta per a cada quatre persones de sofregit. Millor encara, si el plat ho mereix, és el raget de vi blanc, que quan hagi evaporat l’alcohol deixarà el seu sucre al plat, rectificant aquesta acidesa. El que no, de cap manera, uso mai és el tomàquet ja fregit. Seran manies, suposo. Ah! Una darrera cosa important; ull amb les quantitats de tomàquet respecte de ceba. Sempre s’ha de ficar més ceba (en grams) que tomàquet. Sencillament per una cosa que ja he dit; el tomàquet rebenta el gust de qualsevol cosa, i no serveix de res gastar-vos els diners que volgueu amb peix o carn si hi fiqueu massa tomàquet.

Bé; amb això ja tenim el sofregit més habitual de la nostra cuina. Amb això podem fer, per exemple, el sofregit dels:


  • Macarrons bolognesa o “de l’àvia”; abans de ficar-hi el tomàquet, posem carn picada de vedella i de porc (o, fins i tot, obrim una llangonissa de porc, una butifarra, i la fiquem a fregir a foc lent amb l’all i la ceba. Una fulla de llorer no hi fa cap mal, tampoc). També hi podem ficar pebrot sofregit (veure més avall)


  • Arròs a la cubana; el sofregit vegetal de ceba, all i tomàquet, afegit a un arròs bullit gens sucós, fins i tot passat per la paella; si trobem machos, o sigui, bananes grosses verdes, les tallem a rodanxes, les fregim com si fossin carabassó i les afegim al plat. Finalment, per sobre de tot, un ou ferrat. A Cuba en diuen arroz Habana.


  • Fideus a la cassola; també abans del tomàquet (el tomàquet és la darrera cosa que li ficarem, sempre, al sofregit) podem sofregir trossos de costella de porc i/o trossets de llangonissa.


  • Arròs de peix; abans de fer res, a una paella o cassola neta, sofregim el peix que ficarem a l’arròs. Desprès, amb l’oli “brut” de fregir el peix, farem el sofregit vegetal.

Finalment, dir-vos que hi ha variants de tot això, ingredients que poden entrar a la barreja, com ara:


  • Pebre vermell en pols; es fica al final.


  • Pebrot vermell o verd picat o en juliana; es fica abans de la ceba, ja que costa més de coure. I és millor el vermell que el negre, per al sofregit.


  • Carabassó; es fica amb la ceba.


  • Pastanaga en juliana; amb la ceba, també.


  • Herbes (romaní, farigola, julivert, llorer, etc...); es fiquen al final, gairebé sempre.

Rematar-ho amb que quan el sofregit ja està, afegir una mica d’aigua per a completar la cocció no hi està de mes; barrejarà més els gustos del que hi ha al sofregit, després d’una estona de reducció.

divendres, 23 de juliol del 2010

El Rusky Vinârna; per menjar o per beure?

Oh! M'ha vingut al cap una recepta per beure que deu tenir uns vint anys, i una història bastant curiosa. Procuraré ser breu:

Pis d'estudiants a Taradell (Osona), a la Plaça de les Eres. Magnífic lloc per a viure, per cert.
En Lluís, em sembla que va ser ell, va comprar uns quatre o cinc quilos de maduixes i va decidir fer-les amb vi i sucre (ell era els dels postres, jo el dels plats calents). Si no recordo malament, ho vam preparar junts: en una olla, una capa de maduixes a trossos, una capa de sucre normal, i tot cobert amb vi barato (feiem servir un que venia en garrafa de plàstic, que es deia el "barrilet del prior", on sortia un monjo borratxo. Encara existeixen, aquests barrilets?). Aquesta era la primera capa, però com que hi havia moltes maduixes, en vam fer un munt; més maduixes, més sucre, més vi...fins a gairebé tota l'olla. Quan ho vam tenir, a la nevera. El postre ens l'haviem de menjar per sopar, em sembla.
El cas és que ja sabeu com era la vida dels estudiants abans de que aquesta maleïda actual competitivitat i internet ho espatllessin tot; que si anem a sopar a Ca la Magdalena, que si anem a fer una copa a l'Snack, que si anem al Búmen, que si ens hem llevat molt tard i anem a fer un arrós al Merlot, al carrer de Manlleu, que si a la tarda anem al bar dels Estudis, que si al vespre anem a fer uns spaguettis a cal Jaume Crespo amb John Wayne i companyía....
No sé quants dies van estar aquelles maduixes en maceració. Una setmana? Deu dies? I clar; cada cop fa més mandra menjar-se les maduixes. De tant en tant, anàvem a la nevera a fer un cop d'ull; les maduixes s'anàven tornant primer morades, després liloses, finalment negres.
Un bon dia, en Lluís va dir que o en feiem alguna cosa o llençavem. I així, amb l'ànima valenta del jovent que no te por a res, les vam tastar:
Les maduixes èren absolutament incomestibles; segurament, entre el sucre, el vi, la baixa temperatura i la pròpia fructosa de la maduixa, es va produïr una fermentació alcohólica important. Aquelles maduixes havien perdut tot el gust, i semblàven tenir uns 40º alcohólics.
En canvi, meravella de les meravelles, el vi era extraordinari: sense poder-ho arribar a mesurar, calculo que tenia una graduació inferior als 20º, un color rubí preciós, enriquit amb el color original de les maduixes, i una dolçor perfecte.
Vam envasar tot el que en vàrem treure. Fruit d'un viatge a Praga, el nom va sortir en cinc minuts: Rusky Vinârna ( en txec aproximat, "taverna russa"). I gràcies a un programa per a ms-dos que permetía escriure (en paper, que no per pantalla) usant qualsevol joc de carcàcters d'idioma, vam fer unes etiquetes en paper vell que resaven (a veure si el cirílic queda bé a blosgpot):

"Рускй Винâрна"

Bé; una passada. El vi debia ser afrodisíac, per que les amigues venien a casa, es meravellàven amb el vi que, fresquet, serviem en gots petits (de "fino", robats d'una festa que es va fer al Kroma de Vic). I quan portàven tres o quatre gotets de vi, marxaven a buscar altres nois més guapos que nosaltres. Llàstima que tant de talent com teniem no hagués anat unit a un físic més agrait, osti!