Llenties amb costella "urban style"

Un altre oblid imperdonable!
No vaig penjar mai la recepta de les llenties! I això no pot ser; un plat calòric, senzill, saborós, fàcil....Doncs no, mai no l'he penjat. 
Aprofitant el confinament i com és d'avorrit repetir de plats saludables i lights, l'he fet i fotografiat. Rectifico l'immens error històric de no haver-lo penjat mai, i ho faig ara mateix.

 Necessitarem per a quatre persones (i en sobrarà):

• Dos pots de vidre de llenties (per això la recepta és "urban style"; no tenim gaire temps per deixar-les crues i en en remull, oi?
• vuitanta-noranta grams d'arròs (una tassa de cafè).
• Mig quilo (o una mica menys) de costella de porc tallada a trossos.
• Bona quantitat de cebes (jo n'he posat dues de grosses. Aquest ingredient pot variar; en poseu poc? No serà tant bo. En poseu molt? Genial)
• Mig cap d'all.
• Un bon tros de xoriso.
• Sobrassada, 50 grams.
• Pebre negre, fulla de llorer, farigola.
• Sal, oli (sempre d'oliva) i aigua. 

(nota; tant el xoriso com  la sobrassada donen molt de gust i envermelleixen el plat. Això és bo, però qui dubti de sabors forts, que posi una cosa o l'altra. Fins i tot, menys quantitat.)

Primer que tot, a la cassola, amb bastant oli, sofregim els trossos de costella, salpebrats, fins que quedin fets com per menjar-se'ls.
Els enretirem.

Llavors, seguim picant la ceba i l'all per a sofregir-lo. Primer l'all i quan enrossegi, la ceba. Foc lent, o mig-lent. I aprofitant l'oli i el greix d'haver saltat la costella.

Bon moment per netejar les llenties. Les haurem de fer ben netes; les hem d'abocar a l'escorredor i netejar-les bé amb aigua. No fan falta dos pots, però....què fem amb mig pot o una mica més a la nevera. No val més cuinar-les i els afamats que repeteixin? Doncs això.

Ja anem acabant el que seria la feina. Un cop estigui cuita la ceba, i dolça, ja podem afegir-hi:

• La costella.
• Les llenties.
• La fulla de llorer i la farigola.
• El xorisso i/o la sobrassada (aquesta es desfarà mentre es cuina, no patiu)
• I podem tapar-ho tot amb aigua i dur-lo a ebullició.

Es tornarà vermell de seguida. Ajudeu a que es desfaci la sobrassada remenant amb el cullerot.
Quan faci un quart d'hora que bull, podem afegir-hi l'arròs, calculant que més val que s'hagi de menjar amb cullera que amb paleta. Difícil de calcular? Doncs una tassa d'arròs es beu aproximadament dos-cents mil·lilitres de líquid. Per tant, si dubteu, un got d'aigua o dos (cent o dos-cents ml.) I ara sí que, darrera l'arròs, ja està. L'arròs cuit són 15 minuts al foc, que millor sigui lent. Rectificar de sal i remenar bé, sobre tot. I ja està.

La cosa és fàcil i molt gustosa. Aprofiteu, que si comença la calor haureu de deixar aquest plat per l'any que ve.
 

El conill a la cassola

Ep, hola!
Avui torno amb un plat de confinament (no té perquè, però son els temps que ens han tocat viure). 
És un plat agraït, saborós, gairebé de festa, que us recomano molt de provar si no us hi heu ficat mai.
Vaig comprar a l'Àrea de Guissona un conillet d'un quilet, potser ni hi arriba. És un rotllo comprar-lo sencer, perquè l'has d'esquarterar i li has de treure coses que no sé ni per què les posen, com el cap (això sí; les galtes són delicioses, tot i que evidentment son con una llentia de grosses) o els pulmons. En qualsevol cas, vaig fer la feina de Jack l'esbudellador i amb mig conill vaig fer aquest plat.

Primer que res, els ingredients:

• Mig conill, tot i que em vaig equivocar i és millor fer-lo sencer (si et queda bo i no pots repetir, quina ràbia)
• Tres o quatre cebes
• Un grapat d'alls, com sis o vuit.
• Una mica de pebrot vermell, fresc, a trossos petits.
• Un parell de tomàquets ratllats.
• Xampinyons (o o bolet en conserva, o congelat)
• Herbes aromàtiques i espècies; una fulla de llorer, pebre negre, farigola, però també hi cap romaní, per exemple.
• Un tros de branca de canyella. Lligada, per a que no es trenqui. (La canyella en pols és pràctica, però dona massa gust i no sé quanta en fa falta)
• Un raig de conyac.
• Aigua mineral.

Primer, salpebrem i fregim una mica, a la cassola on courem el plat, a foc viu, els trossos de conill. Que quedin així és suficient.

Ara ja es pot començar amb el sofregit:

• Afegim primer l'all, sense tallar, només pelat, a foc alegre.
• Un cop enrossit, afegir la ceba, en juliana. No cal tallar-la a trossets o a daus.
• Amb la ceba, el pebrot; una mica. Ni un ni mig; un  quart, per exemple?
• Finalment, els tomacons o tomàquets ratllats.
  
  

Cuinar a foc suau o lent. Al final, afegir els xampinyons. Jo els vaig comprar ja llaminats. Menys feina.

En quant està tot cuit, sal (que no n'hem posat), les espècies, el conill, un raig de conyac (no un got; més aviat dos xarrups o "xupitos").

Us poso el detall de la branca de canyella; jo no sé controlar el gust que li dona si la poso en pols, però si la posem en branca no la podem posar tota. I quan la trenques, es trenca i pot desfer-se dins la cassola. Per això convé lligar-la amb fil de cuinar o de cosir, blanc.

Molt bé; hem rectificat d'espècies i de sal? Doncs ara, ho tapem tot amb aigua bona, mineral si pot ser, i, a foc ben lent, deixem-ho coure una hora. remenant de tant en tant no fos cas que se'ns enganxin els xampinyons.

I ja està; us torno a posar la foto per a que vegeu l'aspecte final.Que aprofiti.

L'arròs caldós de llamàntol i carxofa, en confinament

Primer que tot; disculpeu. No havia penjat mai aquesta recepta ni similars pensant que ja hi era. I per això ahir la vaig fer sense fer fotos del procés, pensant que no feien falta. Però donat que vaig aplicar petits canvis que em van millorar molt la recepta, i pensant que valia la pena fer una reedició de la recepta, només vaig fer una foto final.
Llàstima.
De tota manera, les explicacions seran prou acurades, o com a mínim això pretenc, per tal que no es perdi cap pas d'aquest plat excel·lent.

La segona cosa que cal explicar; estem passant el confinament del Covid-19. Això vol dir que tractem molt, gairebé exclusivament, amb congelats. Però, i el primer sorprès sóc jo, el resultat és molt bo. 
Anem per feina. Ingredients, com sempre, per a quatre persones:

El Sofregit:

• Quatre cebes figueres, de mida normal
• Mig cap d'alls
• Un tomàquet o tomacó ratllat
• Una cullerada de cafè, ben plena, de pebrot de romesco o nyora picada
• Mitja cullerada de cafè, rasa, de pebrot "de la vera"(Què voleu que us digui; està boníssim. Però vigileu, que dona massa gust. I, si no en teniu, no el substituïu per res)

Suposo que sabeu fer un sofregit a foc lent. Si no, seguiu aquest link.

És important començar per l'all, a foc mitjà, i quan estigui ros afegir la ceba tallada en dauets, a foc lent. Finalment, el tomàquet ratllat. I sal, és clar. Aquí no hi hem d'afegir ni pebre ni herbes, excepte els pebrots i la nyora.

´

Abans de fer el sofregit, hem de sofregir i retirar i reservar els següents ingredients:

• Quatre carxofes, ben pelades i sense fulls secs; només el que és ben tendre. En juliana.
• Uns quatre-cents grams de calamar, net, en rodanxes.
• 16 o 20 gambes o llagostins. Que siguin congelats no vol dir que no siguin de bona qualitat.
• Un llamàntol a trossos. Jo tallo anelles, cap en dues parts i pinces.

Ja està fet el més important, ara per ara. Quan el sofregit vegetal estigui per a menjar-se'l a cullerades, l'hem de rectificar de sal (fem-lo saladet, que ara hi va l'arròs i l'aigua) i ja podem barrejar-hi tots els ingredients que hem reservat.

S'ha de fer a una cassola grossa, o una olla. Aquí hi fiquem:

• el sofregit vegetal
• el peix sofregit

Un parell de tombs amb el cullerot de remenar i afegim l'aigua:

• 1,200 l d'aigua de boca. Mineral, si pot ser.

Tots els líquids que hàgiu pogut rescatar de la preparació del peix es poden afegir a l'aigua: el líquid fosc que deixa anar el calamar i els sucs que surtin del llamàntol quan es descongela (si és fresc, també deixa anar aigua).

Quan bulli, jo el deixo 10 minuts bullint a poc a poc, per extreure'n una mica més de sabor. Un cop passat aquest temps, afegim:

• 200-300 g de cloïsses.
• 370 g d'arròs (faig servir extra, i aquest bloc en parlo molt del seu sabor. Però si feu servir bomba no us mataré, tampoc) 

I poca cosa més; només vigilar el foc, baixar-lo al mig o menys, per a que vagi bullint però sense perdre aigua, durant exactament quinze minuts.

I ja està. Retirar del foc i tapar, que no volem perdre més aigua; volem menjar-lo caldós, no pastós. I que us aprofiti!!

Fricandó de Vedella

L'he menjat...centenars de vegades? Suposo. A restaurants, de convidat, a casa de ma mare, a casa de ma sogra, a casa de la padrina. I mai no l'havia fet.

Això sí; tant la mare com la sogra m'han donat indicacions per fer-la. I, finalment, m'he animat. I he aprés alguna cosa nova. Una de curiosa.

Per saber si anava desencaminat, he llegit altres blogs. Hi han tants fricandós com pobles a Catalunya, però tot i la varietat no volia fotre la pota recreant una recepta que no havia fet mai. I no, he vist que hi ha variacions però que jo no anava desencaminat. El que m'ha sobtat, i el que he aprés, és el que menys m'esperava; el preu de la carn per fer fricandó no és, justament, el més alt.

M'explico; no cal donar noms, però gent prestigiosa et diu als seus blogs que has d'escollir filet, bistec o tapa plana. Talls relativament cars de la vedella. Però el resultat és tall sec quan te'l menges. La sogra es fa tallar no-sé-com-es-diu, que té vetes de gelatina, i surt boníssim. Per això no em vaig deixar entabanar i vaig comprar un tall de poc menys de 6 euros el quilo de "vedella per a estofat", i jo mateix el vaig filetejar. Evidentment, és això el que us recomanaré enlloc de gastar-vos 15-20 euros o més en talls bons que quedaran secs.

Ingredients per a quatre persones:

• 600-800 grams de vedella per a estofar, el tall sencer (feu o que us facin filets no gaire gruixuts; més aviat "bistecs" que no "entrecots". Ja m'enteneu)
• Farina per arrebossar.
• Cebes; sigueu generosos. O quatre-cinc cebes normals, o tres de les grosses-grosses. La ceba i la carn són la base del plat!
• Una pastanaga gran.
• Una bossa de bolets variats congelats, o dues si en sou uns fans (som fora de temporada; què voleu?)
• Un raig de tomàquet triturat de llauna o, si teniu temps i ganes, dos o tres tomacons ratllats, cosa que és si fa no fa el mateix.

Per la picada (opcional; diguem que és la meva variació personal):

• Un grapat d'avellanes.
• Mig got de vi.
• Un xarrup de conyac (una quarta part de got, vaja).
• Quatre dents d'all fregits i un de cru.
• Herbes seques de muntanya, com farigola, un polsim

Oli, sal, pebre.

Comencem salpebrant els filets, arrebossant-los en farina i fregint-los en oli d'oliva.

Quan els haguem fregit (imagineu que us els voleu menjar així però no més cuits del punt) reserveu-los a una banda.

Ara hem de preparar el sofregit de ceba i pastanaga. Però tenim un avantatge; podem ser una mica bruts amb els talls. No cal fer-ho finet perquè quan estigui a punt ho passarem pel "túrmix". Amb l'oli que ens ha sobrat, si no és que n'hi ha massa i si no hem cremat la farina, en una cassola grossa (aquí acabarem el plat; ha de ser prou grossa per a que ens hi càpiga tota la carn) i amb l'oli calent, ficarem la ceba i la pastanaga.

Si la farina se'ns ha cremat, canvieu l'oli, renteu la cassola i comenceu el sofregit de zero. Podreu afegir una culleradeta de farina crua durant l'hora que ha d'estar fent xup-xup. 

Mentre això va fregint a poc mig-lent, fem la picada. Només cal posar tots els ingredients al "minipimer" (ja que he donat una marca "d'antes", ara en dono dues), afegir aigua per facilitar l'operació i fotre-li un bon repàs. Que quedi molt finet. No volem trobar-nos trossos d'avellana a la llengua mentre mengem vedella.

Quan tinguem la ceba i la pastanaga ben cuites, hi afegim el tomàquet, i seguim fent xup-xup fins que es faci el tomàquet ben fet.

Un cop fet, afegim-hi la picada.

I és el moment de tornar a fer servir el túrmix. 

Afegim a la cassola un litre d'aigua i, a una velocitat lenta, per evitar que ens esquitxi tot, podem fer-ho dins de la cassola on hem fet el sofregit; no cal ni embrutar més ni perdre temps.

Ens assegurem que està tot bé, rectifiquem de sal (tenint en compte que esperem evaporar un mig litre d'aigua) i afegim els bolets, just oberts de la bossa:

Ara sí; cinc minutets més tard, ja podem posar la carn; a poc a poc i en capes. L'aspecte final serà aquest:

Només falta tenir paciència; posar el foc baix i el cronòmetre a una hora. A poc a poc, remenant cada poc per a evitar que la carn o els bolets se'ns aferrin a la cassola. Al cap d'una hora, veureu que el color clar que teniem s'han convertit en aquest altre:

La qual cosa és fantàstica i vol dir que ja ens ho podem menjar.

Una coseta important de saber; si heu acabat a les 10 del matí i us ho heu de menjar a les dues del migdia, millor! El fricandó, amb una certa maduresa, millora el seu sabor.

Que aprofiti!!

Cigrons amb bacallà (remàster)

Ara que fa deu anys des que vaig penjar la recepta de cigrons amb bacallà, me n'he adonat que l'he anat canviant. Petits detalls que fan que el plat canviï de sabor i textura.
Per això la torno ara a escriure, i n'acompanyo fotos. Sense renunciar a la primera recepta, però tornant a començar de zero. La primera era més seca, més picant. La segona és més suau, més líquida, i més "costa daurada". Aviat sabreu perque.

Ingredients per a quatre persones:

• 4 talls de llom de bacallà dessalat al punt de sal. Com més bo, millor. És clar.
• Farina per arrebossar.
• 2 pots de cigrons bullits, ben escorreguts, sense gens d'aigua de la conserva.
• 2 cebes.
• 2 dents d'all.
• Pebrot de romesco, nyora o, en el pitjor dels casos, pebrot vermell en pols, dolç (entre una i dues culleradetes de cafè)
• Oli i sal.
  

Picada:

• Un dent d'all.
• Un grapat d'avellanes torrades ben netes.
• Un got petit de vi blanc.
• Una mica de julivert.

Fem el sofregit. Piquem els dos dents d'all (o sigui, el tallem petit) i les cebes (que també; ben petites). Tant petites que aconsello una picadora; es tracta que el resultat final, al menjar-ho com una cassoleta "xup-xup", tingui una textura que no sigui desagradable a la llengua. En una cassola que ho ha de contenir tot, un bon raig d'oli calent i fregim primer l'all i, quan comença a enrossir, tota la ceba picada.

Mentre es va fent a foc lent, o mig-lent, podem agafar els lloms de bacallà, arrebossar-los en farina, i en una paella amb oli, fregir-los. No els cremem, però els fregirem prou com si ens els haguéssim de menjar així mateix.

No aprofitem ni la paella ni l'oli perquè és possible que la farina se'ns cremi, i això fa canviar el sabor del plat. Per tant, un cop fregits, els enretirem i reservem.

Encara no s'ha fet el sofregit, veritat? Doncs en una picadora o un morter, fem la picada d'avellana (per això allò que us he de que aquesta recepta és més Costa Daurada; per les reminiscències del Romesco).

Molt senzill; les avellanes, l'all, el julivert, el pebrot de romesco (o la nyora) i el gotet de vi.

Ara que ja ho tenim tot, si el sofregit ja és ben dauradet (sobre tot; que no pugi fortor de la ceba, o s'espatllarà el plat) afegim els cigrons, la picada, una quantitat generosa de sal (tastar i rectificar quan calgui) els lloms de bacallà i cobrim-ho tot d'aigua.

Primer pugem el foc, que trenqui el bull, i un cop el trenqui, el baixem per a que cogui a foc lent.  N'hi ha prou amb 15 o 20 minuts.

I ja està. Emplatar amb compte de no trencar els lloms i menjar calent. Que aprofiti i bona Setmana Santa en captiveri!.

Albergínies farcides

Fa molts, molts anys, a Mallorca, a casa d'uns bons amics, vaig menjar albergínies farcides. No les havia tastades mai, i és un plat que em va agradar força. Però me'n vaig oblidar una mica i fins que no vam començar a menjar moussaka no hi vaig tornar a pensar. 

No és el mateix, ja ho sé. Les albergínies no porten beixamel. De fet, no recordo ben bé si porten formatge, tampoc. Segurament no, ves que et dic.
El cas és que, si heu llegit la recepta dels linguine de carabassó, ara ja sabeu que servidor i part de la família estem a dieta permanent. Això vol dir que hem d'evitar coses com la beixamel o la pasta. Però, en canvi, de tant en tant podem alegrar els nostres plats amb tocs culinaris especials.

Aquest matí m'ha passat que tenia albergínies (d'uns gairebé 300 grams cadascuna) i, curiosament, un pot de sofregit de macarrons que em va sobrar de la setmana passada (carn picada, ceba, all, tomàquet). I m'he dit; per què no? I m'he posat a fer una recreació a la meva manera d'aquelles albergínies farcides, vet-ho aquí.

(Si algun balear no hi està d'acord, que tingui en compte que no sóc fidel a la recepta original. De res :-D)

Pel sofregit; visiteu aquest post, tenint en compte que , a més del que ja porta, afegirem la polpa de les albergínies; buidarem les albergínies amb un estri d'aquells per a fer boletes als melons o les síndries. O, si no en teniu, amb un ganivet i una cullera. Hem de deixar les albergínies talment com piragües.
A la foto, veiem les albergínies ja preparades. Mentre fregia tota la carn d'albergínia feta trossets, aquestes "mitges barques" les he posat a una safata al forn, untades d'oli d'oliva.

La cosa és la següent; podríem posar-les crues, però em fa por que no m'agradin, crues. Hi ha qui les làmines d'albergínia, quan fan moussaka, les fregeixen. També em fa por l'excés d'oli. Per això, i ja que necessito el forn, les he fornejat una mica (turbo, 200º, 10 minuts) per a fer una capa cuita; una cosa superficial, que ha deixat aquest aspecte.

El sofregit es va fent (he fregit la carn de l'albergínia i he afegit el sofregit de carn picada que ja tenia, tant sols per escalfar-lo tot i lligar sabors), i se m'acut escampar una mica de formatge d'untar (Philadelphia de tota la vida) al fons de les barquetes (llàstima; se m'ha girat la foto!)

Ja tinc el sofregit, enriquit amb la carn de l'albergínia, i el diposito dins les barques. No em sobrarà res; el vegetal ha perdut aigua, i la resta de sofregit ho compensa amb escreix. Per sobre, finalment, formatge ratllat.

Poso el gratinador al forn, temperatura al màxim, i fico la plàtera sencera uns 10 minuts (vigilant molt, que cada forn gratina a la seva manera i si se'ns crema, l'hem cagat).

Un cop gratinats, baixo el forn a 180º, trec el gratinador, canvio la plàtera d'alçada i segueixo més a poc a poc, deu minuts més, fins que tingui aspecte de cuit (el que em fa patir més són les barques, és clar). I aquest és el resultat final:

Enplatar és de parvulari; fem dieta i aquesta recepta passa unes quantes ratlles vermelles; per tant, avui plat únic. I sense guarnició.

La veritat és que ma filla i jo hem gaudit d'aquesta recepta, sobretot tenint en compte que l'alternativa d'avui era verdura bullida altre cop. Però no perquè hagi estat millor que la verdura bullida (que també), si no que, per sí sol, us asseguro que és un gran plat. Fins i tot, un plat de festa. Per això us la penjo; per a que en gaudiu vosaltres també. 

Linguine de carabassó

Aquesta recepta no és meva (bé; la base), però reconec que és una passada. Una cosa molt curiosa de fer que em vaig trobar per la xarxa, a youtube (una senyora molt pesada que explicava el mateix que jo però en quinze minuts. Perdoneu que no recordi el nom)
Us poso en antecedents; tanta "cassoleta" passa factura. I arriba un moment que vas al dietista i et diu que ja està bé de pasta, arròs i llegums. I et diu que, per dinar, en tens prou amb 300 grams de verdura i 150 de proteïna. I una mica de fruita.
I llavors és quan el cervell es posa a treballar en planxes, forns, vapors i bullits.
Però atenció; que el dietista et diu: "per què no t'ho passes per la paella amb una mica d'oli?". 
Eeeep! Que això és una altra cosa!
I d'aquesta flexibilització de les normes surten idees com aquesta.

Ingredients per quatre persones:

• Vuit-cents grams de carabassons.
• Dos-cents grams de ceba.
• Vuit dents d'all.
• Tomàquet triturat (dos-cents grams, de pot o tomacons ratllats)
• Herbetes al gust (farigola, pebre, romaní, etc...)
• Una mica d'oli d'oliva i sal.

Per la salsa:

Es tracta de fer un senzill sofregit vegetal (el d'ara és vegetal, vegà concretament. Però res impedeix fer una salsa de qualsevol cosa, com la faríeu amb spaguetti). Que com es fa un sofregit bàsic? Ah! Ho explico aquí.

Pels "linguine", que és la part original:
Agafem els carabassons, els netegem i tallem les dues puntes. Llavors, o bé amb un pela-patates, o bé amb un ganivet i paciència, em fem tires llargues i fines. No deixem cap tros gruixut; tot molt primet.

Posem aigua a escalfar amb sal. Penseu que el carabassó ocupa molt d'espai (agafa molt volum) per tant necessitem un recipient més aviat gros. Quan bulli l'agua, escaldem les tires de carabassó durant tres minuts (ep; no es tracta de bullir-lo, si no de fer-lo més comestible i escalfar-lo).

Retirem i escolem els linguine de carabassó procurant que no es trenquin i ja podem servir els plats; amb una base dels linguine i recoberts de la salta de tomàquet sofregida amb la ceba i l'all:

I aquesta és la pinta. I el gust? Doncs molt bé, considerant que estem evitant menjar pasta.

Realment em va sorprendre; el carabassó queda tendre però encara oposa certa resistència a les dents. I el sabor és ben bo (depenent de com uns heu treballat la salsa o sofregit). Jo ja estic començant a pensar en variants, com amb txipirons a la seva tinta, o amb cloïsses amb ceba, o amb saltat de bolets...
Que aprofiti!